25 d’abril 2007

L'endemà de Sant Jordi


Feia tant de temps que no queia malalt que em pensava que ja no recordaria com es feia. Però es veu que sí que me'n recordo, i que sé tossir, tenir febre i mal de coll. Que bé, quina descoberta. Li dono un dia de marge al refredat/grip, demà m'hauré curat li agradi o no. Com a mínim Sant Jordi va ser el que havia de ser i vaig poder dedicar una hora a passejar entre les parades de La Rambla. Ara, pot ser que fossin precisament la gentada i els llibres d'autoajuda que em posessin malalt.

És divertit notar com tot es mou més lentament, fins i tot els dits. Veure les coses en aquesta letargia que ho fa tot diferent, llefiscós i espès. De xocolata desfeta.

15 d’abril 2007

Una mica de tristesa

Normalment, per escriure em cal un punt de tristesa, una mica de ràbia, malenconia, nostàlgia o alguna cosa que se'ls assembli. No gaire, amb el punt just n'hi ha prou. Rarament em costa trobar-lo, sovint hi és de per si… però sinó, n'hi ha prou escoltant la cançó adequada o passejant pels carrers del barri per donar un to més gris a la vida.

Per què? No ho sé. No crec en la inspiració, les idees van i vénen però l'única manera d'intentar escriure bé que conec, és fer-ho. Llegir i escriure. Tot i així necessito la tristesa o qualsevol de les altres sensacions que la majoria rebutja per sistema. No és que m'hi recreï, ni crec que sigui un home trist; només en vull una mica… per poder escriure.

Manöverleben
Avui he descobert aquesta paraula. Així anomenava Kafka la vida que feia per poder escriure mentre treballava en una asseguradora de Praga. Va triar la feina perquè tenia un horari intensiu i plegava a les dues. Després dormia, sortia a fer un volt, escrivia fins entrada la matinada i tornava a dormir. Vida de maniobres.

09 d’abril 2007

De nit




Les caminades nocturnes em porten a llocs curiosos. Abans d'ahir tot va començar a casa d'un amic, però cap a la una érem en una festa de disfresses dins un garatge amb cadenes que penjaven del sostre. No hi coneixíem ningú, els combinats valien dos euros i sota els vestits de princesa o empresari hi havia crestes i collars de punxes. La música era infecte, la beguda no la vaig tastar.

Dues hores més tard érem al Guinardó. La sala era d'una antiga fàbrica, immensa i plena de llum negra. Tot eren pintades, un parell de sofàs estripats i la música reggae que punxaven un parell de nois negres amb rastes. Allò semblava Jamaica, a part d'uns sharps amb cara de mala llet hi havia ben pocs blancs. Ara, quan entraves a la casa okupada, et segellaven la mà amb un tampó amb l'escut del Parlament de Catalunya (!).

Últimament descobreixo llocs que ni coneixia, d'aquesta ciutat. I sempre de nit. M'agrada.

Aquí teniu algunes de les fotos de la passejada de fa uns dies per la Sagrera (la de dalt n'és una).

06 d’abril 2007

Sorpresa de divendres



Ara que la ciutat és buida i que ningú llegeix blocs, puc dir amb veu baixa que m'han publicat el conte que vaig enviar a Benzina. No m'han dit res, divendres fullejava la revista per decidir si la comprava o no quan ho vaig veure. A la pàgina 68. No m'ho esperava, una sorpresa agradable.

Ara, me'l vaig tornar a llegir i la veritat és que el canviaria de nou. Per a mi ja no té interès, es fa llarg i pesat. Encara que potser és perquè ja en sé la trama i l'he llegit i canviat massa vegades. També crec té massa frases curtes, tallo massa el discurs i, més que accelerar-ne la lectura, la dificulto. A més, no sé si queden del tot clars els salts temporals.

Però això em passa sempre. La major part de coses que escric, les llenço o les esborro. Una vegada vaig escriure un diari, cada dia, durant dos mesos, però el vaig cremar. Em penso que escric més per al foc que per a ningú. De fet, aquest bloc pot desaparèixer qualsevol dia.

Que bo que sóc fent-me propaganda.

04 d’abril 2007

Qualsevol nit pots sortir sol


Els diumenges plujosos tenen efectes secundaris. Si és diumenge, els núvols tapen el cel i les gotes van caient, és la millor nit per sortir sol. Només cal obrir la guia de la ciutat i fer córrer les pàgines fins que l'atzar en marqui una. O buscar-hi un carrer que no hagis vist mai, un lloc prometedor del que només n'hagis sentit a parlar.

I que agafis la càmera.
I que oblidis que l'endemà t'has de llevar a dos quarts de vuit.

La resta? Doncs caminar atent a cada so, veure com és la ciutat real i, sobretot, sentir-la. Triar els carrers més curiosos, mirar sota el pont que travessa les vies, saltar marges i violar descampats. De fet, fer fotografies es converteix més aviat en una excusa per veure la llum groga lliscant paret avall, per conèixer racons que no sabies que existissin.