Debat a la redacció

Dilluns buit de notícies. Millor per les Illes Balears...

La felicitat, damunt la nevera

Una Luigi Franchi retallada de doble gatell és una arma poc dissimulada. A més, no és fàcil tallar-ne bé els canons superposats. Ni la fusta de la culata: la va haver d’amorosir amb cinta aïllant perquè no tenia temps de llimar-ne les arestes estelloses. Però li havia servit per aconseguir aquell trofeu que, ho sap, el farà somriure cada matí quan es llevi. Mentre se serveix un pu-erh fumejant mira el trofeu i pensa que a partir d’ara no se saltarà mai més cap berenar, que sempre arrencarà el dia amb un somriure. I tot, gràcies a la Franchi i allò que guarda a la cuina, damunt la nevera; en un gran pot de vidre ple de formol.

Tot començà feia dos matins, un dilluns com qualsevol altre, però més gris. Es despertà al matí, massa tard. Es dutxà ràpidament i va sortir sense berenar, com havia fet sempre. Tenia el cap a la feina que havia de cercar. Començà a l’oficina del SOIB, fent coa amb centenars de persones que havien d’aguantar hores d’espera i superar un funcionari esquerp carregat de burocràcia per cobrar el subsidi. Ningú no somreia. Els qui havien d’esperar a fora encara murmuraven però a dins gairebé no s’obria cap boca. Era la primera vegada que s’hi trobava i li costà empassar-se la mirada buida de l’home del mostrador. No li donaren esperances: de comercials com ell n’hi havia pertot. Quan li segellaren els papers s’afanyà a sortir d’aquell forat del govern. Se sentia com un porc dessagnat, penjat d’un ganxo i a mig escorxar; però encara li faltava l’IMFOF, el servei d’ocupació de l’Ajuntament. Allà li remataren la moral.

Després de tot allò anà a dinar al mateix lloc de sempre, on menjava quan encara es dedicava a vendre mòbils. El Rebost té un menú de vuit euros. Però sobretot és cèntric, tranquil i sempre hi sona jazz. I té diaris, volia fer un cop d’ull a les ofertes de feina. S’assegué; demanà i mentre esperava l’amanida agafà els quatre diaris locals que eren damunt de la barra. Però aquell dilluns no arribà a llegir els anuncis classificats: la mirada se li clavà a la fotografia de portada. Va ser aquell somriure de satisfacció emmarcat per una papada llefiscosa. Aquells llavis encorbats i el titular: “Mai no trobaran cap prova en contra meu”. Allò l’indignà.

Sabia que tenia raó. Era massa llest. I aquella vegada el polític ni tan sols s’havia fet l’ofès, ni havia dit que fos innocent; s’havia atrevit a declarar que mai no hi hauria cap prova en contra seu. I prou. El cap del Partit Conservador de Ciutat, Borja Maria Ramírez, sabia que quedaria impune. Estava implicat en més de cinc processos per corrupció, però era igual. L’havien acusat d’alertar un batle que l’investigaven quan encara era conseller d’Interior, però no hi havia proves. I ell, que ho llegia a la portada d’un diari, sense feina per la manera de fer dels polítics que només pensaven en enriquir-se, no ho va poder aguantar.

Va ser llavors que va decidir actuar i acabà el dinar pensant els detalls. En sortir del Rebost recollí el seu abric a la tintoreria –el necessitaria– prengué el cotxe i s’arribà a l’antiga casa dels seus pares a Esporles. Feia temps que criava pols però allò que cercava encara era on havia estat sempre: l’escopeta de caça del seu pare. Una bonica arma que va haver de mutilar. Així hi cabia sota l’abric, i encara espantava prou. Agafà dos cartutxos del dotze, se’n tornà a Palma i sopà veient una pel·lícula. L’endemà, com gairebé tothom, sabia on havia d’anar a trobar en Ramírez: hi havia ple. Al matí seria al Diplomàtic, al bar de davant del Parlament.

Va ser més fàcil que no es pensava. Se li acostà quan era sol, obrí l’abric com si fos un exhibicionista per mostrar-li la retallada i li ordenà que anàs amb ell. A casa el fermà a una cadira, l’emmordassà, i li serrà el cap congelant aquells ulls desorbitats de pànic. Desà el trofeu al pot de vidre i es dedicà a esquarterar el cos. Desfer-se’n va ser pesat: trossos petits, àcid, moltes bosses i contenidors diferents. Però funcionà. I ara somriu amb la tassa de te a la mà.

Un que ve de visita

-Tio, vaig tant calent que em fan mal els ous. Saps quan fa que no follo? -Em deia al matí després d'ensenyar-me el vídeo d'una italiana desorbitada robat en una cala com si fos un vuaier impotent. Però a la nit li menjava l'orella a una àvia depredadora de seixanta anys ben dissimulats que després del primer orgasme fingit li ensenyava les fotos dels néts. -Va ser la millor mamada que m'han fet mai! -es justifica-. T'ho prometo, espectacular. No sé què em feia amb la llengua, com un remolí, que va fer que m'escorrés en dos minuts, com un ejaculador precoç. I després encara hi vam tornar.

Sospiro. Me'l miro mentre xucla el fum del seu porro de bona nit. Mai hauries hagut de deixar la Maria, penso. Però no ho dic. Tan sols ric i li deixo anar que no canviarà mai.

Tsunami a la cantonada

A partir de les onze del vespre és fàcil trobar-la a la cantonada de sempre, fumant sense parar. Duu una samarreta i texans ajustats, faci fred o calor. Com a molt, a ple hi vern, hi afegeix una caçadora lleugera. Cada vespre hi passo per davant, camí de casa, i li dedico un “bona nit”, com a qualsevol veí. Però avui allarga la conversa:
-D'on véns a aquestes hores, sol i tan seriós? Com és que sempre et veig tot sol? -Interroga amb un espanyol d'accent que podria ser de qualsevol lloc de l'est d'Europa.
-Vinc de la feina, sóc periodista, treballo en un diari i plego tard.
-Ah, ja, deu ser dur, però com a mínim segur que tens un bon sou -deixa anar i es queda tota ample, mentre em pregunto com pot em pot dir que això meu “deu ser dur”-.
-Té les seves coses, però dur no m'ho sembla gaire -responc. I afegeixo, penedint-me'n mentre ho dic: -però tampoc no cobro tant... i en certa manera jo també em venc.
Amaga el somriure postís, em mira fixament, exhala fum amb calma i diu amb la veu gèlida: -Potser. Però a tu segur que no et fa mal. -No tinc ni temps de reaccionar, tot plegat li dura un moment perquè de seguida recupera la màscara i el to simpàtic: -Tinc un client que també és periodista, però de ràdio. Un dia va venir amb la furgoneta, sempre va amb furgoneta, i em va dir: -Avui estic molt malament. Què em faries per 150 euros? -Jo li vaig respondre que allò que volgués, i sense presses. Vam anar a l'habitació i no va durar més de deu minuts. Sempre dura deu minuts. Em va dir -no t'enganyaré, ja no puc més, queda't els diners, tu els necessites més que jo. Estava fatal.
Quan acaba no sé què dir, sols se senten el vent i els cotxes. Em mira amb el mateix somriure assajat i no sé qui veig però sí que sé que no és res més que una màscara. Llavors afegeix: -I tu no ho vols fer? Sempre et veig sol... t'ho faig sense presses, per 50, ja ho veuràs, prova-ho. Però ja t'aviso que estic tan bona que en un quart et correràs. -Era evident que tard o d'hora faria la proposta; per això conversava, penso. Però tampoc no sóc cap sant, jo també hi parlava mentre pensava què en podria treure, si en podia aconseguir cap història que pogués fer servir.
-No, gràcies; és tard i me'n vaig a casa -responc. I abans que tingui temps d'insistir, pregunto: -Per cert, com et dius?
-Tsunami.
-Tsunami? -Repeteixo perplex.
-Sí -respon- i tu?
-Jo, Enric.
-Eric? Com en anglès?
-No, Enric.
-Ah... bé, molt de gust.
-Bona nit, doncs.
-Bona nit i fins la pròxima -s'acomiada ensenyant les dents.
Encara hi és i cada nit la saludo, com a una veïna més, la que veig més sovint.