24 de març 2009

09 de març 2009

"Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?"

Entrevista a Joan G. Vallvé, pseudònim.

A què et dediques?

No és una bona pregunta, aquesta; on has après a fer entrevistes? No veus que jo no em dedico a res, a mi em dediquen! Sóc l'ombra sense rostre que no té dret de tria, un esclau a mercè d'un aprenent. Tan sols sóc un nom que figura allà on li manen, sense fer mai res més; ni descansar, ni menjar, ni beure ni dormir. Jornades de vuit hores? Ja m'agradaria!
Critiques molt, però no m'has respost.
Perquè és obvi, no? Sóc un pseudònim, firmo articles abandonats i dono la cara per notícies conflictives. Que consti que la meva, a més d'obligada, és una professió de risc i pensa que, a sobre, no cobro res de res. Fins i tot els especialistes i els dobles de cinema cobren! Però jo no. Sóc un explotat.
Com has arribat a aquesta situació?
Només recordo que vaig néixer el 2002 en una biblioteca i que des de llavors he servit per firmar contes, poemes, notícies, articles d'opinió i fins i tot fotografies. Ara, sí que sé que en som molts, en la mateixa situació. Des d'aquest racó aprofito per cridar a la revolta tots els pseudònims de la DIRECTA. Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?
Però vols dir que calen per a res, els pseudònims?
Escolta rei, però a tu com t'han criat? A base de cotó fluix i pel·lícules Disney, potser? Qui firmaria els articles més conflictius, els que poden posar en perill laboral l'autor o els que s'han fet amb dades confidencials? Escriure, si s'és valent, és una declaració de guerra. Encara que qui tiri la pedra amagui la mà.

Entrevista publicada al setmanari DIRECTA.

Actualització: Mal que em pesi, finalment l'entrevista es va publicar amputada. Hi ha gent que no té sentit de l'humor ni de l'autocrítica. Va quedar com podeu veure a la imatge (cliqueu-hi per llegir-la).