entomofília

Un visionari

2011-05-16T11:25:00.006+02:00

"I remember four or five years ago going into the Bentall Centre, a huge shopping mall in Kingston, a town I hate. It was before Christmas, and there were these three gigantic bears on a plinth in the centre of this huge atrium … automatons, moving to Rudolph the Red-Nosed Reindeer. The place was packed; crowds looking up at them. And I thought, God, these people have left their brains somewhere. What’s going on here? And then I noticed that my head was moving, too. I thought, Jesus, get out fast."

-Entrevista a J. G. Ballard al Telegraph Magazine, 2006.

Rareses

2011-04-15T01:35:00.002+02:00

Ha arribat l'hora

2011-04-07T22:48:00.002+02:00

Molt bé. D'acord. És la segona nit consecutiva que sopo pa amb paté i obro la llauna amb la navalla d'anar d'excursió. Dues conclusions: Haig de comprar menjar urgentment. I un obrellaunes.

Necessito vacances.

Aïllat

2011-03-28T22:58:00.004+02:00

El problema de no voler pagar internet és que a vegades la cosa no funciona... i t'has de buscar la vida amb programes estranys per aconseguir la contrasenya del router del veí. I mentrestant, res de res. Aïllat de la xarxa.

Tampoc s'hi viu tan malament...

Essència mallorquina

2011-03-11T20:37:00.002+01:00

Són dures. D'entrada semblen senzills trossos de pa oliós sense res d'especial. Però en proves una, i n'agafes una altra... i ja no pares. Són addictives. Mallorca em penso que és una mica com les galetes Quely.

Confesso

2011-03-09T19:32:00.002+01:00

Sí, quan llegeixo un llibre en doblego les cantonades de les pàgines. Sempre perdo els punts.

Buits

2011-03-08T13:36:00.003+01:00

Fan grans afirmacions, murmuren, es contradiuen, prometen, critiquen i -a vegades- fins i tot criden. Però no diuen res. Haver-ho d'explicar com si haguessin dit alguna cosa et xucla la imaginació. Et fa cada dia una mica més vell del compte.

Debat a la redacció

2011-03-07T12:15:00.004+01:00

Dilluns buit de notícies. Millor per les Illes Balears...

La felicitat, damunt la nevera

2010-11-13T22:12:00.001+01:00

Una Luigi Franchi retallada de doble gatell és una arma poc dissimulada. A més, no és fàcil tallar-ne bé els canons superposats. Ni la fusta de la culata: la va haver d’amorosir amb cinta aïllant perquè no tenia temps de llimar-ne les arestes estelloses. Però li havia servit per aconseguir aquell trofeu que, ho sap, el farà somriure cada matí quan es llevi. Mentre se serveix un pu-erh fumejant mira el trofeu i pensa que a partir d’ara no se saltarà mai més cap berenar, que sempre arrencarà el dia amb un somriure. I tot, gràcies a la Franchi i allò que guarda a la cuina, damunt la nevera; en un gran pot de vidre ple de formol.

Tot començà feia dos matins, un dilluns com qualsevol altre, però més gris. Es despertà al matí, massa tard. Es dutxà ràpidament i va sortir sense berenar, com havia fet sempre. Tenia el cap a la feina que havia de cercar. Començà a l’oficina del SOIB, fent coa amb centenars de persones que havien d’aguantar hores d’espera i superar un funcionari esquerp carregat de burocràcia per cobrar el subsidi. Ningú no somreia. Els qui havien d’esperar a fora encara murmuraven però a dins gairebé no s’obria cap boca. Era la primera vegada que s’hi trobava i li costà empassar-se la mirada buida de l’home del mostrador. No li donaren esperances: de comercials com ell n’hi havia pertot. Quan li segellaren els papers s’afanyà a sortir d’aquell forat del govern. Se sentia com un porc dessagnat, penjat d’un ganxo i a mig escorxar; però encara li faltava l’IMFOF, el servei d’ocupació de l’Ajuntament. Allà li remataren la moral.

Després de tot allò anà a dinar al mateix lloc de sempre, on menjava quan encara es dedicava a vendre mòbils. El Rebost té un menú de vuit euros. Però sobretot és cèntric, tranquil i sempre hi sona jazz. I té diaris, volia fer un cop d’ull a les ofertes de feina. S’assegué; demanà i mentre esperava l’amanida agafà els quatre diaris locals que eren damunt de la barra. Però aquell dilluns no arribà a llegir els anuncis classificats: la mirada se li clavà a la fotografia de portada. Va ser aquell somriure de satisfacció emmarcat per una papada llefiscosa. Aquells llavis encorbats i el titular: “Mai no trobaran cap prova en contra meu”. Allò l’indignà.

Sabia que tenia raó. Era massa llest. I aquella vegada el polític ni tan sols s’havia fet l’ofès, ni havia dit que fos innocent; s’havia atrevit a declarar que mai no hi hauria cap prova en contra seu. I prou. El cap del Partit Conservador de Ciutat, Borja Maria Ramírez, sabia que quedaria impune. Estava implicat en més de cinc processos per corrupció, però era igual. L’havien acusat d’alertar un batle que l’investigaven quan encara era conseller d’Interior, però no hi havia proves. I ell, que ho llegia a la portada d’un diari, sense feina per la manera de fer dels polítics que només pensaven en enriquir-se, no ho va poder aguantar.

Va ser llavors que va decidir actuar i acabà el dinar pensant els detalls. En sortir del Rebost recollí el seu abric a la tintoreria –el necessitaria– prengué el cotxe i s’arribà a l’antiga casa dels seus pares a Esporles. Feia temps que criava pols però allò que cercava encara era on havia estat sempre: l’escopeta de caça del seu pare. Una bonica arma que va haver de mutilar. Així hi cabia sota l’abric, i encara espantava prou. Agafà dos cartutxos del dotze, se’n tornà a Palma i sopà veient una pel·lícula. L’endemà, com gairebé tothom, sabia on havia d’anar a trobar en Ramírez: hi havia ple. Al matí seria al Diplomàtic, al bar de davant del Parlament.

Va ser més fàcil que no es pensava. Se li acostà quan era sol, obrí l’abric com si fos un exhibicionista per mostrar-li la retallada i li ordenà que anàs amb ell. A casa el fermà a una cadira, l’emmordassà, i li serrà el cap congelant aquells ulls desorbitats de pànic. Desà el trofeu al pot de vidre i es dedicà a esquarterar el cos. Desfer-se’n va ser pesat: trossos petits, àcid, moltes bosses i contenidors diferents. Però funcionà. I ara somriu amb la tassa de te a la mà.

Un que ve de visita

2010-07-30T02:28:00.001+02:00

-Tio, vaig tant calent que em fan mal els ous. Saps quan fa que no follo? -Em deia al matí després d'ensenyar-me el vídeo d'una italiana desorbitada robat en una cala com si fos un vuaier impotent. Però a la nit li menjava l'orella a una àvia depredadora de seixanta anys ben dissimulats que després del primer orgasme fingit li ensenyava les fotos dels néts. -Va ser la millor mamada que m'han fet mai! -es justifica-. T'ho prometo, espectacular. No sé què em feia amb la llengua, com un remolí, que va fer que m'escorrés en dos minuts, com un ejaculador precoç. I després encara hi vam tornar.

Sospiro. Me'l miro mentre xucla el fum del seu porro de bona nit. Mai hauries hagut de deixar la Maria, penso. Però no ho dic. Tan sols ric i li deixo anar que no canviarà mai.

Tsunami a la cantonada

2010-06-24T23:01:00.000+02:00

A partir de les onze del vespre és fàcil trobar-la a la cantonada de sempre, fumant sense parar. Duu una samarreta i texans ajustats, faci fred o calor. Com a molt, a ple hi vern, hi afegeix una caçadora lleugera. Cada vespre hi passo per davant, camí de casa, i li dedico un “bona nit”, com a qualsevol veí. Però avui allarga la conversa:
-D'on véns a aquestes hores, sol i tan seriós? Com és que sempre et veig tot sol? -Interroga amb un espanyol d'accent que podria ser de qualsevol lloc de l'est d'Europa.
-Vinc de la feina, sóc periodista, treballo en un diari i plego tard.
-Ah, ja, deu ser dur, però com a mínim segur que tens un bon sou -deixa anar i es queda tota ample, mentre em pregunto com pot em pot dir que això meu “deu ser dur”-.
-Té les seves coses, però dur no m'ho sembla gaire -responc. I afegeixo, penedint-me'n mentre ho dic: -però tampoc no cobro tant... i en certa manera jo també em venc.
Amaga el somriure postís, em mira fixament, exhala fum amb calma i diu amb la veu gèlida: -Potser. Però a tu segur que no et fa mal. -No tinc ni temps de reaccionar, tot plegat li dura un moment perquè de seguida recupera la màscara i el to simpàtic: -Tinc un client que també és periodista, però de ràdio. Un dia va venir amb la furgoneta, sempre va amb furgoneta, i em va dir: -Avui estic molt malament. Què em faries per 150 euros? -Jo li vaig respondre que allò que volgués, i sense presses. Vam anar a l'habitació i no va durar més de deu minuts. Sempre dura deu minuts. Em va dir -no t'enganyaré, ja no puc més, queda't els diners, tu els necessites més que jo. Estava fatal.
Quan acaba no sé què dir, sols se senten el vent i els cotxes. Em mira amb el mateix somriure assajat i no sé qui veig però sí que sé que no és res més que una màscara. Llavors afegeix: -I tu no ho vols fer? Sempre et veig sol... t'ho faig sense presses, per 50, ja ho veuràs, prova-ho. Però ja t'aviso que estic tan bona que en un quart et correràs. -Era evident que tard o d'hora faria la proposta; per això conversava, penso. Però tampoc no sóc cap sant, jo també hi parlava mentre pensava què en podria treure, si en podia aconseguir cap història que pogués fer servir.
-No, gràcies; és tard i me'n vaig a casa -responc. I abans que tingui temps d'insistir, pregunto: -Per cert, com et dius?
-Tsunami.
-Tsunami? -Repeteixo perplex.
-Sí -respon- i tu?
-Jo, Enric.
-Eric? Com en anglès?
-No, Enric.
-Ah... bé, molt de gust.
-Bona nit, doncs.
-Bona nit i fins la pròxima -s'acomiada ensenyant les dents.
Encara hi és i cada nit la saludo, com a una veïna més, la que veig més sovint.

Servitud

2010-05-17T01:22:00.026+02:00

Més ben trobat no podia ser. Just ara que m'estic llegint Servitud va i en Rius em censura un article que ara ja no es publicarà mai. Al diari hi ha una pàgina molt particular que no he vist en cap altre periòdic. S'hi destaca una foto del dia (ha de ser bona en teoria, surt ben gran) i a sota s'hi afegeix un text d'opinió lliure, sobre allò que inspira la foto. No acostuma a ser fàcil de fer: cal trobar una fotografia bona que no hagi sortit en cap notícia ni sigui sobre cap notícia destacada -per no repetir massa- i, clar, ha de ser d'actualitat mallorquina.

Doncs bé, dissabte l'havia de fer jo -estava sol a la secció de local- i en vaig veure una d'un polític al qual tinc força mania. I no només perquè és del PP. La fotografia tenia un enquadrament poc típic, cridava l'atenció i se'm va acudir un text que a mi em semblava crític, però prou blanc:

Els enyoro
Trobo a faltar els polítics de vocació, els que convencien amb la mirada. Dirigents, líders, homes i dones amb carisma i idees. Enyoro els oradors que mai no avorrien ningú, es feien entendre, vocalitzaven cada lletra i, tot i això, no s'escoltaven a si mateixos. Sabien escoltar la gent. Aquells qui, de veritat, creien que volien el bé comú; que lluitaven per un món millor o, com a mínim, perquè no fos pitjor. Trobo a faltar aquelles veus que, sense personalismes, sabien aixecar o apaivagar el poble amb el to de la raó. Els enyoro de veritat. Llàstima, perquè tan sols els he conegut a les novel·les. O, com a molt, a algun llibre d'història.

Llegit així queda ben innocent. El problema, clar, era que duia la fotografia del polític en qüestió just a dalt. Un polític dels que no vocalitzen, per cert. Doncs bé, quan la va llegir, en Rius va saltar: que si li volia buscar la ruïna, que si allò no es podia publicar, que l'havia de tornar a fer... Perquè? Doncs perquè el polític "és amic de l'amo" i li ha fet més d'un favor. De res servia que li digués que l'article el firmava jo, que si s'havien d'enfadar amb algú seria amb mi i no amb ell, que a mi m'era igual... Res, la va esborrar. I un altre redactor va escriure sobre una cursa de caragols. Me'n torno a llegir Servitud.

Un optimista

2010-01-07T18:31:00.001+01:00

Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.

No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.

-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.

Palma s'enfonsa

2009-11-02T02:47:00.006+01:00

Palma s'enfonsa. És l'hora del terror. Els edificis s'ensorren o els esbuquen. Els cruis s'estenen pertot i jo m'ho miro, impassible, menjant frit sense saber que és fet de cor, esòfag, pàncrees, pulmó, fetge i altres vísceres. Com a molt, de tant en tant, faig alguna foto. O escric articles tan grocs que fins i tot acaben a portada d'aquest color.

Canvi d'aires

2009-09-12T20:38:00.001+02:00

L'habitació amb vistes al carrer Gran de Gràcia, és buida. Ja no és meva. Tots els llibres en vuit caixes, tres de marrons i cinc de blanques, apilades en un racó del pis que deixo. Un terç de la roba que tenia, llençada; la resta, en una maleta i una motxilla o esperant-me a Barcelona. La resta no existeix.

He marxat de Gràcia per anar a viure a Palma, a tres carrers del mar i dues cantonades del barri vell. A treballar a l'únic diari en paper que es publica en català a les illes. A canviar d'aires.

Lars Von Trier, l'home que no estimava les dones

2009-08-29T21:11:00.006+02:00

Lars von Trier's Antichrist - Official Trailer from Zentropa on Vimeo.

Potser és millor que no llegiu això si penseu veure el film.

"Quan una dona plora, és que conspira" diu la protagonista d'Antichrist poca estona després d'aixafar els collons del marit, foradar-li la cama amb una broca i fixar-hi una pedra d'esmolar perquè no es pugui escapar. S'ha convençut que els milers de dones torturades i cremades a l'edat mitjana eren bruixes de veritat, que s'ho mereixien. I Lars Von Trier li dóna la raó: la fa una bruixa que tortura el fill de la manera més recargolada i que no fa res per a evitar que mori, que intenta matar el marit i és capaç de causar una pedregada.

Deixant de banda algunes escenes que fan riure per culpa d'un simbolisme simplista, obvi i ridícul, la major part d'Antichrist clava l'espectador a la butaca. La polèmica real del film no són les escenes de sexe explícit, ni l'ablació amb unes estisores rovellades, ni el sadisme tan cru i directe que sembla massa real. Això és només la superfície que fa callar tot el cinema i que aconsegueix que desenes d'ulls quedin atrapats a la pantalla, tothom amb la musculatura tensa. El fons de la pel·lícula és que Lars Von Trier és un misogin. La dona, a l'Edèn, la cabana on es refugia la parella per superar la mort del fill, acaba assassinada pel marit. Però el director justifica plenament aquesta mort. Encara que no serveix de res, perquè de dones n'hi ha massa.

Cadàver 1

2009-07-13T16:39:00.007+02:00

A qui se li acut
-desgraciat-
creuar l'asfalt
mirant
lletra impresa

Benaquisme

2009-07-09T03:06:00.002+02:00

2 m. Tendència d'un polític a adequar la massa corporal a l'amplada de la poltrona que ocupa. Normalment implica l'eixamplament de certes parts corporals, com el cul, fins a mides espectaculars.
1 m. Comportament polític que tendeix a l'acaparament d'honors i glòries innecessàries.

Crash

2009-04-29T15:48:00.001+02:00

CronenbergCrash.com

Un consell pràctic

2009-04-21T18:58:00.002+02:00

La fauna endèmica d'una ciutat normalment només ens movem pels mateixos llocs. Anem a la feina pel carrer de sempre, amb la línia de metro que tenim més que vista o amb la bicicleta que encadenem sota de casa. Comprem a les botigues que ja coneixem, ens quedem pel nostre barri i, com a molt, anem al centre i a pocs llocs més. Hi ha molts racons que no hem trepitjat mai. Llocs que no sabem ni que existeixen, carrers sense asfaltar on, de tan en tant, les nits de fred, encara hi crema algun bidó ple de brossa per a escalfar les mans d'algú.

Si ens estudiés un etòleg, aviat sabria on ha d'anar per trobar-nos a una hora determinada. I on no caldria que anés perquè no hi hem estat mai. Això sí, de tant en tant, si podem, agafem un avió barat i ens envolem ben lluny, a una ciutat que no coneixem, on parlen alguna llengua estranya i mengen coses diferents. Però tornem i aquí, fidels, tornem als carrers de sempre.

Ara, començar a caminar fins que res ja no ens soni pot ser una bona manera de conèixer el món real que ens envolta. I encara n'hi ha més: anar allà on no es pot anar, on ens prohibeixen anar. No us caldrà caminar gaire, ni tan sols sortir del vostre barri, per a trobar prohibits. Salteu-vos-els i descobrireu el món. Per si us hi atreviu, un consell que us pot ser útil:

Nou de cada deu detectors de moviments són detectors passius d'infrarojos. Són els més barats i tan sols retraten periòdicament el patró lumínic infraroig de la sala on són. En teoria, qualsevol moviment que hi hagués hauria de fer variar el patró de llum infraroja de manera que no cal que tinguin cap patró preestablert: si detecten cap canvi respecte la fotografia anterior, fan saltar l'alarma.

Els detectors passius d'infrarojos són més barats, petits i senzills que els d'altres menes però generalment funcionen igual de bé. Són força sensibles i, si els voleu enganyar, amb tàctiques de pel·lícula com passar silenciós com un ninja o intentar creuar la sala sense tocar el terra no us en sortireu. Fer baixar la temperatura del cos o tapar-se amb paper d'alumini tampoc no funciona, només semblareu bojos o aprenents d'astronauta.

L'única manera d'enganyar un detector d'aquesta mena és anar-hi quan l'alarma sigui apagada, quan l'edifici estigui obert al públic i, sense que ningú no us vegi, tapar-ne el sensor amb un objecte prim i opac, com un tros de fusta o de plàstic. Quan hi torneu el detector estarà massa ocupat retratant i comprovant el patró lumínic de l'objecte per a detectar cap canvi. És senzill, però funciona.

iReflexió

2009-04-14T23:43:00.002+02:00

Segurament aquest bloc seria una bona eina per a fabricar relats amb l'ajuda dels lectors. Com el de l'apunt anterior, que podria convertir-se en un bon principi. Bé, ho seria si no fos perquè, òbviament, no el llegeix ni déu. I no m'estranya, hi escric cada vegada que hi ha una eclipsi de Sol.

I, si finalment me'n vaig nou mesos a Cuba, com sembla que faré d'aquí a un parell de mesos, tampoc no ho podré arreglar fins que torni, això.

El lector

2009-04-03T16:03:00.001+02:00

Sent els crits tot pujant l'escala. No li ve de nou. Cada graó se'l pren amb tota la calma que pot amb l'esperança de veure un escarabat d'aquells vermells que de tant en tant s'enfilen pertot. Són divertits. Però, per lent que vagi, sap que ha d'arribar igualment al quart primera. No té clau, és a punt d'acabar la primària però diuen que encara és massa petit per tenir clau, o sigui que truca. I els crits callen, s'acosten unes passes i la mare obre la porta mossegant-se el llavi inferior, com fa sempre que la ràbia se la menja.

Un petó a la mare, un altre al pare; i a berenar a la cuina, que després ha de fer els deures. Poc a poc el riu de retrets torna a sonar al menjador. No entén què diuen, no ho vol entendre. Per a ell tan sols són una veu estrident, de plats trencats, i una altra que sona com un enderroc. Acaba el got de llet tan ràpid com pot i es tanca a l'habitació per fer els deures que no pensa fer. S'enfila a la prestatgeria plena de llibres i en tria un que no coneix ni havia vist mai que sembla que va de mitologia. L'obre i hi entra: ja no sent els crits dels pares, ara només sent sons guturals d'éssers submarins, frases en llengües que no han existit mai, crits de terror i de bogeria. No veu els deures, les hores que passen ni res que no siguin pàgines. És un llibre estrany i difícil de llegir perquè és fet amb frases que no s'acaben mai, plenes d'adjectius que no caldrien. Pensa que només el pot haver escrit un boig, i té raó; un boig de Nova Anglaterra. Però, tal i com li passa gairebé sempre, el llibre l'absorbeix i el món desapareix.

Dedicat als qui tenen la porra massa llarga

2009-03-24T13:49:00.001+01:00

Cock Shot from Invisible Engine on Vimeo.

"Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?"

2009-03-09T23:22:00.009+01:00

Entrevista a Joan G. Vallvé, pseudònim.

A què et dediques?
No és una bona pregunta, aquesta; on has après a fer entrevistes? No veus que jo no em dedico a res, a mi em dediquen! Sóc l'ombra sense rostre que no té dret de tria, un esclau a mercè d'un aprenent. Tan sols sóc un nom que figura allà on li manen, sense fer mai res més; ni descansar, ni menjar, ni beure ni dormir. Jornades de vuit hores? Ja m'agradaria!
Critiques molt, però no m'has respost.
Perquè és obvi, no? Sóc un pseudònim, firmo articles abandonats i dono la cara per notícies conflictives. Que consti que la meva, a més d'obligada, és una professió de risc i pensa que, a sobre, no cobro res de res. Fins i tot els especialistes i els dobles de cinema cobren! Però jo no. Sóc un explotat.
Com has arribat a aquesta situació?
Només recordo que vaig néixer el 2002 en una biblioteca i que des de llavors he servit per firmar contes, poemes, notícies, articles d'opinió i fins i tot fotografies. Ara, sí que sé que en som molts, en la mateixa situació. Des d'aquest racó aprofito per cridar a la revolta tots els pseudònims de la DIRECTA. Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?
Però vols dir que calen per a res, els pseudònims?
Escolta rei, però a tu com t'han criat? A base de cotó fluix i pel·lícules Disney, potser? Qui firmaria els articles més conflictius, els que poden posar en perill laboral l'autor o els que s'han fet amb dades confidencials? Escriure, si s'és valent, és una declaració de guerra. Encara que qui tiri la pedra amagui la mà.

Entrevista publicada al setmanari DIRECTA.

Actualització: Mal que em pesi, finalment l'entrevista es va publicar amputada. Hi ha gent que no té sentit de l'humor ni de l'autocrítica. Va quedar com podeu veure a la imatge (cliqueu-hi per llegir-la).

Vendre's l'ànima

2009-02-04T20:15:00.001+01:00

De primer van ser els blocs i els fotoblocs, on milers d'adolescents ventilen penes, somnis, borratxeres i detalls íntims sense sospitar que més d'un pare els espia silenciosament. Ara ja fa una temporada que, amb Facebook, els companys de primària que fa quinze anys que no veiem poden saber amb qui sortim, quan trenquem i què esmorzem. I a partir d'ara, amb Google Latitude, podrem vendre un tros més de la nostra intimitat: el lloc on som a cada moment. Perquè d'això es tracta, de vendre's l'ànima peça a peça. No només de ventilar-ho tot a tothom sinó, sobretot, de vendre allò que som a les grans empreses d'internet.

Alguna mèdium li hauria de dir a Orwell que es va equivocar, que el Gran Germà no ens l'imposarà cap règim totalitari, que no cal. A Fotolog els regalem les instantànies de festes, parelles d'una nit i postes de sol; a Blogger els sentiments i les metàfores barates; a Facebook els amics, els coneguts i els saludats; a Google, els correus electrònics, l'agenda, allò que cerquem i ara, fins i tot, el lloc on som. Que generosos que ens hem tornat; tot allò que som, ens ho venem per alimentar la xafarderia i l'ego.

És l'hora del mall

2008-12-09T16:15:00.005+01:00

Quan l'engany és la boira del capvespre, s'escampa, silenciós i omplint-ho tot. L'aire viciat es mastega més que no es respira i tota ombra obre la veda de la desconfiança. Els estels fugaços cauen a grapats, les eclipsis fan cua al cel i camins i carrers s'omplen de gats negres. Tot augura el desastre.

Quan la mentida ho corca tot només queda una sortida digne: arreglar l'esquerda amb dinamita. Cal enfonsar el sostre a cops de mall i ensorrar la casa fins que només en quedi runa. Que l'olor d'oblit i el gust de pols ho omplin tot, que no quedi res que pugui fer cap ombra.

Costumisme

2008-10-31T17:25:00.000+01:00

–Puja a la vorera i mira el cotxe que ve per darrere.

–Collons, què hi fa aquest trasto per aquí?

–No li he vist la cara però aquest tio ha de tenir molta pasta, molta pasta.

–Home és clar, era un Ferrari...

–Però és que a més era de color groc. Mira, quan veus algú amb un Ferrari de color groc o negre, que no sigui vermell, és que no és el primer Ferrari que té. Tothom que es compra un Ferrari se'l compra vermell. Un Ferrari ha de ser vermell, com a mínim la primera vegada.

L'estació dels adolescents perduts

2008-10-29T20:30:00.003+01:00

L'estació de Castellbell i el Vilar és un embut d'adolescents perduts. El poble no, tot i que la fàbrica amenaçadora de l'altra banda del riu no augura res de bo, però l'estació és un d'aquests llocs que trenquen el temps i l'espai.

Fa uns quants diumenges m'hi vaig haver d'esperar una hora, després de perdre el tren per ben poc però sense cap pena, perquè duia un bon llibre. Tot i que 2666 em tenia atrapat, aviat vaig deixar-lo de banda per mirar l'estació, un edifici immens abandonat a trossos, amb sis portes tapiades, sis de tancades i algunes finestres sense vidres.

La façana escrostonada de l'estació de trens de Castellbell té l'encant de les cases encantades de pel·lícula de Hollywood i ni tan sols el trenca l'hort que s'ha fet un veí a la part del darrere. Però el problema d'aquesta estació no és l'abandó, la fusta podrida ni les esquerdes del desús. Ni tan sols l'és la nau abandonada del davant, a l'altra de la via, amb una porta mal tancada on encara voleia inútilment una cinta de precinte de la policia local. Per saber què és aquesta estació cal llegir-ne les parets.

"El Santi i la Sònia vam estar aquí perquè ens vam fugar 9-10" és a la vista de qualsevol, escrit en tipex a una de les parets. Més avall: "Jo m'he fugat de casa tb! oct'06". A una porta tancada, el cartell mig arrancat d'un home desaparegut i tot just al costat, més a la dreta: "Avui dormo aquí i a casa no hi torno. Joan 2004". Entre les pintades de sempre, els insults i les frases dolentes no costa trobar pistes com aquestes. És l'estació dels adolescents desapareguts.

Amb l'ull al port

2008-10-16T15:56:00.001+02:00

Des del castell veig milers de capses metàl·liques de colors gastats amuntegades en ordre. La brisa del mar em duu l'ombra d'algun dels sons del port, però des d'aquí tot es veu i se sent petit. Els contenidors fins i tot semblen nets.

Quan pujo fins aquí dalt, sempre al vespre o quan ja és fosc, m'agrada mirar cap on no ho fan mai els turistes, cap al moll de càrrega. L'horitzó de Barcelona el tinc massa vist però el tràfec de vaixells i estibadors sempre m'hipnotitza. Miro els contenidors, plens de vés a saber què. Amb sort, els de la duana n'obren deu de cada cent i a tot estirar quinze o vint de cada mil s'escorcollen a fons. La resta són un misteri.

Els qui hi han treballat m'expliquen històries amb tota mena d'armes de foc, de suborns, de policies empresonats per tràfic de coca, de contenidors mal tancats amb carn podrida de mesos. I això és, només, allò que han vist. Amb sort, quinze o vint de cada mil.

Perill de mort

2008-10-04T14:35:00.002+02:00

Sapigueu que, si moro atropellat, serà culpa de Bolaño. Maleït escriptor mort. 2666 m'ha fet tornar a llegir mentre camino, com quan era adolescent. I això implica una mica més d'instint suïcida que quan anava en bicicleta en contra direcció.

També és culpa seva que tingui el bloc mig abandonat.

Destí

2008-09-28T17:00:00.000+02:00

La primera vegada tot eren crits, rialles i la música horrible de les atraccions. L'olor dels núvols de sucre i la dels xurros, mesclades, encara m'embafen només de pensar-hi. Nens corrent amunt i avall i el meu pare dient-me que agafés l'arma amb força i que pitgés el gallet amb suavitat i fermesa. L'escopeta era de fira, però el metall fred i la fusta vella pesaven massa.

Anys més tard m'acostumava a aquest pes i al de les armes de veritat, em reconfortava, em feia sentir home. Tot just en tenia setze quan vaig matar per primera vegada i aquella imatge em va quedar gravada a la retina. La sang regalimava per la carrosseria beix del Land Rover i s'acumulava damunt la roda; l'havien lligat al capó, una manera d'exhibir-lo. La bèstia tenia la boca oberta, el pelatge fosc, uns ullals immensos i la mirada morta injectada en sang. No n'havia vist mai cap de tan a la vora, fora d'un plat d'estofat.

Aquell mateix estiu, en una tarda de les que el sol deixa els carrers deserts, en Vicent me'n va ensenyar una de diferent. Només calia estirar el percutor cap enrere i pitjar el gallet. Costava apuntar i calia carregar-la a cada tret. Era un Frankenstein fet a casa amb la culata d'una Ruger SP101 de fogueig i quatre trossos de metall, però funcionava amb bales del calibre vint-i-dos. Aquell dia va descobrir que jo tenia més bona punteria que no ell.

Aviat vaig descobrir que la millor manera de poder dur una arma legalment, fora d'apuntar-me a un club de tir olímpic que no em podia permetre, era fer-me policia. Vaig passar les proves sense problemes; estava en forma, tenia bona memòria i era perfectament capaç de dir-los tot allò que volien sentir. Els tests psicotècnics i les entrevistes personals eren jocs de nens. M'entrenava a la galeria de tir i caçant tan sovint com podia.

Un policia tampoc no té gaires oportunitats de desenfundar, encara que ho feia sempre que me'n donaven l'excusa més petita. Però disparar era massa arriscat, mai vaig tenir una oportunitat que no m'hagués dut a dormir entre reixes. Em feia passar la frustració amb por i humiliació, sóc addicte a l'olor de la por. Omplia els dies de súpliques, tortures, ulls tremolosos i incontinència urinària. Darrere meu no quedaven persones, només desferres.Però no n'hi havia prou, jo volia matar.

La matinada plujosa en què vaig arribar abans que ningú a l'escenari d'un tiroteig mortal, vaig saber que havia d'aprofitar l'ocasió. Amb un mocador, per les empremtes, vaig prendre la Glock 21 de la mà d'un mort. D'entrada, decepció; em pensava que no quedava ningú que respirés, només sentia la pluja que ho netejava tot. Però tot just després, esperança: al fons, a sota d'un cotxe, hi havia un peu blanc que es movia. Un peu petit i jove enganxat a unes cames ben fetes, una minifaldilla massa curta i uns ulls immensos, d'adolescent que havia viscut massa. Era bonica i va morir aterrida.

Il·lustració: Jordi Borràs.

Sabiñánigo

2008-09-27T02:15:00.001+02:00

Quatre-cents quilòmetres per carretera a mi només em fan venir son. Molta son. És com si hibernés, desconnecto quan deixo Barcelona i obro els ulls a la vora d'Osca, a la carretera de Sabiñánigo, camí del no res. Entrada la nit aterrem a un poble fantasma, som els únics clients d'un hotel que només s'omple la temporada d'esquí. Un poble buit, amb cambreres sense veu i un bigoti inacabable a recepció.

Mentre sopem en un menjador buit i amb totes les taules parades ni tan sols sentim els cotxes que haurien de passar pel carrer principal, una carretera nacional. I és que no n'hi ha cap, els passavolants esquiven aquest lloc digne d'una novel·la d'Stephen King. Jo també ho faria, si fos d'ells. Sabiñánigo, un dijous a mitjanit, no és un poble de deu mil habitants. És un cementiri digne de les pel·lícules de George A. Romero en què et preguntes si el bàrman d'ulls deshabitats no t'arrencarà l'orella d'una mossegada.

Fauna

2008-09-04T15:36:00.002+02:00

Conec una versió nostrada d'en Flanders dels Simpson. És catòlic practicant, moderat en gairebé tot, geganter i nacionalista de barretina. Avorrit. Òbviament, és casat per l'església i viu feliç amb una dona de reconegut pedigrí catòlic. També té la mania d'acabar unes quantes paraules de cada frase amb el sufix -ot: importantot, modernot, avorridot, rapidot... li he arribat a sentir pronunciar desagradablot. De fet, fins i tot l'entonació que gasta em posa els pèls de punta. Em pensava que no podia existir ningú així, de la meva edat, al segle XXI.

Hormones

2008-08-20T14:04:00.004+02:00

A l'hora del pati l'institut és sempre gairebé buit. Els professors es tanquen a fumar al cau de la planta baixa i a les aules només hi queden els quatre penjats amb pocs amics. I avui, jo. Quan la gent surt m'escapo de totes les mirades i m'amago en un racó. Espero, nerviós, fins que no se senten veus. I vaig al lavabo. Però no on em tocaria, entro al de les noies. M’excito, i l’adrenalina fa el seu efecte; estic nerviós i el cor em va a mil per hora. Agafo la paperera de les compreses, però és de les de plàstic, de les més higièniques. La desmunto i en trec una, sense mirar. Ràpid, surto i em tanco al lavabo dels nois. Ja la tinc, encara nerviós però salvat.

  De qui deu ser? D’una professora no… tenen el seu lavabo. Només pot ser d’alguna noia del meu curs, tots fem classe al meu pis. M’és igual de quina, la majoria són boniques, i les altres també me les tiraria. M’imagino les més maques despullades i començo a trempar. M’abaixo la bragueta i me la trec, ja està ben dura. Obro la compresa, el meu tresor. Té taques vermell fosc, no gaires, i un color groguenc al centre. I l’olor… entre forta i amarga, però dolça. Deu ser aquesta, l’olor d’un cony? No ho puc evitar, em poso més calent, ha de ser d’una d’elles, de qualsevol, i tinc el seu cony a la mà. M’excito més i més i enganxo la compresa a la paret. La llepo com si fos pell de veritat, bavejo fins que em corro damunt la paret.  

Més relaxat, per fi, ho netejo tot amb paper de wàter. He anat ràpid i encara queden vint minuts de pati. Baixo les escales a corre-cuita amb una idea fixa, vaig a buscar la Marina, m'imaginaré que era seva.

Il·lustració: Jordi Borràs.

Com en un còmic

2008-08-19T15:57:00.002+02:00

La vida és més divertida quan tens un arxienemic i el meu és arrogant, com cal. També té barbeta de cabra, mirada ridícula i una ideologia extremista més aviat contradictòria. A més, em penso que m'odia profundament, cosa que trobo francament hilarant, perquè jo no me l'he pres mai gaire seriosament. Segons els cànons un bon arxienemic t'ha de causar un sentiment proper a la indiferència tot i que ell, per la seva banda, t'ha d'odiar més enllà de la mort, fins al punt de desitjar-te una tortura lenta i dolorosa que et permeti fugir a l'últim moment. Em penso que el meu té el tipus de ment incompetent i retorçada capaç de caure en un parany així. De fet, fa tres nits em va venir a ensenyar bíceps a les festes de Gràcia en un estat més aviat lamentable en què tenia problemes per esquivar el mobiliari urbà. Segur que es pensava que les papereres i els fanals eren els meus sequaços.

PD: Ja fa dies que he tornat de NY i que torno a treballar però l'estiu, les festes i la desídia em poden.

Desviat per vacances

2008-07-05T03:32:00.003+02:00

No, encara que escric poc sovint no tanco ni per vacances, però com ja vaig fer l'any passat, desvio els apunts durant el mes de vacances. Aquí podreu llegir tot allò que escrigui des de Nova York aquest mes de juliol, tot i que no puc dir si serà molta cosa o més aviat poca, ja ho veurem. Fins aviat!

Obsessió?

2008-06-20T02:39:00.002+02:00

Industrial New York, Undercity, Naked City Spleen, Opacity, Infiltration, Urban Exporation Ring, UE, Abandoned Places, Derelict London, Abandoned, Jinx Magazine, SubBrit, Dark Passage, Urban Explorers, Forbidden Places, Club CELA, Urban Travel, UER…

Requiescat In Pace

2008-06-14T11:36:00.000+02:00

Es veu que de petit hi va haver una època en què preguntava sovint per la mort, tot arrel de la del meu avi. No acabava d'entendre de què anava tot allò perquè no podia veure cap final a la vida. Aprendre què és la mort no és com aprendre a parlar o a llegir, no es pot fer escoltant i preguntant, només serveix la pràctica. I encara no sé què és, ni com funciona, però crec que llavors li vaig perdre la por.

El poble marró

2008-06-12T01:28:00.008+02:00

Tinc ganes de veure el poble marró i la terra sempre seca, amb pluja o sense. De tornar a robar raïm, magranes o ametllons per fer un mos a mitja tarda. Reivindico les tardes inacabables, el sol que ho manava tot i les batalles de terrossos; fins i tot les tempestes d'agost, que a vegades duien pluja però sovint eren tot llamps. Vull l'electricitat que corria dins meu quan baixava amb bicicleta per camins impossibles. L'adrenalina de quan tiràvem pedres a la teulada d'uralita de la barra americana per fer-ne sortir el macarra cara-tallada.

Bales i bombes. També recordo la metralla, les tardes buidant bales amb més de mig segle per cremar-ne la pólvora i les hores perdudes amb jocs de guerra que, a vegades, es tornaven massa reals. El pes fred de l'escopeta de perdigons, la lleugeresa frívola d'una navalla automàtica. Mentre hi penso em torna aquella olor de poble, de llenya cremada, resclosit, terra seca i pedra a l'ombra. Si hi hagués un perfum així, me'l posaria.

Tornaré a trepitjar aquell país, saludaré el meu avi al cementiri mal cuidat que havíem assaltat més d'una nit i trepitjaré el bar on jeuen cada vespre. Sé que tot serà com sempre, que entre got i got m'explicaran que no ha canviat res important i que, quan els miri, recordaré aquelles cares amb qui compartia batalles de terrossos.

Ruta turística

2008-06-05T16:15:00.001+02:00

Són tres carrers i una plaça però les putes encara hi campen a ple dia. Rosses, negres o morenes, de qualsevol país amb pocs recursos però, irreductibles com els gals, mantenen l'esperit macarra d'un Raval que no he conegut mai. Encara queda un tros del Raval de Barcelona que és com una reserva indígena de l'antic barri xino, una mica d'asfalt que l'Ajuntament no ha pogut netejar.

El turista ociós, sense que hagi de buscar massa, podrà veure grups de carteristes en plena acció i manades de vells que pasturen cercant la millor puta, la carn més fresca. Si té prou paciència fins i tot podrà escoltar-hi les profecies d'un borratxo de Don Simón o els crits en diversos idiomes de tota mena de tragèdies familiars.

Però tot això, estimats lectors, té els dies comptats. L'aburgesament del Raval avança amb l'ajuda d'un Ajuntament que té ànima de lleixiu. Poc a poc escombren els atractius turístics dels pocs racons autènticament decadents i els escampen pels suburbis de la ciutat, on perdran tot l'encant. Aprofiteu doncs, l'última oportunitat de fer un recorregut turístic de qualitat i d'aconseguir fotografies i històries que seran l'enveja de tothom quan sopeu amb els amics.

Diumenge de platja

2008-05-28T02:17:00.001+02:00

Me'n vaig adonar tard, quan vaig veure el nano de pell colrada a quatre grapes i el vell greixós alçant-se els pantalons. Aquella escena em va fer entendre què hi feien allà, passejant sense rumb en un diumenge plujós, desenes de vells que eren tot ulls i de joves immigrants solitaris.

I jo, enmig d'aquell mercat de carn, amb cara de passerell, el trípode penjant de l'espatlla i la càmera a la mà dreta. Buscava fer fotografies del Finisterre de Barcelona a la desembocadura del Besòs i em vaig trobar una altra mena de decadència, una de molt humana. Era obvi que estava fora de lloc, notava com em dedicaven mirades hostils, però n'hi va haver prou allunyant-me'n una mica i dedicant-me al mar i al ciment. Cadascú a la seva, ells entre les ombres i jo buscant el millor angle.

Eixorbar

2008-05-05T20:07:00.018+02:00

Ho saps, oi, que tot això és culpa teva? Ja t'ho vaig dir que la cagaves… però tu insisties i anaves a la teva. Sempre has anat a la teva. I finalment has decidit que no m'escoltaries més. Perquè? No calia tot això… Ara m'hauràs d'escoltar, em sents? Vull entendre't i que m'entenguis, que m'expliquis per què m'ho vas fer. Al principi era tot bonic i eres tu qui s'enfadava si no trucava quan tocava. No, deixa de cridar, jo parlo normal, perquè no ho pots fer tu també? Vas anar allunyant-te de mi de la pitjor manera, poc a poc i a sobre ho negaves. Que no és veritat? No recordes aquelles nits de festa, amb els teus amics en què jo semblava un pal de semàfor amb un got enganxat? Desapareixies, una abraçada a aquella, dos petons a aquell altre… i ni una puta paraula fins que no marxàvem. Davant dels altres canviaves del tot. I quan sorties sola era pitjor, llavors et posaves la minifalda i el top. Què dic minifalda, si allò és un cinturó ample! I sí, em posava gelós, perquè t'havia vist coquetejar per aconseguir tabac o cervesa. Perquè sé que t'agrada. Ja no m'estimaves? Per què eres amb mi, doncs? T'agradava fer-me patir, tornar-me boig? Quantes nits havia passat sense poder dormir, sabent que eres a la discoteca amb les amigues, imaginant-te cardant al seient del darrere del cotxe d'algú altre… I ho vaig encertar, oi? Finalment en vas trobar un de millor que jo, segur. Em vas deixar i a sobre pretenies fer-me sentir culpable. Em deies que no et deixava espai però només volies torturar-me i tirar-te un qualsevol, o molts. Que no? Com que no? Quan imagino la teva boca llepant algú altre… Hem vingut aquí per aclarir-ho d'una vegada. Explica'm el perquè del joc brut, de les vacances sense mi a Cadaqués, de les trucades que m'intentaves amagar… Ho negues? Sí, et vaig remenar el mòbil, no em deies que amb el teu ex ja ni t'hi parlaves? I una merda, menties com sempre. No, no era només per parlar, ho sé. Ja n'estic fart, ara ho veuràs… No cridis més que així no es pot parlar! Molt bé doncs, callaràs. Així. I ara escolta: tot això no hauria passat si m'haguessis estimat com jo a tu, però no, m'havies d'utilitzar com els imbècils amb qui coqueteges per aconseguir que et convidin a beure. Perquè et pensaves que sóc imbècil, oi? Sí, com que el nen és informàtic i es passa el dia davant la pantalla, no se n'adona mai de res, no sap res, no llegeix, és un ningú ignorant. Doncs saps què? Avui he descobert una paraula nova: eixorbar. Sí, l'he trobada al diccionari, de tant en tant és útil i tot. Per una vegada a la vida seré jo qui t'ensenyi alguna cosa i ja et dic ara que l'aprendràs; t'he hagut de lligar i emmordassar però recordaràs per sempre aquest verb: eixorbar. Tu que et penses que ho saps tot, no el coneixies, oi? Doncs mira, eixorbar vol dir desfer-me d'aquests ulls que em menyspreen cada vegada que em miren, vol dir fer que no puguis mirar mai més cap altre home. S'ha acabat, ja no et fixaràs amb cap altre, ni ningú es fixarà mai més en tu. Només jo, l'última imatge que recordaràs seré jo.

Il·lustració: Jordi Borràs.
Actualització: Podeu veure, als comentaris, els resultats de l'enquesta en què preguntava si aquest era un relat excessiu.

Turisme a Ciutat Meridiana

2008-05-03T02:15:00.002+02:00

Ciutat Meridiana em recorda la perifèria soviètica de Praga. Edificis fets amb presses, massa alts i amb un encant inhumà. Ahir al vespre hi vaig anar a parar perquè sí, després de desertar d'una manifestació avorrida. Tan sols havia decidit pujar al primer tren que arribés i vaig baixar quan la finestra em va convèncer, a la quarta estació. Aviat em van absorbir les parets grises i el desastre urbanístic i m'hi vaig perdre fins que la nit ja era entrada. M'era igual que tots els indígenes em miressin de reüll, que sabessin que era un estrany, un turista, perquè tenia gana de ciment.

Sant Jordi

2008-04-24T01:38:00.001+02:00

Les roses de Sant Jordi ja no tenen punxes, les he buscades, però res; cap ni una. I a sobre, quan deia a la venedora de torn que volia les meves punxes, encara em mirava com si fos extraterrestre. Tot eren tiges llargues, rectes i flors massa exhibicionistes. Però són mentida, com la majoria dels "t'estimo" que es diuen cada dia. Perquè les coses boniques de veritat, com les persones que valen la pena, sempre tenen alguna punxa.

A vegades penso que a la meva vida hi ha massa roses de Sant Jordi.

Ingenu

2008-04-08T21:28:00.000+02:00

No he tingut una educació especialment tradicional. Vaig anar a una escola pública normal, de barri, però de petit hi havia alguns detalls que em feien una mica diferent. Els meus pares encara em recorden, entre somriures, que quan tenia vora set anys vaig sortir corrent de l'església del poble on estiuejàvem; era la primera vegada que entrava en un temple i la visita no m'havia fet cap bé. Un cop fora entre espantat i alarmat els vaig dir –Hi ha un home mort a dins! I els vaig dur a veure un cadàver mig despullat que s'entreveia al fons de l'absis, un cos fosc clavat en una creu amb una ganyota de dolor eterna.

Voluntat

2008-04-04T01:12:00.001+02:00

Recórrer suburbis càmera en mà és una distracció com qualsevol altra, no deixa de ser millor manera de gastar el vespre d'un divendres o un dissabte que no fer-ho amb un got a la mà. Però cal que la ruta comenci poc abans de la posta, per poder retratar a l'hora màgica, quan el sol ha desaparegut del cel però encara no és de nit. I després, aprofitar la foscor, fer exposicions llargues amb el trípode gaudint de l'ambient sòrdid mentre no es tanca l'obturador.

Perquè busco sordidesa.

Res d'escenes bucòliques, noies boniques o edificis ben acabats; jo vull esquerdes, polígons industrials, centrals tèrmiques, runes i indigents. Jo vull fotografies de la vida tal com és, plena de parets grises. I vull escriure com faig fotografies per aconseguir pàgines de parets grises amb lletres plenes d'esquerdes.

Tancat a casa

2008-03-31T01:33:00.002+02:00

Avui voldria ser lluny. Tornar a trepitjar els cims nevats de l'Atlas, els boscos de Moràvia, els carrers foscos de Berlín, les terres ermes de Palestina… o els camins més que coneguts dels Pirineus, que ja em servirien. Però no, m'he passat tot el cap de setmana tancat a casa, connectat davant la pantalla. De guàrdia. I s'ha fet especialment dur tot just una setmana després de tastar la llibertat de les muntanyes. Aquí podeu veure les fotografies de l'excursió al sostre del nord d'Àfrica i aquí el resultat de la breu visita turística amb a Marràqueix que vam fer amb ressaca d'altures. Aquesta nit, només em queda somiar amb veure més món i de moment tinc dos projectes, dos països per estrenar: Turquia i Cuba. A veure si els plans surten com cal.

Equipatge de Setmana Santa

2008-03-19T21:51:00.004+01:00

Anorac, forro polar, dos pantalons de muntanya, polaines, dues samarretes tèrmiques de màniga llarga i dues de màniga curta, roba interior, dessuadora, frontal amb piles de recanvi, bótes de muntanya i bambes de caminar, sac de dormir, funda tèrmica per al sac, grampons, piolet, guants, gorra, motxilla petita, navalla, passaport, pastilles potabilitzadores i antidiarreiques, analgèsics, cantimplora, menjar, càmera reflex digital amb dues bateries i memòria de recanvi, ulleres de sol, llibreta i bolígraf, raspall de dents, sabó i desodorant. I un mapa de l'Atlas amb una "X" al Toubkal.

Observació participant

2008-03-17T14:24:00.000+01:00

Amb més de divuit anys i un llaç vermell al cap no es va enlloc, encara que se sigui de Sant Cugat. La pell bruna, les ungles esmaltades, l'ombra d'ulls suau i blavosa, una cara bonica i els cabells rossos no arreglen el llaç vermell, la mirada pàmfila i les sabatetes de taló blanques i negres. A vegades, a la línia del Vallès dels Ferrocarrils es veuen coses així. Éssers estranys i fora de to, nois i noies d'un altre món que s'assembla sospitosament al dels estudiants d'institut de les sèries americanes. Quan els veig, a ells o als dels uniformes de l'escola de l'Opus, no puc evitar pensar que són extraterrestres. O que ho sóc jo.

Memòria

2008-03-02T14:57:00.001+01:00

Mil caps catatònics movent-se endavant i endarrere al ritme de la bateria. Molts cabells llargs, poques noies, roba negra amb dibuixos fantasiosos i força sobrepès. Dijous vaig recordar l'adolescència de guitarres elèctriques i música forta, un passat que de tant en tant torna al meu iPod. Vaig escoltar Megadeth en directe amb un somriure als llavis i envoltat de gent de la meva quinta. N'hi havia de més joves, sí, però el heavy ja no cala tant com abans… i els qui vam pagar l'entrada érem, sobretot, nostàlgics.

En Lluís i jo hi ressaltàvem per la roba que no dúiem: ni texans arrapats (no els he entès mai), ni dessuadores fosques, ni penjolls amb símbols arcans… ell, com a mínim, duu els cabells llargs. M'havia trucat a mitja tarda amb una proposta precipitada i m'hi vaig apuntar sense dubtar-ho, no els havia arribat a sentir mai en directe i són tot un espectacle. Ara, que el públic també ho era: gairebé tothom se sabia totes les lletres de memòria (jo sóc incapaç, passo), les poques noies que hi havia anaven fosques, maquillades de negre i se les havien d'haver amb desenes d'ulls que no deixaven de babejar i, al final, s'hi amagaven els de quaranta i cinquanta anys, amb la dessuadora damunt de la camisa i sens dir res, només movien el cap: els més catatònics de tots.

Escarabats

2008-02-21T13:27:00.002+01:00

u_mä. Escarabats.

M'encanta, sobretot al principi...

Preocupacions inverosímils d'un diumenge a mitjanit

2008-02-18T00:21:00.002+01:00

Aquesta nit voldria dormir d'hora escoltant els tramvies de Brno.

Però sóc a Barcelona, només sento cotxes i encara em queda una estona de lectura… demà entrevisto l'Eudald Carbonell i m'haig d'acabar de preparar. Serà la primera vegada que barrejo explícitament les dues branques dels meus estudis: arqueologia i periodisme, però de fet em penso que parlarem de filosofia i del futur.

L'anàlisi de Carbonell em recorda els temps en què, abans de començar l'assignatura d'Arqueologia dels caçadors recol·lectors, ens passàvem un mes repassant Hegel, Marx i Engels. Ara en Carbonell parla del segle XXI, de la crisi del concepte clàssic de família com a unitat domèstica de producció, de la poligàmia seriada o diacrònica, de la necessitat de fer que el 100% dels humans puguin llegir i escriure… La base és la mateixa: la dialèctica.

I l'haig d'entrevistar només en un quart d'hora?

Temps

2008-02-14T19:04:00.002+01:00

Torno a tenir temps lliure, s'ha acabat això de treballar, dormir, treballar, menjar i tornar a treballar... torno a tenir una sola feina. I m'he rapat al 3, perquè tocava. Què en faré, del temps lliure? Feia un parell de mesos que havia deixat de saber què era... D'entrada, m'hauré d'entrenar per pujar el Tuobkal: tantes hores davant de la pantalla sense fer res més m'han estovat i ho noto. També hauré de reparar les relacions socials, que sinó les amistats s'espatllen i trobar bones peces de recanvi no és fàcil. Ah, potser torni a escriure amb certa irregularitat al bloc, i ja he tornat a llegir; de moment he devorat La Carretera i ahir vaig comprar Paral·lel 42. Potser planegi el pròxim viatge: havia de ser Varsòvia però, per culpa de Dovlatov, Tallin em pica la curiositat...

La mort de J. Söldner

2008-02-03T20:17:00.000+01:00

El joc esquizofrènic de la doble personalitat ja no té cap sentit. En J. Söldner s'ha tallat les venes amb una làmina d'obsidiana tallada fa deu mil anys. Però l'he mort jo. He mort el mercenari, perquè sóc tots dos noms, l'arqueòleg frustrat i el periodista mercenari. Era obvi, però ja feia temps que tampoc no pretenia enganyar ningú. En Söldner va néixer per garantir-me un anonimat que jo mateix vaig trencar. Ara ja era només un simple alter ego, una manera d'allunyar de mi el jo que més sóc ara mateix. Per això s'ha condemnat a mort, per això l'he condemnat al suïcidi.

Tornant de Moràvia

2008-01-30T16:15:00.001+01:00

Aquests dies a Moràvia (República Txeca) m'han servit per desintoxicar-me una mica però em penso que en caldrien uns quants més perquè em fessin efecte de veritat. Tot i així, l'aire fred i sec i els carrers grisos de les ciutats que he visitat m'han contagiat. I és que Brno va ser només el principi: dormia a Olomouč, al pis del Martin (foto), però també he visitat Přerov, Blansko, Téchov i he caminat pel massís càrstic de Moràvia. Moltes hores de tren.

Amb els guies indígenes he descobert boscos sense sotabosc, jaciments arqueològics que no coneixia, begudes poloneses indescriptibles i menges diferents però familiars. Després de cinc anys i mig d'abstinència, també he tornat a perdre als escacs amb el Martin. Potser és la grisor, la pedra, els edificis o la mirada de la gent; no ho sé, però ja enyoro de nou aquella terra.

Progresso adequadament

2008-01-11T01:42:00.000+01:00

Com que els metges de les SS no són especialment ràpids he fet i desfet amb el meu dit trencat. Fa una setmana que torno a treballar des de la redacció: tantes hores tancat a casa… les parets se'm menjaven i jo assetjava la nevera cada mitja hora. M'he tret les benes i la peça de metall que immobilitzava el dit. Ja fa dos o tres dies que només agafo la crossa si haig d'anar gaire lluny.

Demà, per fi, tinc hora amb la metgessa. M'hauré d'esperar una bona estona entre gent amb problemes de veritat i jubilats amb massa temps lliure però espero que em confirmi l'autodiagnòstic de que tot va bé. Més que res perquè per Setmana Santa me'n vaig a pujar el Tuobkal (Marroc, 4.162m) i m'hauria de tornar a posar en forma…

Amb crossa

2007-12-29T02:28:00.000+01:00

Escolto Led Zeppelin amb els auriculars per no despertar els companys de pis: a aquestes hores només puc escoltar música a tot volum. És veritat, tinc un dit trencat i el peu immobilitzat, només puc caminar de gairell i amb una crossa al braç esquerre, però perquè m'han de dir que semblo House? D'acord, el meu sentit de l'humor és particular i només apte per gent poc políticament correcte… però no tinc ni puta idea de medicina i se me'n fot. Jo no em dedico a curar el personal, ni tan sols a matar-lo.

Fractura de l'epífisi distal a la diàfisi de la primera falange del primer dit del peu

2007-12-26T01:28:00.000+01:00

Avui era Nadal i jo he treballat, com molts. He escrit sobre el Kurdistan, el Nepal, els homenatges a Macià, la travessa del port… He fet guàrdia des de casa amb un peu embenat i un dit immobilitzat: Ahir la metgessa em va escopir que feia tres dies que caminava amb un os del peu trencat. Va confirmar les meves sospites de que aquell cop no s'acabava d'arreglar i que el color blavós que prenia el dit no era normal.

Tot i això, el dit no em caurà i jo no canviaria la nit culpable del dissabte. No tinc ni idea de qui és la Laia Fortià però feia anys i vaig acabar amb uns amics la seva festa; només érem uns intrusos que en sabíem la contrasenya. No era una festa espectacular, encara que hi havia música bona –Jazz en directe– i gent curiosa. Però era a la Casa Vicens i això em va emborratxar més del que cap alcohol ho podria haver fet.

Quantes vegades hi havia passat per davant, de petit? Sovint m'aturava davant la reixa gaudiniana de ferro retorçat i me la imaginava com un castell encantat. I és que l'era, era el castell encantat del meu barri. De més gran no he deixat mai de mirar-la quan hi passo per davant i les nits que he necessitat caminar per pensar o per no fer-ho, els peus m'hi han dut moltes vegades. Només en vaig veure els baixos, que no són gran cosa. Però m'és igual: hi he entrat abans que no es vengui; era a dins, m'hi sentia a dins i m'embolcallava el Jazz.

El joc quotidià

2007-12-21T01:29:00.000+01:00

Hi ha dies en què perseguir un tema és gairebé com un joc, amb la tensió justa i la diversió incloses. En aquesta feina, hi ha matins que passen volant, es fonen, llisquen amb fluïdesa com si el temps només fos un seguit d'instants d'adrenalina encadenats a cops de teclat.

Viatge

2007-12-05T00:39:00.000+01:00

Tornaré a veure com ofeguen penes i alegries a la manera de sempre, a glops de Borovička. Tornaré a sentir aquell sentit de l'humor entre ingenu i subtil, estrany. Tornaré a riure, a escoltar històries estranyes, a saber què és el fred de veritat, a definir insults en català i a parlar d'arqueologia. A finals de gener me'n vaig a Brno.

Els boscos de conte els hauré de mirar de lluny però el Martin em recordarà que va ser ell qui va guanyar l'última cursa suïcida que hi vam fer, fora de camí i a la vessant d'una muntanya que no deixava frenar. Només espero que sabrem recuperar, en pocs dies, quatre anys de no veure'ns.

Sargantanes cegues

2007-11-14T19:28:00.000+01:00

De petit, el Mut era un sàdic. Si no hagués pogut parlar potser ho hauria compensat una mica inspirant compassió, però ni tan sols era mut, només és que tothom el cridava pel nom de casa. El recordo més alt que molts adults, immens, fort, amb panxa i sempre amb un encenedor a la butxaca. S'ho passava especialment bé ruixant sargantanes amb alcohol i cremant-les vives. Es movien molt, patien, però la tortura només durava uns segons perquè l'alcohol crema molt ràpid. Després, quedaven cegues i sense pell. I a ell el foc li brillava als ulls.

No fa massa es va morir. Treballava amb un tractor, i va bolcar. Passa sovint. Jo ja ni el coneixia, no sabia en qui s'havia convertit perquè feia molts anys que no ens vèiem. Era un cosí llunyà que tampoc m'havia caigut mai massa bé, però avui alguna cosa m'hi ha fet pensar.

Trajecte de metro

2007-11-11T22:25:00.000+01:00

10 de novembre, 22.40.
Metro de Barcelona, línia vermella.

La vella no parava de parlar de les llars de foc, segons deia, la gent de ciutat era gandula perquè feia servir estufes: no volien netejar les cendres. Era hivern però a part de la samarreta de màniga curta i una rebeca oberta només l'abrigava el bigoti i el cabell greixós. La beata del davant, amb llana gruixuda fins a les orelles, li responia que tenia raó i que déu nostre senyor ja s'encarregaria de fer treballar als ganduls. Totes dues gastaven un espanyol escàs de consonants i parlaven amb la veu prou alta perquè mig vagó somrigués divertit. Tres seients enllà dos nois oferien una cançó de música pop àrab als passatgers, però ningú no els ho va agrair; la majoria no sabien que un telèfon mòbil pogués fer tant de soroll. L'home petit que rondava els seixanta i escalfava seient a la meva dreta em va dir que calia arreglar les lleis perquè sinó els moros se'ns menjarien. Sorrut i mirant al terra va afegir que no somrigués, que ja ho veuria.

Anem a fer un cafè?

2007-11-08T18:34:00.000+01:00

Ahir el Roger em va dir d'anar a fer una cervesa un dia d'aquests, i jo li vaig dir que sí, que quan volgués. I vaig pensar en la Laia, amb qui tinc pendent de quedar-hi per fer un cafè des que ha tornat a Barcelona. Cada setmana quedo amb algú o altre per anar a prendre una cervesa o un cafè. Al principi només sortien dels altres, aquestes propostes, però ara fins i tot ho dic jo: –Ei, xxx, anem a prendre un cafè?

No és que m'hagi tornat menys tímid, és que abans deia d'anar a prendre "alguna cosa": no bec cafè, ni cervesa. Però per alguna banda se m'havia d'esquitllar la pressió social...

Enveja

2007-10-24T23:31:00.000+02:00

Llegint Rant. La vida d'un assassí m'adono que Palahniuk és un cop de puny a l'estómac. És capaç de convertir els costums més fastigosos i els crims més violents en literatura.

Llàstima de la traducció anacrònica.

Entre cadàvers

2007-10-22T01:47:00.000+02:00

Conèixer d'altres països no vol dir només fer fotografies dels monuments més famosos o comprar postals i algun record. Ni tan sols és empassar-se tots els museus, ni aprendre-se'n la història per poder-la recitar als companys de viatge, ni menjar vísceres, insectes o qualsevol cosa estranya. Segurament tot això hi ajuda… més o menys. Però també és possible conèixer un país olorant-ne els carrers, mirant si la gent somriu quan parla, fixant-se en com s'hi condueix o passejant-ne els cementiris.

Cada poble té cementiris diferents., però tots en tenen: cap país no s'escapa de la mort. De nínxols, amb làpides, nets, desordenats, amb mausoleus, bruts, atapeïts, plens de gespa, abandonats, de mal gust, macabres, tristos, perillosos… De cementiris n'hi ha de moltes menes i sovint no s'hi troben gaires turistes. Tampoc és bo que se t'hi vegi com un turista, cal dissimular; per respecte.

Però si hi ha una cosa que vaig aprendre estudiant arqueologia és que una de les millors maneres per saber com és la gent d'un lloc és estudiar què en fa dels morts. I encara ho tinc present. Per això, quan viatjo a un lloc nou i veig un cementiri… hi entro. I miro, passejo entre els cadàvers vells amb curiositat. Observo com els han tapiat a l'altre barri, si tenen flors o no o si hi ha grups concrets que s'enterren a part. I em deixo envair per les sensacions del lloc, sempre amb aquella petita punxada de quan es fa alguna cosa que potser no s'hauria de fer.

Actualització: M'encanta que algú hagi trobat aquest bloc amb la cerca "fotografies de cementiris abandonats". La imatge de més amunt és d'aquest estiu, del cementiri de Jerusalem.

Can Vies

2007-10-18T01:25:00.001+02:00

M'ha fet riure:

Canelons de pollastre

2007-10-16T18:46:00.000+02:00

Montjuïc és un lloc per on passegen molts turistes: hi ha bones vistes de la ciutat. També hi ha qui hi va a córrer, caminar o tan sols a passejar el gos. Però el diumenge 12 d'octubre al migdia, a més, hi havia personatges embolicats com canelons amb banderes espanyoles. La majoria, amb el dibuix de l'aguilot franquista. Eren canelons de pollastre. Bé, com a mínim això és el que se li podia passar pel cap més d'un turista imaginatiu que veiés –de lluny– l'espectacle organitzat per Alternativa Espanyola i Democràcia Nacional a la plaça de Sant Jordi.

De més a la vora ja era fàcil veure que no es tractava d'una convenció de canelons de pollastre: també hi havia esvàstiques, caps rapats, símbols falangistes, creus celtes, bótes militars... Però fins i tot hi havia famílies senceres, homes i dones ben vestits i gent gran amb la mirada fosca.

Els periodistes que hi havia es miraven entre si pensant –un dels meus!– i quan ningú no els sentia, feien algun comentari de la situació mig amb sorna mig amb por. La majoria es parlaven en català, però no gaire alt; no fos cas que els sentís algú dels qui no era allà per feina. En total hi havia un miler de persones, a la plaça, la majoria dretes perquè l'organització havia fet curt amb les cadires. No només hi havia membres d'Alternativa Espanyola i Democràcia Nacional, també n'hi havia dels Peons Negres, l'Associació Juvenil Espanyola, el Moviment Social Republicà, falangistes diversos i feixistes per lliure. Tots junts volien celebrar "el descobriment, la colonització i l'evangelització d'Amèrica", tal com van dir els presentadors de l'acte tot just abans d'alçar-se per escoltar l'himne d'Espanya.

L'historiador David Odalrich va obrir els parlaments amb una lliçó d'història poètica i gloriosa del descobriment i la "conquesta material i moral del nou món". Apologia del genocidi indígena amb un to de veu monòton que feia badallar fins i tot el feixista amb més cocaïna a les venes. Però l'estrella de l'acte era Manuel Canduela, el portaveu de Democràcia Nacional. Va començar aclarint al públic que la tasca dels colonitzadors espanyols a Amèrica no va ser la de matar i esclavitzar milers de persones, sinó la d'alliberar-los de la tirania que patien. Clar, devien morir del xoc de ser lliures de cop i volta… Però també va lloar d'altres glòries, com "l'expulsió de l'invasor musulmà" i l'expulsió dels jueus. Després, va espantar al públic dient-los que el separatisme ja no només era un problema a Catalunya o al País Basc, sinó que també l'era a Galícia i a Castella. Per això, va enaltir el personal dient-los que calia tornar a aixecar-se, "que eren pocs però que ja n'hi havia prou perquè a Covadonga encara havien estat menys".

Després, altra volta l'himne, i el Cara al Sol, i un jurament de fidelitat a la seva bandera. Alguns ho feien tot amb la mà dreta ben alta –amb el perill d’agafar una rampa– encara que els organitzadors s'afanyaven a demanar que no es fessin salutacions feixistes perquè hi havia la premsa. Ara, l'escena més aclaridora va ser després, quan un grup d'skins van estripar i intentar cremar una estelada. La majoria duien la cara tapada com si fessin un acte il·legal i cridaven "sieg heil!" i "viva España!" amb totes les seves forces. En Manuel Canduela va baixar de l'escenari i els ho va retreure: els va retreure que ho haguessin fet davant dels periodistes.

Gris

2007-10-08T01:49:00.000+02:00

La Barcelona que no trepitgen mai els turistes té el seu encant. M'agraden els carrers per on no m'hauria de sentir còmode, els polígons industrials, les perifèries oblidades, els barris a mig enderrocar… Busco rentadores i neveres fent piràmides, cotxes desballestats amb els vidres trencats, bidons encesos i mans que s'hi escalfen. Busco els llocs on la vida té un filtre gris, on els fanals només són groc pixera i de tant en tant se sent algun crit. Deu ser que també sóc gris, que no em puc creure la ciutat encantadora de cartró pedra pintat.

Marró

2007-10-05T18:59:00.001+02:00

Els óssos hivernen però jo, a mesura que regalimen les últimes restes de l'estiu, desperto. La tardor –amb el vent, la pluja i la fresca incloses– em fa aixecar la vista i el sol ja no m'enlluerna, és l'estació perfecta per passejar a la llum del Sol, el núvol o la Lluna. I també és quan torno a intentar fer més coses de les que puc, com si m'hagués de menjar un entrepà de vida fet amb un pa rodó de quilo. També és quan enyoro més Gandesa, un dels pobles més aspres del país, un lloc marró digne dels suïcides. Vull tornar a trepitjar els camins, les serres de Pàndols i Cavalls, el carrer Major, les vinyes i el bar de perdedors on vaig passar tantes hores amb els amics: el Ceps. Només necessito temps.

D'estrena: Stalin

2007-09-19T20:52:00.000+02:00

Mai no m'havia imaginat un Stalin tan afectat, sensible i subtil com el que vaig veure ahir. A Flotats, fent d'Stalin, jo no me'l crec. Bé, ni jo ni molts, perquè la gent va començar a marxar abans que s'acabessin uns aplaudiments més aviat poc entusiastes. Ara, cal dir que l'estrena era plena de personatges d'aquells que ja tenen problemes d'esquena, de tant mirar per sobre l'espatlla. N'hi havia que ja criticaven abans d'entrar però que hi eren perquè calia ser-hi: era el retorn de Flotats. S'hi havia d'anar perquè tocava i perquè hi era tothom qui compta: els actors de les sèries de TV3, en Montilla, en Cuní, la Judith Mascó… Jo, un observador fora de lloc amb texans i una samarreta, em preguntava on era que es feia teatre, si dalt de l'escenari o bé a la platea entre les butaques.

La Carme Conesa feia la millor actuació quan no obria la boca, cosa que, de fet, tampoc no feia gaire perquè el protagonista era només un: Flotats. Flotats fent d'Stalin, un ego omplint-ne un altre per tal de criticar-lo. Però el text, escrit per Marc Dugain i adaptat per Flotats, valia la pena. Les bromes i els jocs d'enginy no quadraven amb Stalin, i encara menys amb aquell discurs suau i fluid digne d'un filòsof, però era molt ben fet. Sens dubte, la tornaria a veure, encara que sigui increïble.

I després, mentre les gotes que començaven a caure, un Sant Cugat al Milano, una conversa pausada i els comentaris que mereixia l'ocasió. Un bon final per una nit d'explorador que encara em fa somriure. Segur que vam ser els únics de l'estrena que tornaven a casa en bus nocturn.

PD: Marta, tenies raó, ja tocava...

Massa Lovecraft, massa Houllebeq

2007-08-31T01:49:00.000+02:00

Ahir a la matinada em vaig adormir llegint l'assaig d'Houllebeq sobre Lovecraft. Em va enganxar, però va poder el cansament. Com sempre no sé què vaig somiar, mai no ho recordo. Però avui a les onze m'he llevat pensant en hordes d'éssers semihumans, carregats de tentacles verds ondulats amb una olor nauseabunda que anava més enllà de la carn podrida, dels vòmits, o de les cantonades de Gràcia durant les festes. Mentre veia l'arquitectura impossible i recarregada de ciutats ignotes en dimensions que no haurien d'haver existit, he obert la nevera i he begut suc de taronja. Només en quedava un cul, o sigui que m'he amorrat a l'ampolla dubtant de si el líquid tenia la mateixa textura grumollosa que les secrecions dels fongs de Yuggoth. Però no m'hi he preocupat gaire, he anat al menjador a robar galetes i he tret el cap per la galeria. Quan he mirat avall, he vist això:

De seguida he pensat que la lectura m'havia afectat massa, una cosa era pensar en els servents de Cthulhu tot esmorzant i una altra de molt diferent trobar-me el déu de les profunditats a sota de casa, al pati interior del principal. El cor se m'ha accelerat i he obert tan els ulls que gairebé ensenyava el nervi òptic... Però, una cosa ha sorgit d'aquella massa negra i verda: un pal de fregar. Llavors, amb el cap menys espès, ho he vist clar: no era Cthulhu, era massa petit. Alleujat, he tornat amb les galetes. Resulta que tan sols era un servent dels profunds que s'aferrava al cap de la veïna del principal:

Perspectiva de setembre

2007-08-30T01:52:00.000+02:00

Tot és lent, la calor m'aixafa i només revisc quan el sol es pon. Tot i així, ja dec 14.600 caràcters per al diumenge. Divendres tindrem les cintes de Palestina i haurem de començar a transcriure trenta hores de vídeo. Després caldrà fer el guió, discutir-nos i editar el documental. Mesos de feina. Dilluns torno a treballar on em paguen regularment i tindré noves tasques de què encarregar-me. El dia 18 tinc l'examen pràctic del carnet de conduir. També tinc un dilema, què en faig de l'altre bloc ressuscitat temporalment?

Però encara no he acabat les vacances i sóc al pou de l'apatia… que dur que és el setembre. Ja ho sé, ningú no ho diria, però la tardor és la meva estació preferida.

El retorn

2007-08-21T14:35:00.001+02:00

Ja he tornat. Ja torno a ser jo caminant entre gent que s'emborratxa a les cantonades. Qui em manava aterrar per les festes del barri? No m'acabo d'orientar, qualsevol diria que trobo a faltar veure gent amb M-16 passejant entre parades d'espècies, mocadors fets a mà i menjar de tota mena. On són els soldats de divuit anys que demanen el passaport amb arrogància i el dit al gallet? Ara només veig Mossos d'Esquadra menjant pipes al costat de les furgones. No és el mateix, no tenen tant d'encant.

Me'n vaig

2007-08-02T13:30:00.000+02:00

Senyores i senyors, me'n vaig a Palestina. Si voleu saber més coses de mi durant el viatge, cilqueu a la imatge.

La nit més fosca

2007-07-24T02:07:00.001+02:00

Gràcia és assetjada per cotxes dels mossos i motos de la urbana, no paren de passar però no han impedit que la gent s'aplegués a la plaça del Sol per emborratxar-se a la llum de la lluna i les espelmes. Tot és fosc i em passejo amb la càmera penjant i el trípode a l'espatlla. M'encanta aquesta nit, els carrers tranquils i silenciosos i el vent que ho fa ressonar tot. La gent no s'atreveix a trencar el misteri i les parelles que passegen no parlen, murmuren. Per mi, no cal que torni la llum.

Odio la cervesa

2007-07-23T00:07:00.001+02:00

I ahir hi nedava, però no en vaig beure. Ningú ho hauria dit quan reia sol enmig del concert i és que no podia fer-hi més: m'acabaven de demanar que fes de jurat d'un premi literari de barri. A mi. I d'un barri que no conec. Maleïdes bombolles daurades, com les de Freixenet però amb sobrepes i cel·lulitis. Masses adiposes amb gust amarg a un euro la llauna.

Per una vegada... m'he comprat El Jueves

2007-07-20T16:25:00.000+02:00

Mira que no m'agrada gens com a revista, però Juan del Olmo ha garantit a El Jueves la millor campanya de publicitat possible! Au, que em denunciïn, jo public la portada prohibida.

L'agost que m'espera

2007-07-10T14:52:00.000+02:00

Tel Aviv > Jerusalem > Ramallah > Nablus > Jericho > Hebron > Bilin > Qalqilyah > Bethlem > Jenin*

*L'ordre encara s'ha de definir.

Inconstant

2007-07-09T01:21:00.000+02:00

Mai no he estat una persona gaire constant. L'única vegada que vaig escriure un diari la neura em va durar dos mesos i va acabar incendiat. Les plantes se'm moren perquè no les rego. Fins i tot se'm va suïcidar un cactus, desesperat: va saltar finestra avall quan es va descobrir assedegat. He passat temporades en què sortia a córrer una hora tres dies per setmana. Corria de nit, per la muntanya de Montjuïc, perquè hi vivia a la vora; ara ja no hi visc, ara ja no ho faig. Córrer en una cinta sense moure's, amb el tanga de la del davant com a únic paissatge, no és el mateix. No té l'emoció de la carretera deserta i sense llums, del revolt on qui sap si s'espera l'atracador. He volgut ser biòleg, historiador, arqueòleg, periodista, escriptor i fotògraf. He estat alguna d'aquestes coses, potser en sigui alguna més, i d'altres no les tastaré mai. Però segur que d'aquí a un temps se me n'acudeixen de noves.

Qüestió de dominis

2007-06-28T01:19:00.001+02:00

Hi ha qui diu que sabent què es llegeix, s'escolta o es menja, es pot conèixer algú. Doncs bé, a mi digues-me quin domini fas servir i sabré alguna cosa més de tu:

Els qui en tenen més de trenta llegeixen les abraçades dels amics, la propaganda de viagra i els correus en cadena a través de Yahoo. Els adolescents enganxats al messenger i els de vint-i-pocs, es barallen amb el Hotmail i el correu web de Microsoft. Molts bloggers fem servir Gmail. Els activistes incansables, Moviments.net o Inventati.org. Els paranoics, Hushmail. I a més hi ha els correus de la universitat o de la feina.

Ah, sí, també hi ha les excepcions. Ja ho sé.

Traslladat

2007-06-27T01:33:00.000+02:00

Tot és al seu lloc; el llit és el mateix d'abans però l'habitació fa el doble de l'anterior. Dijous inaugurem oficialment la cova amb un bon sopar. El mateix dia, de passada, en faig vint-i-set. Tinc balcó però no m'acostumo de cap manera al soroll del carrer, ja odio les motos, els camions de les escombraries i la gent que surt de festa entre setmana. Tot i que això darrer, jo també ho faig: durant uns dies torno a treballar en horari de mala vida.

Suposo que aviat podré tornar a llegir i a escriure alguna cosa decent, fins i tot. Però abans haig d'acabar una carta. Buidant caixes he trobat –per fi– el DVD de la Núria, m'havia tornat boig buscant-lo. I cada vegada que escric dues línies a la carta per retornar-lo, l'estripo. Ja no serveixo per escriure cartes, deu ser que em faig gran.

Resum vital

2007-06-16T00:40:00.000+02:00

La barba em creix sense remei. Ja la tenia llarga, però quan vaig fer el trasllat em vaig deixar la màquina d'afaitar a l'altre pis i ara no tinc temps de tornar-hi.

Dimarts, em vaig llevar a les sis per fer una feineta, vaig anar a treballar a les nou. Quan vaig sortir de la redacció, a les set del vespre, vaig tornar a casa per posar-me, altra vegada, a fer la feineta. Tota la nit. Després d'esmorzar, amb unes ulleres de pel·lícula de pànic, vaig tornar a la redacció (ningú va notar res). Altra volta a casa, més feienta. A les dotze, a dormir, l'endemà tenia trasllat. Ahir, tot el dia passejant mobles per Barcelona amb els companys de pis. Sort dels amics i de la furgoneta de l'Arnau. Vaig acabar destrossat. Aquest matí, redacció (a la tarda m'he escapat aquí, per feina, no us penseu). I ara, que sabeu què faig? Doncs sí, la feineta. Aquesta nit no surto, demà tinc guàrdia. I demà passat. I dilluns… haig de lliurar la maleïda feineta.

Encara tinc tota l'habitació amb els mobles per muntar i la roba dins les caixes. Per això no tinc temps per anar a buscar la màquina d'afaitar.

Dijous em trasllado

2007-06-11T21:43:00.001+02:00

Viuré en un edifici amb una cantant d'òpera Coreana que quan assaja fa perillar tots els gots. A l'escala em trobaré el pintor borratxo de l'últim pis, que té un telescopi a la terrassa i a l'hivern fa llenya amb els mobles. Sentiré l'argentí del pati de baix barallant-se amb la dona i desfogant-se amb un sac de boxa. Serà divertit.

Dissabte de matinada

2007-06-03T04:16:00.000+02:00

Ho sento senyores i senyors postmoderns, jo sóc materialista. Materialista dialèctic. Canvio quan parlo amb els qui pensen de manera diferent, però no em deixo convèncer sinó que evoluciono. Res es manté quiet, tot és qüestió de veure com canvien les coses i què cal fer perquè res segueixi igual, perquè el futur es torni més desconegut i més fosc.

Encontres

2007-06-01T00:27:00.000+02:00

Quants anys feia que no anava al Zoo? L'última vegada duia ulleres de pasta d'aquelles immenses, marronoses i horribles. D'aquelles que triaven les mares. Llàstima que no m'he pogut quedar gaire per veure'n la decadència, però com a mínim aquesta bèstia tampoc no ha pogut resistir-se de fer bona cara davant l'objectiu. Sempre m'havien semblat uns bons substituts dels coloms.

Ja és definitiu, he pagat el bitllet que el dia 2 d'agost em durà a Tel-Aviv (sí, també he pagat el de tornada). De la gent amb qui viatjo només conec una persona.

He oblidat una frase que volia escriure al bloc. Era alguna cosa del metro. Però avui m'he trobat tres indigents dormint al carrer en ple migdia, dos hipopòtams, dotze furgones plenes d'antiavalots, una pantera negra espatarrada damunt d'un tronc, un conseller d'Habitatge, una carterista desmaiada a la comissaria de Nou de la Rambla, un secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, lleons, un director de diari, micos cridaners, un borratxo del Raval, gaseles petites i les putes de sempre.

Idioteses

2007-05-30T21:15:00.000+02:00

Tota la tarda escoltant idioteses. Com pot ser que algú defensi tan cegament les tecnologies DRM? Oh, és clar, els que ens baixem música amb l'eMule som molt dolents i matem la indústria discogràfica; els Beatles es quedaran sense sopar per culpa nostra, Ben Harper s'haurà de vendre el piset i Tom Waits beurà wiskie de mala qualitat.

Hi ha música que compro i música que em descarrego. I les discogràfiques, que em busquin si ho volen.

Zombies

2007-05-29T10:43:00.000+02:00

LaughingSquid.com: Massive zombie outbreak in San Francisco.

Època blava

2007-05-25T16:33:00.000+02:00

Entre kubotans, porres, uniformes blaus i polítics verds, diumenge figura que haig de votar encara no tinc ni idea què. Aquí una mica de la salsa gràfica d'aquests dies, alguna de les imatges ha sortit publicada en d'altres llocs.

Però de moment toca visitar el pis nou (sí, torno a la pàtria!) i fer una mica de nit. Espero que passat dilluns torni a tenir temps per viure i escriure... i per fer fotos que no siguin tant blaves.

Per cert, no sé si ho sabeu, però el grup Comunicació21, els de Benzina, han obert Cultura21.cat. Sembla que té bona pinta.

L'arma reglamentària

2007-05-21T01:42:00.000+02:00

Aquest post no té res a veure amb l'estil normal del bloc, però jo hi era (fent feina) i avui revisant les fotos a fons he vist que un mosso duia una cosa a la mà...

No sé què votaré, però sí que sé que no penso votar ICV-EUA.

La perversitat RSS

2007-05-18T01:47:00.000+02:00

Llegir blocs des d'un lector d'RSS com ara Google Reader –que és el meu cas–, té alguns efectes secundaris: a) Només veus el treballat disseny d'alguns blocs quan hi deixes comentaris. b) Deixes menys comentaris, perquè per a fer-ho has d'anar fins al bloc en qüestió. c) Pots llegir els posts que la gent esborra; desapareixen del seu bloc però t'arriben al lector igualment. No són aspectes positius ni negatius, tan sols coses que passen.

El senyor Ciberià (sí, amb "c"), m'ha presentat aquest grup novell. I la veritat és que malgrat la mala qualitat de la maqueta, tenen bona pinta.

No deixa de ser curiós que, ara que queda ben clar que es maten entre ells i els israelians rematen la feina, cada vegada sigui més segur que aquest agost viatjo a Palestina.

Sóc viu

2007-05-17T00:38:00.000+02:00

Per molt que t'ho creguis, no penso tan sols en capbussar-me dins de vagines. Ni en oblidar. De fet, tot sovint no penso en mi, prefereixo qualsevol cosa que no tingui res a veure amb el que sóc, seré o vaig ser. I tot i això, sé que hi ets. I tu has de saber que, encara que no ho sembli, jo també hi sóc, que sé que es pot ser amic d'una elefant, encara que em digui de tot. Només que no sé quan.

De tant en tant, sóc només una paret en blanc. Però aquesta nit he tirat un petard quan s'ha acabat el partit, només perquè sé que a la majoria dels veïns els haurà fet ràbia. Ha ressonat per tot el barri.

És divertit veure com s'acosten els cotxes per l'asfalt, quan és de nit i duen els llums encesos.

Retorn a Johannes Brahms

2007-05-03T02:36:00.000+02:00

Hi ha nits que fins i tot escolto la banda sonora de Bleu. Que no estic d'humor per Siddharta, Laibach, Apocalyptica, Led Zeppelin, Black Sabbath, Rage ni Habeas Corpus. Que Mazoni, Abús, Casual, Estanislau Verdet, Glissando o fins i tot Antònia Font i el Quimi Portet em deixen fred. Són matinades en què Bauhaus i Joy Division no són prou foscos, hores robades al llit que em fan creure que Tom Waits fa música alegre. Llavors, a vegades, escolto Bleu, escolto Zbigniew Preisner.

I avui, mentre ho feia, he recordat la primera música que vaig tenir quan era petit, una cinta heretada de no sé qui que escoltava amb un aparell Fisher Price de plàstic vermell que sonava fatal. Brahms; a una cara, les Danses Húngares i a l'altra la Simfonia número 4. Amb el temps la cinta va quedar inservible. Però la música de l'Allegro energico e passionato de la Simfonia número 4 em va quedar gravada amb foc. Potser feia catorze anys que ja no escoltava aquesta peça, però tampoc res no ha canviat tant, he tornat a sentir les mateixes ganes de somiar de quan era nen.

Un dels millors avantatges de ser més gran és, potser, que ja no em cal amagar-me dels pares per llegir passada l'hora de dormir, m'estalvio tapar-me amb els llençols i fer servir la llanterna.

L'endemà de Sant Jordi

2007-04-25T16:39:00.000+02:00

Feia tant de temps que no queia malalt que em pensava que ja no recordaria com es feia. Però es veu que sí que me'n recordo, i que sé tossir, tenir febre i mal de coll. Que bé, quina descoberta. Li dono un dia de marge al refredat/grip, demà m'hauré curat li agradi o no. Com a mínim Sant Jordi va ser el que havia de ser i vaig poder dedicar una hora a passejar entre les parades de La Rambla. Ara, pot ser que fossin precisament la gentada i els llibres d'autoajuda que em posessin malalt.

És divertit notar com tot es mou més lentament, fins i tot els dits. Veure les coses en aquesta letargia que ho fa tot diferent, llefiscós i espès. De xocolata desfeta.

Una mica de tristesa

2007-04-15T21:28:00.001+02:00

Normalment, per escriure em cal un punt de tristesa, una mica de ràbia, malenconia, nostàlgia o alguna cosa que se'ls assembli. No gaire, amb el punt just n'hi ha prou. Rarament em costa trobar-lo, sovint hi és de per si… però sinó, n'hi ha prou escoltant la cançó adequada o passejant pels carrers del barri per donar un to més gris a la vida.

Per què? No ho sé. No crec en la inspiració, les idees van i vénen però l'única manera d'intentar escriure bé que conec, és fer-ho. Llegir i escriure. Tot i així necessito la tristesa o qualsevol de les altres sensacions que la majoria rebutja per sistema. No és que m'hi recreï, ni crec que sigui un home trist; només en vull una mica… per poder escriure.

Manöverleben
Avui he descobert aquesta paraula. Així anomenava Kafka la vida que feia per poder escriure mentre treballava en una asseguradora de Praga. Va triar la feina perquè tenia un horari intensiu i plegava a les dues. Després dormia, sortia a fer un volt, escrivia fins entrada la matinada i tornava a dormir. Vida de maniobres.

De nit

2007-04-09T18:40:00.000+02:00

Les caminades nocturnes em porten a llocs curiosos. Abans d'ahir tot va començar a casa d'un amic, però cap a la una érem en una festa de disfresses dins un garatge amb cadenes que penjaven del sostre. No hi coneixíem ningú, els combinats valien dos euros i sota els vestits de princesa o empresari hi havia crestes i collars de punxes. La música era infecte, la beguda no la vaig tastar.

Dues hores més tard érem al Guinardó. La sala era d'una antiga fàbrica, immensa i plena de llum negra. Tot eren pintades, un parell de sofàs estripats i la música reggae que punxaven un parell de nois negres amb rastes. Allò semblava Jamaica, a part d'uns sharps amb cara de mala llet hi havia ben pocs blancs. Ara, quan entraves a la casa okupada, et segellaven la mà amb un tampó amb l'escut del Parlament de Catalunya (!).

Últimament descobreixo llocs que ni coneixia, d'aquesta ciutat. I sempre de nit. M'agrada.

Aquí teniu algunes de les fotos de la passejada de fa uns dies per la Sagrera (la de dalt n'és una).

Sorpresa de divendres

2007-04-06T22:24:00.000+02:00

Ara que la ciutat és buida i que ningú llegeix blocs, puc dir amb veu baixa que m'han publicat el conte que vaig enviar a Benzina. No m'han dit res, divendres fullejava la revista per decidir si la comprava o no quan ho vaig veure. A la pàgina 68. No m'ho esperava, una sorpresa agradable.

Ara, me'l vaig tornar a llegir i la veritat és que el canviaria de nou. Per a mi ja no té interès, es fa llarg i pesat. Encara que potser és perquè ja en sé la trama i l'he llegit i canviat massa vegades. També crec té massa frases curtes, tallo massa el discurs i, més que accelerar-ne la lectura, la dificulto. A més, no sé si queden del tot clars els salts temporals.

Però això em passa sempre. La major part de coses que escric, les llenço o les esborro. Una vegada vaig escriure un diari, cada dia, durant dos mesos, però el vaig cremar. Em penso que escric més per al foc que per a ningú. De fet, aquest bloc pot desaparèixer qualsevol dia.

Que bo que sóc fent-me propaganda.

Qualsevol nit pots sortir sol

2007-04-04T02:25:00.000+02:00

Els diumenges plujosos tenen efectes secundaris. Si és diumenge, els núvols tapen el cel i les gotes van caient, és la millor nit per sortir sol. Només cal obrir la guia de la ciutat i fer córrer les pàgines fins que l'atzar en marqui una. O buscar-hi un carrer que no hagis vist mai, un lloc prometedor del que només n'hagis sentit a parlar.

I que agafis la càmera.
I que oblidis que l'endemà t'has de llevar a dos quarts de vuit.

La resta? Doncs caminar atent a cada so, veure com és la ciutat real i, sobretot, sentir-la. Triar els carrers més curiosos, mirar sota el pont que travessa les vies, saltar marges i violar descampats. De fet, fer fotografies es converteix més aviat en una excusa per veure la llum groga lliscant paret avall, per conèixer racons que no sabies que existissin.

No

2007-03-30T17:03:00.000+02:00

L'última setmana no ha fluït com les altres, ha avançat a cops, caient per les escales. Cada blau, cada rascada, era un avís. Ara ho veig. Visc massa bé per escriure mai com cal, per viure de veritat. He tingut sort (sort?) i abans d'acabar d'estudiar ja em va trobar una feina que em podria entretenir uns quants anys més. O molts. Que em transforma poc a poc –ho noto– per fer-me seu. Que cada dia m'absorbeix més. Sé que podria ser bo, si només fos això, si em deixés transformar. Em pensava que feia temps que havia llençat les cadenes.

Això ja m'havia passat abans. Tornaré a fugir? Doncs crec que sí, em nego a limitar la vida, a quedar-me on sé que tot pot anar bé.

Marxar

2007-03-26T01:10:00.001+02:00

Hi ha dies que sé que no sóc a lloc. De tant en tant, sé que vull marxar, lluny, on sigui, on passin més coses. Però ho oblido massa sovint i em torno a arrossegar. Sí, tinc una bona feina. Sí, ho tinc tot aquí.

I per tot això, potser toca marxar. No em vull ancorar.

Cometre errors em fa pensar.

Dissabte va fer vint-i-dos anys que vas morir, jo en tenia quatre i et recordo molt poc… però pel poc que sé, m'hauria agradat conèixer-te millor. Tot i això, no has marxat mai, quants anys m'has observat des d'aquella fotografia del menjador? Encara uso la Canon i la teva caçadora. Em penso que sóc més com tu que com ell.

PD: Tot el cap de setmana tancat a casa treballant m'ha afectat massa. Necessito vent.

Tot es mou

2007-03-20T02:41:00.000+01:00

Sento com bateguen les finestres dels veïns, com xiula cada porta mal tancada. Al carrer l'aire em renta la cara, els cabells de la noia del davant fan bandera i els arbres lluiten per no trencar-se.

Al carrer tot són ulls mig tancats, jaquetes i mans a les butxaques. Ningú no s'atura sinó cal, els vianants s'impacienten davant un semàfor que balla com un diapasó. Tot es mou, fins i tot les parets, les voreres onegen i l'asfalt es torna flexible. Tot allò que no sigui elàstic, acabarà trencat. tan sols és vent, però em fa sentir més viu que mai.