Un optimista

Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.

No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.

-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.

Palma s'enfonsa

Palma s'enfonsa. És l'hora del terror. Els edificis s'ensorren o els esbuquen. Els cruis s'estenen pertot i jo m'ho miro, impassible, menjant frit sense saber que és fet de cor, esòfag, pàncrees, pulmó, fetge i altres vísceres. Com a molt, de tant en tant, faig alguna foto. O escric articles tan grocs que fins i tot acaben a portada d'aquest color.

Canvi d'aires

L'habitació amb vistes al carrer Gran de Gràcia, és buida. Ja no és meva. Tots els llibres en vuit caixes, tres de marrons i cinc de blanques, apilades en un racó del pis que deixo. Un terç de la roba que tenia, llençada; la resta, en una maleta i una motxilla o esperant-me a Barcelona. La resta no existeix.

He marxat de Gràcia per anar a viure a Palma, a tres carrers del mar i dues cantonades del barri vell. A treballar a l'únic diari en paper que es publica en català a les illes. A canviar d'aires.

Lars Von Trier, l'home que no estimava les dones

Lars von Trier's Antichrist - Official Trailer from Zentropa on Vimeo.

Potser és millor que no llegiu això si penseu veure el film.

"Quan una dona plora, és que conspira" diu la protagonista d'Antichrist poca estona després d'aixafar els collons del marit, foradar-li la cama amb una broca i fixar-hi una pedra d'esmolar perquè no es pugui escapar. S'ha convençut que els milers de dones torturades i cremades a l'edat mitjana eren bruixes de veritat, que s'ho mereixien. I Lars Von Trier li dóna la raó: la fa una bruixa que tortura el fill de la manera més recargolada i que no fa res per a evitar que mori, que intenta matar el marit i és capaç de causar una pedregada.

Deixant de banda algunes escenes que fan riure per culpa d'un simbolisme simplista, obvi i ridícul, la major part d'Antichrist clava l'espectador a la butaca. La polèmica real del film no són les escenes de sexe explícit, ni l'ablació amb unes estisores rovellades, ni el sadisme tan cru i directe que sembla massa real. Això és només la superfície que fa callar tot el cinema i que aconsegueix que desenes d'ulls quedin atrapats a la pantalla, tothom amb la musculatura tensa. El fons de la pel·lícula és que Lars Von Trier és un misogin. La dona, a l'Edèn, la cabana on es refugia la parella per superar la mort del fill, acaba assassinada pel marit. Però el director justifica plenament aquesta mort. Encara que no serveix de res, perquè de dones n'hi ha massa.