20 d’agost 2008

Hormones

A l'hora del pati l'institut és sempre gairebé buit. Els professors es tanquen a fumar al cau de la planta baixa i a les aules només hi queden els quatre penjats amb pocs amics. I avui, jo. Quan la gent surt m'escapo de totes les mirades i m'amago en un racó. Espero, nerviós, fins que no se senten veus. I vaig al lavabo. Però no on em tocaria, entro al de les noies. M’excito, i l’adrenalina fa el seu efecte; estic nerviós i el cor em va a mil per hora. Agafo la paperera de les compreses, però és de les de plàstic, de les més higièniques. La desmunto i en trec una, sense mirar. Ràpid, surto i em tanco al lavabo dels nois. Ja la tinc, encara nerviós però salvat.



De qui deu ser? D’una professora no… tenen el seu lavabo. Només pot ser d’alguna noia del meu curs, tots fem classe al meu pis. M’és igual de quina, la majoria són boniques, i les altres també me les tiraria. M’imagino les més maques despullades i començo a trempar. M’abaixo la bragueta i me la trec, ja està ben dura. Obro la compresa, el meu tresor. Té taques vermell fosc, no gaires, i un color groguenc al centre. I l’olor… entre forta i amarga, però dolça. Deu ser aquesta, l’olor d’un cony? No ho puc evitar, em poso més calent, ha de ser d’una d’elles, de qualsevol, i tinc el seu cony a la mà. M’excito més i més i enganxo la compresa a la paret. La llepo com si fos pell de veritat, bavejo fins que em corro damunt la paret.



Més relaxat, per fi, ho netejo tot amb paper de wàter. He anat ràpid i encara queden vint minuts de pati. Baixo les escales a corre-cuita amb una idea fixa, vaig a buscar la Marina, m'imaginaré que era seva.

Il·lustració: Jordi Borràs.

19 d’agost 2008

Com en un còmic

La vida és més divertida quan tens un arxienemic i el meu és arrogant, com cal. També té barbeta de cabra, mirada ridícula i una ideologia extremista més aviat contradictòria. A més, em penso que m'odia profundament, cosa que trobo francament hilarant, perquè jo no me l'he pres mai gaire seriosament. Segons els cànons un bon arxienemic t'ha de causar un sentiment proper a la indiferència tot i que ell, per la seva banda, t'ha d'odiar més enllà de la mort, fins al punt de desitjar-te una tortura lenta i dolorosa que et permeti fugir a l'últim moment. Em penso que el meu té el tipus de ment incompetent i retorçada capaç de caure en un parany així. De fet, fa tres nits em va venir a ensenyar bíceps a les festes de Gràcia en un estat més aviat lamentable en què tenia problemes per esquivar el mobiliari urbà. Segur que es pensava que les papereres i els fanals eren els meus sequaços.

PD: Ja fa dies que he tornat de NY i que torno a treballar però l'estiu, les festes i la desídia em poden.