Tornant de Moràvia

Aquests dies a Moràvia (República Txeca) m'han servit per desintoxicar-me una mica però em penso que en caldrien uns quants més perquè em fessin efecte de veritat. Tot i així, l'aire fred i sec i els carrers grisos de les ciutats que he visitat m'han contagiat. I és que Brno va ser només el principi: dormia a Olomouč, al pis del Martin (foto), però també he visitat Přerov, Blansko, Téchov i he caminat pel massís càrstic de Moràvia. Moltes hores de tren.

Amb els guies indígenes he descobert boscos sense sotabosc, jaciments arqueològics que no coneixia, begudes poloneses indescriptibles i menges diferents però familiars. Després de cinc anys i mig d'abstinència, també he tornat a perdre als escacs amb el Martin. Potser és la grisor, la pedra, els edificis o la mirada de la gent; no ho sé, però ja enyoro de nou aquella terra.

Progresso adequadament

Com que els metges de les SS no són especialment ràpids he fet i desfet amb el meu dit trencat. Fa una setmana que torno a treballar des de la redacció: tantes hores tancat a casa… les parets se'm menjaven i jo assetjava la nevera cada mitja hora. M'he tret les benes i la peça de metall que immobilitzava el dit. Ja fa dos o tres dies que només agafo la crossa si haig d'anar gaire lluny.

Demà, per fi, tinc hora amb la metgessa. M'hauré d'esperar una bona estona entre gent amb problemes de veritat i jubilats amb massa temps lliure però espero que em confirmi l'autodiagnòstic de que tot va bé. Més que res perquè per Setmana Santa me'n vaig a pujar el Tuobkal (Marroc, 4.162m) i m'hauria de tornar a posar en forma…

Amb crossa

Escolto Led Zeppelin amb els auriculars per no despertar els companys de pis: a aquestes hores només puc escoltar música a tot volum. És veritat, tinc un dit trencat i el peu immobilitzat, només puc caminar de gairell i amb una crossa al braç esquerre, però perquè m'han de dir que semblo House? D'acord, el meu sentit de l'humor és particular i només apte per gent poc políticament correcte… però no tinc ni puta idea de medicina i se me'n fot. Jo no em dedico a curar el personal, ni tan sols a matar-lo.

Fractura de l'epífisi distal a la diàfisi de la primera falange del primer dit del peu

Avui era Nadal i jo he treballat, com molts. He escrit sobre el Kurdistan, el Nepal, els homenatges a Macià, la travessa del port… He fet guàrdia des de casa amb un peu embenat i un dit immobilitzat: Ahir la metgessa em va escopir que feia tres dies que caminava amb un os del peu trencat. Va confirmar les meves sospites de que aquell cop no s'acabava d'arreglar i que el color blavós que prenia el dit no era normal.

Tot i això, el dit no em caurà i jo no canviaria la nit culpable del dissabte. No tinc ni idea de qui és la Laia Fortià però feia anys i vaig acabar amb uns amics la seva festa; només érem uns intrusos que en sabíem la contrasenya. No era una festa espectacular, encara que hi havia música bona –Jazz en directe– i gent curiosa. Però era a la Casa Vicens i això em va emborratxar més del que cap alcohol ho podria haver fet.

Quantes vegades hi havia passat per davant, de petit? Sovint m'aturava davant la reixa gaudiniana de ferro retorçat i me la imaginava com un castell encantat. I és que l'era, era el castell encantat del meu barri. De més gran no he deixat mai de mirar-la quan hi passo per davant i les nits que he necessitat caminar per pensar o per no fer-ho, els peus m'hi han dut moltes vegades. Només en vaig veure els baixos, que no són gran cosa. Però m'és igual: hi he entrat abans que no es vengui; era a dins, m'hi sentia a dins i m'embolcallava el Jazz.