El lector

Sent els crits tot pujant l'escala. No li ve de nou. Cada graó se'l pren amb tota la calma que pot amb l'esperança de veure un escarabat d'aquells vermells que de tant en tant s'enfilen pertot. Són divertits. Però, per lent que vagi, sap que ha d'arribar igualment al quart primera. No té clau, és a punt d'acabar la primària però diuen que encara és massa petit per tenir clau, o sigui que truca. I els crits callen, s'acosten unes passes i la mare obre la porta mossegant-se el llavi inferior, com fa sempre que la ràbia se la menja.

Un petó a la mare, un altre al pare; i a berenar a la cuina, que després ha de fer els deures. Poc a poc el riu de retrets torna a sonar al menjador. No entén què diuen, no ho vol entendre. Per a ell tan sols són una veu estrident, de plats trencats, i una altra que sona com un enderroc. Acaba el got de llet tan ràpid com pot i es tanca a l'habitació per fer els deures que no pensa fer. S'enfila a la prestatgeria plena de llibres i en tria un que no coneix ni havia vist mai que sembla que va de mitologia. L'obre i hi entra: ja no sent els crits dels pares, ara només sent sons guturals d'éssers submarins, frases en llengües que no han existit mai, crits de terror i de bogeria. No veu els deures, les hores que passen ni res que no siguin pàgines. És un llibre estrany i difícil de llegir perquè és fet amb frases que no s'acaben mai, plenes d'adjectius que no caldrien. Pensa que només el pot haver escrit un boig, i té raó; un boig de Nova Anglaterra. Però, tal i com li passa gairebé sempre, el llibre l'absorbeix i el món desapareix.

Dedicat als qui tenen la porra massa llarga

Cock Shot from Invisible Engine on Vimeo.

"Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?"

Entrevista a Joan G. Vallvé, pseudònim.

A què et dediques?
No és una bona pregunta, aquesta; on has après a fer entrevistes? No veus que jo no em dedico a res, a mi em dediquen! Sóc l'ombra sense rostre que no té dret de tria, un esclau a mercè d'un aprenent. Tan sols sóc un nom que figura allà on li manen, sense fer mai res més; ni descansar, ni menjar, ni beure ni dormir. Jornades de vuit hores? Ja m'agradaria!
Critiques molt, però no m'has respost.
Perquè és obvi, no? Sóc un pseudònim, firmo articles abandonats i dono la cara per notícies conflictives. Que consti que la meva, a més d'obligada, és una professió de risc i pensa que, a sobre, no cobro res de res. Fins i tot els especialistes i els dobles de cinema cobren! Però jo no. Sóc un explotat.
Com has arribat a aquesta situació?
Només recordo que vaig néixer el 2002 en una biblioteca i que des de llavors he servit per firmar contes, poemes, notícies, articles d'opinió i fins i tot fotografies. Ara, sí que sé que en som molts, en la mateixa situació. Des d'aquest racó aprofito per cridar a la revolta tots els pseudònims de la DIRECTA. Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?
Però vols dir que calen per a res, els pseudònims?
Escolta rei, però a tu com t'han criat? A base de cotó fluix i pel·lícules Disney, potser? Qui firmaria els articles més conflictius, els que poden posar en perill laboral l'autor o els que s'han fet amb dades confidencials? Escriure, si s'és valent, és una declaració de guerra. Encara que qui tiri la pedra amagui la mà.

Entrevista publicada al setmanari DIRECTA.

Actualització: Mal que em pesi, finalment l'entrevista es va publicar amputada. Hi ha gent que no té sentit de l'humor ni de l'autocrítica. Va quedar com podeu veure a la imatge (cliqueu-hi per llegir-la).

Vendre's l'ànima

De primer van ser els blocs i els fotoblocs, on milers d'adolescents ventilen penes, somnis, borratxeres i detalls íntims sense sospitar que més d'un pare els espia silenciosament. Ara ja fa una temporada que, amb Facebook, els companys de primària que fa quinze anys que no veiem poden saber amb qui sortim, quan trenquem i què esmorzem. I a partir d'ara, amb Google Latitude, podrem vendre un tros més de la nostra intimitat: el lloc on som a cada moment. Perquè d'això es tracta, de vendre's l'ànima peça a peça. No només de ventilar-ho tot a tothom sinó, sobretot, de vendre allò que som a les grans empreses d'internet.

Alguna mèdium li hauria de dir a Orwell que es va equivocar, que el Gran Germà no ens l'imposarà cap règim totalitari, que no cal. A Fotolog els regalem les instantànies de festes, parelles d'una nit i postes de sol; a Blogger els sentiments i les metàfores barates; a Facebook els amics, els coneguts i els saludats; a Google, els correus electrònics, l'agenda, allò que cerquem i ara, fins i tot, el lloc on som. Que generosos que ens hem tornat; tot allò que som, ens ho venem per alimentar la xafarderia i l'ego.