28 de setembre 2008

Destí

La primera vegada tot eren crits, rialles i la música horrible de les atraccions. L'olor dels núvols de sucre i la dels xurros, mesclades, encara m'embafen només de pensar-hi. Nens corrent amunt i avall i el meu pare dient-me que agafés l'arma amb força i que pitgés el gallet amb suavitat i fermesa. L'escopeta era de fira, però el metall fred i la fusta vella pesaven massa.

Anys més tard m'acostumava a aquest pes i al de les armes de veritat, em reconfortava, em feia sentir home. Tot just en tenia setze quan vaig matar per primera vegada i aquella imatge em va quedar gravada a la retina. La sang regalimava per la carrosseria beix del Land Rover i s'acumulava damunt la roda; l'havien lligat al capó, una manera d'exhibir-lo. La bèstia tenia la boca oberta, el pelatge fosc, uns ullals immensos i la mirada morta injectada en sang. No n'havia vist mai cap de tan a la vora, fora d'un plat d'estofat.

Aquell mateix estiu, en una tarda de les que el sol deixa els carrers deserts, en Vicent me'n va ensenyar una de diferent. Només calia estirar el percutor cap enrere i pitjar el gallet. Costava apuntar i calia carregar-la a cada tret. Era un Frankenstein fet a casa amb la culata d'una Ruger SP101 de fogueig i quatre trossos de metall, però funcionava amb bales del calibre vint-i-dos. Aquell dia va descobrir que jo tenia més bona punteria que no ell.

Aviat vaig descobrir que la millor manera de poder dur una arma legalment, fora d'apuntar-me a un club de tir olímpic que no em podia permetre, era fer-me policia. Vaig passar les proves sense problemes; estava en forma, tenia bona memòria i era perfectament capaç de dir-los tot allò que volien sentir. Els tests psicotècnics i les entrevistes personals eren jocs de nens. M'entrenava a la galeria de tir i caçant tan sovint com podia.

Un policia tampoc no té gaires oportunitats de desenfundar, encara que ho feia sempre que me'n donaven l'excusa més petita. Però disparar era massa arriscat, mai vaig tenir una oportunitat que no m'hagués dut a dormir entre reixes. Em feia passar la frustració amb por i humiliació, sóc addicte a l'olor de la por. Omplia els dies de súpliques, tortures, ulls tremolosos i incontinència urinària. Darrere meu no quedaven persones, només desferres.Però no n'hi havia prou, jo volia matar.

La matinada plujosa en què vaig arribar abans que ningú a l'escenari d'un tiroteig mortal, vaig saber que havia d'aprofitar l'ocasió. Amb un mocador, per les empremtes, vaig prendre la Glock 21 de la mà d'un mort. D'entrada, decepció; em pensava que no quedava ningú que respirés, només sentia la pluja que ho netejava tot. Però tot just després, esperança: al fons, a sota d'un cotxe, hi havia un peu blanc que es movia. Un peu petit i jove enganxat a unes cames ben fetes, una minifaldilla massa curta i uns ulls immensos, d'adolescent que havia viscut massa. Era bonica i va morir aterrida.

Il·lustració: Jordi Borràs.

2 Comentaris:

AhSe ha dit...

Home, si l'adolescent que havia viscut massa hagues estat boniC i hagues mort aterriT no hauria dit res, pero si era bonicA es que el tio estava una mica tocat, eh!

carla ha dit...

M'agrada. El relat i la il·lustració. Felicitats als dos artistes!