Sargantanes cegues

De petit, el Mut era un sàdic. Si no hagués pogut parlar potser ho hauria compensat una mica inspirant compassió, però ni tan sols era mut, només és que tothom el cridava pel nom de casa. El recordo més alt que molts adults, immens, fort, amb panxa i sempre amb un encenedor a la butxaca. S'ho passava especialment bé ruixant sargantanes amb alcohol i cremant-les vives. Es movien molt, patien, però la tortura només durava uns segons perquè l'alcohol crema molt ràpid. Després, quedaven cegues i sense pell. I a ell el foc li brillava als ulls.

No fa massa es va morir. Treballava amb un tractor, i va bolcar. Passa sovint. Jo ja ni el coneixia, no sabia en qui s'havia convertit perquè feia molts anys que no ens vèiem. Era un cosí llunyà que tampoc m'havia caigut mai massa bé, però avui alguna cosa m'hi ha fet pensar.

Trajecte de metro

10 de novembre, 22.40.
Metro de Barcelona, línia vermella.

La vella no parava de parlar de les llars de foc, segons deia, la gent de ciutat era gandula perquè feia servir estufes: no volien netejar les cendres. Era hivern però a part de la samarreta de màniga curta i una rebeca oberta només l'abrigava el bigoti i el cabell greixós. La beata del davant, amb llana gruixuda fins a les orelles, li responia que tenia raó i que déu nostre senyor ja s'encarregaria de fer treballar als ganduls. Totes dues gastaven un espanyol escàs de consonants i parlaven amb la veu prou alta perquè mig vagó somrigués divertit. Tres seients enllà dos nois oferien una cançó de música pop àrab als passatgers, però ningú no els ho va agrair; la majoria no sabien que un telèfon mòbil pogués fer tant de soroll. L'home petit que rondava els seixanta i escalfava seient a la meva dreta em va dir que calia arreglar les lleis perquè sinó els moros se'ns menjarien. Sorrut i mirant al terra va afegir que no somrigués, que ja ho veuria.

Anem a fer un cafè?

Ahir el Roger em va dir d'anar a fer una cervesa un dia d'aquests, i jo li vaig dir que sí, que quan volgués. I vaig pensar en la Laia, amb qui tinc pendent de quedar-hi per fer un cafè des que ha tornat a Barcelona. Cada setmana quedo amb algú o altre per anar a prendre una cervesa o un cafè. Al principi només sortien dels altres, aquestes propostes, però ara fins i tot ho dic jo: –Ei, xxx, anem a prendre un cafè?

No és que m'hagi tornat menys tímid, és que abans deia d'anar a prendre "alguna cosa": no bec cafè, ni cervesa. Però per alguna banda se m'havia d'esquitllar la pressió social...