Crash

CronenbergCrash.com

Un consell pràctic

La fauna endèmica d'una ciutat normalment només ens movem pels mateixos llocs. Anem a la feina pel carrer de sempre, amb la línia de metro que tenim més que vista o amb la bicicleta que encadenem sota de casa. Comprem a les botigues que ja coneixem, ens quedem pel nostre barri i, com a molt, anem al centre i a pocs llocs més. Hi ha molts racons que no hem trepitjat mai. Llocs que no sabem ni que existeixen, carrers sense asfaltar on, de tan en tant, les nits de fred, encara hi crema algun bidó ple de brossa per a escalfar les mans d'algú.

Si ens estudiés un etòleg, aviat sabria on ha d'anar per trobar-nos a una hora determinada. I on no caldria que anés perquè no hi hem estat mai. Això sí, de tant en tant, si podem, agafem un avió barat i ens envolem ben lluny, a una ciutat que no coneixem, on parlen alguna llengua estranya i mengen coses diferents. Però tornem i aquí, fidels, tornem als carrers de sempre.

Ara, començar a caminar fins que res ja no ens soni pot ser una bona manera de conèixer el món real que ens envolta. I encara n'hi ha més: anar allà on no es pot anar, on ens prohibeixen anar. No us caldrà caminar gaire, ni tan sols sortir del vostre barri, per a trobar prohibits. Salteu-vos-els i descobrireu el món. Per si us hi atreviu, un consell que us pot ser útil:

Nou de cada deu detectors de moviments són detectors passius d'infrarojos. Són els més barats i tan sols retraten periòdicament el patró lumínic infraroig de la sala on són. En teoria, qualsevol moviment que hi hagués hauria de fer variar el patró de llum infraroja de manera que no cal que tinguin cap patró preestablert: si detecten cap canvi respecte la fotografia anterior, fan saltar l'alarma.

Els detectors passius d'infrarojos són més barats, petits i senzills que els d'altres menes però generalment funcionen igual de bé. Són força sensibles i, si els voleu enganyar, amb tàctiques de pel·lícula com passar silenciós com un ninja o intentar creuar la sala sense tocar el terra no us en sortireu. Fer baixar la temperatura del cos o tapar-se amb paper d'alumini tampoc no funciona, només semblareu bojos o aprenents d'astronauta.

L'única manera d'enganyar un detector d'aquesta mena és anar-hi quan l'alarma sigui apagada, quan l'edifici estigui obert al públic i, sense que ningú no us vegi, tapar-ne el sensor amb un objecte prim i opac, com un tros de fusta o de plàstic. Quan hi torneu el detector estarà massa ocupat retratant i comprovant el patró lumínic de l'objecte per a detectar cap canvi. És senzill, però funciona.

iReflexió

Segurament aquest bloc seria una bona eina per a fabricar relats amb l'ajuda dels lectors. Com el de l'apunt anterior, que podria convertir-se en un bon principi. Bé, ho seria si no fos perquè, òbviament, no el llegeix ni déu. I no m'estranya, hi escric cada vegada que hi ha una eclipsi de Sol.

I, si finalment me'n vaig nou mesos a Cuba, com sembla que faré d'aquí a un parell de mesos, tampoc no ho podré arreglar fins que torni, això.

El lector

Sent els crits tot pujant l'escala. No li ve de nou. Cada graó se'l pren amb tota la calma que pot amb l'esperança de veure un escarabat d'aquells vermells que de tant en tant s'enfilen pertot. Són divertits. Però, per lent que vagi, sap que ha d'arribar igualment al quart primera. No té clau, és a punt d'acabar la primària però diuen que encara és massa petit per tenir clau, o sigui que truca. I els crits callen, s'acosten unes passes i la mare obre la porta mossegant-se el llavi inferior, com fa sempre que la ràbia se la menja.

Un petó a la mare, un altre al pare; i a berenar a la cuina, que després ha de fer els deures. Poc a poc el riu de retrets torna a sonar al menjador. No entén què diuen, no ho vol entendre. Per a ell tan sols són una veu estrident, de plats trencats, i una altra que sona com un enderroc. Acaba el got de llet tan ràpid com pot i es tanca a l'habitació per fer els deures que no pensa fer. S'enfila a la prestatgeria plena de llibres i en tria un que no coneix ni havia vist mai que sembla que va de mitologia. L'obre i hi entra: ja no sent els crits dels pares, ara només sent sons guturals d'éssers submarins, frases en llengües que no han existit mai, crits de terror i de bogeria. No veu els deures, les hores que passen ni res que no siguin pàgines. És un llibre estrany i difícil de llegir perquè és fet amb frases que no s'acaben mai, plenes d'adjectius que no caldrien. Pensa que només el pot haver escrit un boig, i té raó; un boig de Nova Anglaterra. Però, tal i com li passa gairebé sempre, el llibre l'absorbeix i el món desapareix.