Un visionari

"I remember four or five years ago going into the Bentall Centre, a huge shopping mall in Kingston, a town I hate. It was before Christmas, and there were these three gigantic bears on a plinth in the centre of this huge atrium … automatons, moving to Rudolph the Red-Nosed Reindeer. The place was packed; crowds looking up at them. And I thought, God, these people have left their brains somewhere. What’s going on here? And then I noticed that my head was moving, too. I thought, Jesus, get out fast."

-Entrevista a J. G. Ballard al Telegraph Magazine, 2006.

Rareses

Ha arribat l'hora

Molt bé. D'acord. És la segona nit consecutiva que sopo pa amb paté i obro la llauna amb la navalla d'anar d'excursió. Dues conclusions: Haig de comprar menjar urgentment. I un obrellaunes.

Necessito vacances.

Aïllat

El problema de no voler pagar internet és que a vegades la cosa no funciona... i t'has de buscar la vida amb programes estranys per aconseguir la contrasenya del router del veí. I mentrestant, res de res. Aïllat de la xarxa.

Tampoc s'hi viu tan malament...

Essència mallorquina

Són dures. D'entrada semblen senzills trossos de pa oliós sense res d'especial. Però en proves una, i n'agafes una altra... i ja no pares. Són addictives. Mallorca em penso que és una mica com les galetes Quely.

Confesso

Sí, quan llegeixo un llibre en doblego les cantonades de les pàgines. Sempre perdo els punts.

Buits

Fan grans afirmacions, murmuren, es contradiuen, prometen, critiquen i -a vegades- fins i tot criden. Però no diuen res. Haver-ho d'explicar com si haguessin dit alguna cosa et xucla la imaginació. Et fa cada dia una mica més vell del compte.

Debat a la redacció

Dilluns buit de notícies. Millor per les Illes Balears...

La felicitat, damunt la nevera

Una Luigi Franchi retallada de doble gatell és una arma poc dissimulada. A més, no és fàcil tallar-ne bé els canons superposats. Ni la fusta de la culata: la va haver d’amorosir amb cinta aïllant perquè no tenia temps de llimar-ne les arestes estelloses. Però li havia servit per aconseguir aquell trofeu que, ho sap, el farà somriure cada matí quan es llevi. Mentre se serveix un pu-erh fumejant mira el trofeu i pensa que a partir d’ara no se saltarà mai més cap berenar, que sempre arrencarà el dia amb un somriure. I tot, gràcies a la Franchi i allò que guarda a la cuina, damunt la nevera; en un gran pot de vidre ple de formol.

Tot començà feia dos matins, un dilluns com qualsevol altre, però més gris. Es despertà al matí, massa tard. Es dutxà ràpidament i va sortir sense berenar, com havia fet sempre. Tenia el cap a la feina que havia de cercar. Començà a l’oficina del SOIB, fent coa amb centenars de persones que havien d’aguantar hores d’espera i superar un funcionari esquerp carregat de burocràcia per cobrar el subsidi. Ningú no somreia. Els qui havien d’esperar a fora encara murmuraven però a dins gairebé no s’obria cap boca. Era la primera vegada que s’hi trobava i li costà empassar-se la mirada buida de l’home del mostrador. No li donaren esperances: de comercials com ell n’hi havia pertot. Quan li segellaren els papers s’afanyà a sortir d’aquell forat del govern. Se sentia com un porc dessagnat, penjat d’un ganxo i a mig escorxar; però encara li faltava l’IMFOF, el servei d’ocupació de l’Ajuntament. Allà li remataren la moral.

Després de tot allò anà a dinar al mateix lloc de sempre, on menjava quan encara es dedicava a vendre mòbils. El Rebost té un menú de vuit euros. Però sobretot és cèntric, tranquil i sempre hi sona jazz. I té diaris, volia fer un cop d’ull a les ofertes de feina. S’assegué; demanà i mentre esperava l’amanida agafà els quatre diaris locals que eren damunt de la barra. Però aquell dilluns no arribà a llegir els anuncis classificats: la mirada se li clavà a la fotografia de portada. Va ser aquell somriure de satisfacció emmarcat per una papada llefiscosa. Aquells llavis encorbats i el titular: “Mai no trobaran cap prova en contra meu”. Allò l’indignà.

Sabia que tenia raó. Era massa llest. I aquella vegada el polític ni tan sols s’havia fet l’ofès, ni havia dit que fos innocent; s’havia atrevit a declarar que mai no hi hauria cap prova en contra seu. I prou. El cap del Partit Conservador de Ciutat, Borja Maria Ramírez, sabia que quedaria impune. Estava implicat en més de cinc processos per corrupció, però era igual. L’havien acusat d’alertar un batle que l’investigaven quan encara era conseller d’Interior, però no hi havia proves. I ell, que ho llegia a la portada d’un diari, sense feina per la manera de fer dels polítics que només pensaven en enriquir-se, no ho va poder aguantar.

Va ser llavors que va decidir actuar i acabà el dinar pensant els detalls. En sortir del Rebost recollí el seu abric a la tintoreria –el necessitaria– prengué el cotxe i s’arribà a l’antiga casa dels seus pares a Esporles. Feia temps que criava pols però allò que cercava encara era on havia estat sempre: l’escopeta de caça del seu pare. Una bonica arma que va haver de mutilar. Així hi cabia sota l’abric, i encara espantava prou. Agafà dos cartutxos del dotze, se’n tornà a Palma i sopà veient una pel·lícula. L’endemà, com gairebé tothom, sabia on havia d’anar a trobar en Ramírez: hi havia ple. Al matí seria al Diplomàtic, al bar de davant del Parlament.

Va ser més fàcil que no es pensava. Se li acostà quan era sol, obrí l’abric com si fos un exhibicionista per mostrar-li la retallada i li ordenà que anàs amb ell. A casa el fermà a una cadira, l’emmordassà, i li serrà el cap congelant aquells ulls desorbitats de pànic. Desà el trofeu al pot de vidre i es dedicà a esquarterar el cos. Desfer-se’n va ser pesat: trossos petits, àcid, moltes bosses i contenidors diferents. Però funcionà. I ara somriu amb la tassa de te a la mà.

Un que ve de visita

-Tio, vaig tant calent que em fan mal els ous. Saps quan fa que no follo? -Em deia al matí després d'ensenyar-me el vídeo d'una italiana desorbitada robat en una cala com si fos un vuaier impotent. Però a la nit li menjava l'orella a una àvia depredadora de seixanta anys ben dissimulats que després del primer orgasme fingit li ensenyava les fotos dels néts. -Va ser la millor mamada que m'han fet mai! -es justifica-. T'ho prometo, espectacular. No sé què em feia amb la llengua, com un remolí, que va fer que m'escorrés en dos minuts, com un ejaculador precoç. I després encara hi vam tornar.

Sospiro. Me'l miro mentre xucla el fum del seu porro de bona nit. Mai hauries hagut de deixar la Maria, penso. Però no ho dic. Tan sols ric i li deixo anar que no canviarà mai.

Tsunami a la cantonada

A partir de les onze del vespre és fàcil trobar-la a la cantonada de sempre, fumant sense parar. Duu una samarreta i texans ajustats, faci fred o calor. Com a molt, a ple hi vern, hi afegeix una caçadora lleugera. Cada vespre hi passo per davant, camí de casa, i li dedico un “bona nit”, com a qualsevol veí. Però avui allarga la conversa:
-D'on véns a aquestes hores, sol i tan seriós? Com és que sempre et veig tot sol? -Interroga amb un espanyol d'accent que podria ser de qualsevol lloc de l'est d'Europa.
-Vinc de la feina, sóc periodista, treballo en un diari i plego tard.
-Ah, ja, deu ser dur, però com a mínim segur que tens un bon sou -deixa anar i es queda tota ample, mentre em pregunto com pot em pot dir que això meu “deu ser dur”-.
-Té les seves coses, però dur no m'ho sembla gaire -responc. I afegeixo, penedint-me'n mentre ho dic: -però tampoc no cobro tant... i en certa manera jo també em venc.
Amaga el somriure postís, em mira fixament, exhala fum amb calma i diu amb la veu gèlida: -Potser. Però a tu segur que no et fa mal. -No tinc ni temps de reaccionar, tot plegat li dura un moment perquè de seguida recupera la màscara i el to simpàtic: -Tinc un client que també és periodista, però de ràdio. Un dia va venir amb la furgoneta, sempre va amb furgoneta, i em va dir: -Avui estic molt malament. Què em faries per 150 euros? -Jo li vaig respondre que allò que volgués, i sense presses. Vam anar a l'habitació i no va durar més de deu minuts. Sempre dura deu minuts. Em va dir -no t'enganyaré, ja no puc més, queda't els diners, tu els necessites més que jo. Estava fatal.
Quan acaba no sé què dir, sols se senten el vent i els cotxes. Em mira amb el mateix somriure assajat i no sé qui veig però sí que sé que no és res més que una màscara. Llavors afegeix: -I tu no ho vols fer? Sempre et veig sol... t'ho faig sense presses, per 50, ja ho veuràs, prova-ho. Però ja t'aviso que estic tan bona que en un quart et correràs. -Era evident que tard o d'hora faria la proposta; per això conversava, penso. Però tampoc no sóc cap sant, jo també hi parlava mentre pensava què en podria treure, si en podia aconseguir cap història que pogués fer servir.
-No, gràcies; és tard i me'n vaig a casa -responc. I abans que tingui temps d'insistir, pregunto: -Per cert, com et dius?
-Tsunami.
-Tsunami? -Repeteixo perplex.
-Sí -respon- i tu?
-Jo, Enric.
-Eric? Com en anglès?
-No, Enric.
-Ah... bé, molt de gust.
-Bona nit, doncs.
-Bona nit i fins la pròxima -s'acomiada ensenyant les dents.
Encara hi és i cada nit la saludo, com a una veïna més, la que veig més sovint.

Servitud

Més ben trobat no podia ser. Just ara que m'estic llegint Servitud va i en Rius em censura un article que ara ja no es publicarà mai. Al diari hi ha una pàgina molt particular que no he vist en cap altre periòdic. S'hi destaca una foto del dia (ha de ser bona en teoria, surt ben gran) i a sota s'hi afegeix un text d'opinió lliure, sobre allò que inspira la foto. No acostuma a ser fàcil de fer: cal trobar una fotografia bona que no hagi sortit en cap notícia ni sigui sobre cap notícia destacada -per no repetir massa- i, clar, ha de ser d'actualitat mallorquina.

Doncs bé, dissabte l'havia de fer jo -estava sol a la secció de local- i en vaig veure una d'un polític al qual tinc força mania. I no només perquè és del PP. La fotografia tenia un enquadrament poc típic, cridava l'atenció i se'm va acudir un text que a mi em semblava crític, però prou blanc:

Els enyoro
Trobo a faltar els polítics de vocació, els que convencien amb la mirada. Dirigents, líders, homes i dones amb carisma i idees. Enyoro els oradors que mai no avorrien ningú, es feien entendre, vocalitzaven cada lletra i, tot i això, no s'escoltaven a si mateixos. Sabien escoltar la gent. Aquells qui, de veritat, creien que volien el bé comú; que lluitaven per un món millor o, com a mínim, perquè no fos pitjor. Trobo a faltar aquelles veus que, sense personalismes, sabien aixecar o apaivagar el poble amb el to de la raó. Els enyoro de veritat. Llàstima, perquè tan sols els he conegut a les novel·les. O, com a molt, a algun llibre d'història.

Llegit així queda ben innocent. El problema, clar, era que duia la fotografia del polític en qüestió just a dalt. Un polític dels que no vocalitzen, per cert. Doncs bé, quan la va llegir, en Rius va saltar: que si li volia buscar la ruïna, que si allò no es podia publicar, que l'havia de tornar a fer... Perquè? Doncs perquè el polític "és amic de l'amo" i li ha fet més d'un favor. De res servia que li digués que l'article el firmava jo, que si s'havien d'enfadar amb algú seria amb mi i no amb ell, que a mi m'era igual... Res, la va esborrar. I un altre redactor va escriure sobre una cursa de caragols. Me'n torno a llegir Servitud.

Un optimista

Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.

No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.

-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.

Palma s'enfonsa

Palma s'enfonsa. És l'hora del terror. Els edificis s'ensorren o els esbuquen. Els cruis s'estenen pertot i jo m'ho miro, impassible, menjant frit sense saber que és fet de cor, esòfag, pàncrees, pulmó, fetge i altres vísceres. Com a molt, de tant en tant, faig alguna foto. O escric articles tan grocs que fins i tot acaben a portada d'aquest color.

Canvi d'aires

L'habitació amb vistes al carrer Gran de Gràcia, és buida. Ja no és meva. Tots els llibres en vuit caixes, tres de marrons i cinc de blanques, apilades en un racó del pis que deixo. Un terç de la roba que tenia, llençada; la resta, en una maleta i una motxilla o esperant-me a Barcelona. La resta no existeix.

He marxat de Gràcia per anar a viure a Palma, a tres carrers del mar i dues cantonades del barri vell. A treballar a l'únic diari en paper que es publica en català a les illes. A canviar d'aires.

Lars Von Trier, l'home que no estimava les dones

Lars von Trier's Antichrist - Official Trailer from Zentropa on Vimeo.

Potser és millor que no llegiu això si penseu veure el film.

"Quan una dona plora, és que conspira" diu la protagonista d'Antichrist poca estona després d'aixafar els collons del marit, foradar-li la cama amb una broca i fixar-hi una pedra d'esmolar perquè no es pugui escapar. S'ha convençut que els milers de dones torturades i cremades a l'edat mitjana eren bruixes de veritat, que s'ho mereixien. I Lars Von Trier li dóna la raó: la fa una bruixa que tortura el fill de la manera més recargolada i que no fa res per a evitar que mori, que intenta matar el marit i és capaç de causar una pedregada.

Deixant de banda algunes escenes que fan riure per culpa d'un simbolisme simplista, obvi i ridícul, la major part d'Antichrist clava l'espectador a la butaca. La polèmica real del film no són les escenes de sexe explícit, ni l'ablació amb unes estisores rovellades, ni el sadisme tan cru i directe que sembla massa real. Això és només la superfície que fa callar tot el cinema i que aconsegueix que desenes d'ulls quedin atrapats a la pantalla, tothom amb la musculatura tensa. El fons de la pel·lícula és que Lars Von Trier és un misogin. La dona, a l'Edèn, la cabana on es refugia la parella per superar la mort del fill, acaba assassinada pel marit. Però el director justifica plenament aquesta mort. Encara que no serveix de res, perquè de dones n'hi ha massa.

Cadàver 1

A qui se li acut
-desgraciat-
creuar l'asfalt
mirant
lletra impresa

Benaquisme

2 m. Tendència d'un polític a adequar la massa corporal a l'amplada de la poltrona que ocupa. Normalment implica l'eixamplament de certes parts corporals, com el cul, fins a mides espectaculars.
1 m. Comportament polític que tendeix a l'acaparament d'honors i glòries innecessàries.

Crash

CronenbergCrash.com

Un consell pràctic

La fauna endèmica d'una ciutat normalment només ens movem pels mateixos llocs. Anem a la feina pel carrer de sempre, amb la línia de metro que tenim més que vista o amb la bicicleta que encadenem sota de casa. Comprem a les botigues que ja coneixem, ens quedem pel nostre barri i, com a molt, anem al centre i a pocs llocs més. Hi ha molts racons que no hem trepitjat mai. Llocs que no sabem ni que existeixen, carrers sense asfaltar on, de tan en tant, les nits de fred, encara hi crema algun bidó ple de brossa per a escalfar les mans d'algú.

Si ens estudiés un etòleg, aviat sabria on ha d'anar per trobar-nos a una hora determinada. I on no caldria que anés perquè no hi hem estat mai. Això sí, de tant en tant, si podem, agafem un avió barat i ens envolem ben lluny, a una ciutat que no coneixem, on parlen alguna llengua estranya i mengen coses diferents. Però tornem i aquí, fidels, tornem als carrers de sempre.

Ara, començar a caminar fins que res ja no ens soni pot ser una bona manera de conèixer el món real que ens envolta. I encara n'hi ha més: anar allà on no es pot anar, on ens prohibeixen anar. No us caldrà caminar gaire, ni tan sols sortir del vostre barri, per a trobar prohibits. Salteu-vos-els i descobrireu el món. Per si us hi atreviu, un consell que us pot ser útil:

Nou de cada deu detectors de moviments són detectors passius d'infrarojos. Són els més barats i tan sols retraten periòdicament el patró lumínic infraroig de la sala on són. En teoria, qualsevol moviment que hi hagués hauria de fer variar el patró de llum infraroja de manera que no cal que tinguin cap patró preestablert: si detecten cap canvi respecte la fotografia anterior, fan saltar l'alarma.

Els detectors passius d'infrarojos són més barats, petits i senzills que els d'altres menes però generalment funcionen igual de bé. Són força sensibles i, si els voleu enganyar, amb tàctiques de pel·lícula com passar silenciós com un ninja o intentar creuar la sala sense tocar el terra no us en sortireu. Fer baixar la temperatura del cos o tapar-se amb paper d'alumini tampoc no funciona, només semblareu bojos o aprenents d'astronauta.

L'única manera d'enganyar un detector d'aquesta mena és anar-hi quan l'alarma sigui apagada, quan l'edifici estigui obert al públic i, sense que ningú no us vegi, tapar-ne el sensor amb un objecte prim i opac, com un tros de fusta o de plàstic. Quan hi torneu el detector estarà massa ocupat retratant i comprovant el patró lumínic de l'objecte per a detectar cap canvi. És senzill, però funciona.