D'estrena: Stalin

Mai no m'havia imaginat un Stalin tan afectat, sensible i subtil com el que vaig veure ahir. A Flotats, fent d'Stalin, jo no me'l crec. Bé, ni jo ni molts, perquè la gent va començar a marxar abans que s'acabessin uns aplaudiments més aviat poc entusiastes. Ara, cal dir que l'estrena era plena de personatges d'aquells que ja tenen problemes d'esquena, de tant mirar per sobre l'espatlla. N'hi havia que ja criticaven abans d'entrar però que hi eren perquè calia ser-hi: era el retorn de Flotats. S'hi havia d'anar perquè tocava i perquè hi era tothom qui compta: els actors de les sèries de TV3, en Montilla, en Cuní, la Judith Mascó… Jo, un observador fora de lloc amb texans i una samarreta, em preguntava on era que es feia teatre, si dalt de l'escenari o bé a la platea entre les butaques.

La Carme Conesa feia la millor actuació quan no obria la boca, cosa que, de fet, tampoc no feia gaire perquè el protagonista era només un: Flotats. Flotats fent d'Stalin, un ego omplint-ne un altre per tal de criticar-lo. Però el text, escrit per Marc Dugain i adaptat per Flotats, valia la pena. Les bromes i els jocs d'enginy no quadraven amb Stalin, i encara menys amb aquell discurs suau i fluid digne d'un filòsof, però era molt ben fet. Sens dubte, la tornaria a veure, encara que sigui increïble.

I després, mentre les gotes que començaven a caure, un Sant Cugat al Milano, una conversa pausada i els comentaris que mereixia l'ocasió. Un bon final per una nit d'explorador que encara em fa somriure. Segur que vam ser els únics de l'estrena que tornaven a casa en bus nocturn.

PD: Marta, tenies raó, ja tocava...