Sant Jordi

Les roses de Sant Jordi ja no tenen punxes, les he buscades, però res; cap ni una. I a sobre, quan deia a la venedora de torn que volia les meves punxes, encara em mirava com si fos extraterrestre. Tot eren tiges llargues, rectes i flors massa exhibicionistes. Però són mentida, com la majoria dels "t'estimo" que es diuen cada dia. Perquè les coses boniques de veritat, com les persones que valen la pena, sempre tenen alguna punxa.

A vegades penso que a la meva vida hi ha massa roses de Sant Jordi.

Ingenu

No he tingut una educació especialment tradicional. Vaig anar a una escola pública normal, de barri, però de petit hi havia alguns detalls que em feien una mica diferent. Els meus pares encara em recorden, entre somriures, que quan tenia vora set anys vaig sortir corrent de l'església del poble on estiuejàvem; era la primera vegada que entrava en un temple i la visita no m'havia fet cap bé. Un cop fora entre espantat i alarmat els vaig dir –Hi ha un home mort a dins! I els vaig dur a veure un cadàver mig despullat que s'entreveia al fons de l'absis, un cos fosc clavat en una creu amb una ganyota de dolor eterna.

Voluntat

Recórrer suburbis càmera en mà és una distracció com qualsevol altra, no deixa de ser millor manera de gastar el vespre d'un divendres o un dissabte que no fer-ho amb un got a la mà. Però cal que la ruta comenci poc abans de la posta, per poder retratar a l'hora màgica, quan el sol ha desaparegut del cel però encara no és de nit. I després, aprofitar la foscor, fer exposicions llargues amb el trípode gaudint de l'ambient sòrdid mentre no es tanca l'obturador.

Perquè busco sordidesa.

Res d'escenes bucòliques, noies boniques o edificis ben acabats; jo vull esquerdes, polígons industrials, centrals tèrmiques, runes i indigents. Jo vull fotografies de la vida tal com és, plena de parets grises. I vull escriure com faig fotografies per aconseguir pàgines de parets grises amb lletres plenes d'esquerdes.