–Puja a la vorera i mira el cotxe que ve per darrere.
–Collons, què hi fa aquest trasto per aquí?
–No li he vist la cara però aquest tio ha de tenir molta pasta, molta pasta.
–Home és clar, era un Ferrari...
–Però és que a més era de color groc. Mira, quan veus algú amb un Ferrari de color groc o negre, que no sigui vermell, és que no és el primer Ferrari que té. Tothom que es compra un Ferrari se'l compra vermell. Un Ferrari ha de ser vermell, com a mínim la primera vegada.
L'estació de Castellbell i el Vilar és un embut d'adolescents perduts. El poble no, tot i que la fàbrica amenaçadora de l'altra banda del riu no augura res de bo, però l'estació és un d'aquests llocs que trenquen el temps i l'espai.
Fa uns quants diumenges m'hi vaig haver d'esperar una hora, després de perdre el tren per ben poc però sense cap pena, perquè duia un bon llibre. Tot i que 2666 em tenia atrapat, aviat vaig deixar-lo de banda per mirar l'estació, un edifici immens abandonat a trossos, amb sis portes tapiades, sis de tancades i algunes finestres sense vidres.
La façana escrostonada de l'estació de trens de Castellbell té l'encant de les cases encantades de pel·lícula de Hollywood i ni tan sols el trenca l'hort que s'ha fet un veí a la part del darrere. Però el problema d'aquesta estació no és l'abandó, la fusta podrida ni les esquerdes del desús. Ni tan sols l'és la nau abandonada del davant, a l'altra de la via, amb una porta mal tancada on encara voleia inútilment una cinta de precinte de la policia local. Per saber què és aquesta estació cal llegir-ne les parets.
"El Santi i la Sònia vam estar aquí perquè ens vam fugar 9-10" és a la vista de qualsevol, escrit en tipex a una de les parets. Més avall: "Jo m'he fugat de casa tb! oct'06". A una porta tancada, el cartell mig arrancat d'un home desaparegut i tot just al costat, més a la dreta: "Avui dormo aquí i a casa no hi torno. Joan 2004". Entre les pintades de sempre, els insults i les frases dolentes no costa trobar pistes com aquestes. És l'estació dels adolescents desapareguts.
Des del castell veig milers de capses metàl·liques de colors gastats amuntegades en ordre. La brisa del mar em duu l'ombra d'algun dels sons del port, però des d'aquí tot es veu i se sent petit. Els contenidors fins i tot semblen nets.
Quan pujo fins aquí dalt, sempre al vespre o quan ja és fosc, m'agrada mirar cap on no ho fan mai els turistes, cap al moll de càrrega. L'horitzó de Barcelona el tinc massa vist però el tràfec de vaixells i estibadors sempre m'hipnotitza. Miro els contenidors, plens de vés a saber què. Amb sort, els de la duana n'obren deu de cada cent i a tot estirar quinze o vint de cada mil s'escorcollen a fons. La resta són un misteri.
Els qui hi han treballat m'expliquen històries amb tota mena d'armes de foc, de suborns, de policies empresonats per tràfic de coca, de contenidors mal tancats amb carn podrida de mesos. I això és, només, allò que han vist. Amb sort, quinze o vint de cada mil.
