Tsunami a la cantonada

A partir de les onze del vespre és fàcil trobar-la a la cantonada de sempre, fumant sense parar. Duu una samarreta i texans ajustats, faci fred o calor. Com a molt, a ple hi vern, hi afegeix una caçadora lleugera. Cada vespre hi passo per davant, camí de casa, i li dedico un “bona nit”, com a qualsevol veí. Però avui allarga la conversa:
-D'on véns a aquestes hores, sol i tan seriós? Com és que sempre et veig tot sol? -Interroga amb un espanyol d'accent que podria ser de qualsevol lloc de l'est d'Europa.
-Vinc de la feina, sóc periodista, treballo en un diari i plego tard.
-Ah, ja, deu ser dur, però com a mínim segur que tens un bon sou -deixa anar i es queda tota ample, mentre em pregunto com pot em pot dir que això meu “deu ser dur”-.
-Té les seves coses, però dur no m'ho sembla gaire -responc. I afegeixo, penedint-me'n mentre ho dic: -però tampoc no cobro tant... i en certa manera jo també em venc.
Amaga el somriure postís, em mira fixament, exhala fum amb calma i diu amb la veu gèlida: -Potser. Però a tu segur que no et fa mal. -No tinc ni temps de reaccionar, tot plegat li dura un moment perquè de seguida recupera la màscara i el to simpàtic: -Tinc un client que també és periodista, però de ràdio. Un dia va venir amb la furgoneta, sempre va amb furgoneta, i em va dir: -Avui estic molt malament. Què em faries per 150 euros? -Jo li vaig respondre que allò que volgués, i sense presses. Vam anar a l'habitació i no va durar més de deu minuts. Sempre dura deu minuts. Em va dir -no t'enganyaré, ja no puc més, queda't els diners, tu els necessites més que jo. Estava fatal.
Quan acaba no sé què dir, sols se senten el vent i els cotxes. Em mira amb el mateix somriure assajat i no sé qui veig però sí que sé que no és res més que una màscara. Llavors afegeix: -I tu no ho vols fer? Sempre et veig sol... t'ho faig sense presses, per 50, ja ho veuràs, prova-ho. Però ja t'aviso que estic tan bona que en un quart et correràs. -Era evident que tard o d'hora faria la proposta; per això conversava, penso. Però tampoc no sóc cap sant, jo també hi parlava mentre pensava què en podria treure, si en podia aconseguir cap història que pogués fer servir.
-No, gràcies; és tard i me'n vaig a casa -responc. I abans que tingui temps d'insistir, pregunto: -Per cert, com et dius?
-Tsunami.
-Tsunami? -Repeteixo perplex.
-Sí -respon- i tu?
-Jo, Enric.
-Eric? Com en anglès?
-No, Enric.
-Ah... bé, molt de gust.
-Bona nit, doncs.
-Bona nit i fins la pròxima -s'acomiada ensenyant les dents.
Encara hi és i cada nit la saludo, com a una veïna més, la que veig més sovint.

Servitud

Més ben trobat no podia ser. Just ara que m'estic llegint Servitud va i en Rius em censura un article que ara ja no es publicarà mai. Al diari hi ha una pàgina molt particular que no he vist en cap altre periòdic. S'hi destaca una foto del dia (ha de ser bona en teoria, surt ben gran) i a sota s'hi afegeix un text d'opinió lliure, sobre allò que inspira la foto. No acostuma a ser fàcil de fer: cal trobar una fotografia bona que no hagi sortit en cap notícia ni sigui sobre cap notícia destacada -per no repetir massa- i, clar, ha de ser d'actualitat mallorquina.

Doncs bé, dissabte l'havia de fer jo -estava sol a la secció de local- i en vaig veure una d'un polític al qual tinc força mania. I no només perquè és del PP. La fotografia tenia un enquadrament poc típic, cridava l'atenció i se'm va acudir un text que a mi em semblava crític, però prou blanc:

Els enyoro
Trobo a faltar els polítics de vocació, els que convencien amb la mirada. Dirigents, líders, homes i dones amb carisma i idees. Enyoro els oradors que mai no avorrien ningú, es feien entendre, vocalitzaven cada lletra i, tot i això, no s'escoltaven a si mateixos. Sabien escoltar la gent. Aquells qui, de veritat, creien que volien el bé comú; que lluitaven per un món millor o, com a mínim, perquè no fos pitjor. Trobo a faltar aquelles veus que, sense personalismes, sabien aixecar o apaivagar el poble amb el to de la raó. Els enyoro de veritat. Llàstima, perquè tan sols els he conegut a les novel·les. O, com a molt, a algun llibre d'història.

Llegit així queda ben innocent. El problema, clar, era que duia la fotografia del polític en qüestió just a dalt. Un polític dels que no vocalitzen, per cert. Doncs bé, quan la va llegir, en Rius va saltar: que si li volia buscar la ruïna, que si allò no es podia publicar, que l'havia de tornar a fer... Perquè? Doncs perquè el polític "és amic de l'amo" i li ha fet més d'un favor. De res servia que li digués que l'article el firmava jo, que si s'havien d'enfadar amb algú seria amb mi i no amb ell, que a mi m'era igual... Res, la va esborrar. I un altre redactor va escriure sobre una cursa de caragols. Me'n torno a llegir Servitud.

Un optimista

Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.

No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.

-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.

Palma s'enfonsa

Palma s'enfonsa. És l'hora del terror. Els edificis s'ensorren o els esbuquen. Els cruis s'estenen pertot i jo m'ho miro, impassible, menjant frit sense saber que és fet de cor, esòfag, pàncrees, pulmó, fetge i altres vísceres. Com a molt, de tant en tant, faig alguna foto. O escric articles tan grocs que fins i tot acaben a portada d'aquest color.