Avui era Nadal i jo he treballat, com molts. He escrit sobre el Kurdistan, el Nepal, els homenatges a Macià, la travessa del port… He fet guàrdia des de casa amb un peu embenat i un dit immobilitzat: Ahir la metgessa em va escopir que feia tres dies que caminava amb un os del peu trencat. Va confirmar les meves sospites de que aquell cop no s'acabava d'arreglar i que el color blavós que prenia el dit no era normal.
Tot i això, el dit no em caurà i jo no canviaria la nit culpable del dissabte. No tinc ni idea de qui és la Laia Fortià però feia anys i vaig acabar amb uns amics la seva festa; només érem uns intrusos que en sabíem la contrasenya. No era una festa espectacular, encara que hi havia música bona –Jazz en directe– i gent curiosa. Però era a la Casa Vicens i això em va emborratxar més del que cap alcohol ho podria haver fet.
Quantes vegades hi havia passat per davant, de petit? Sovint m'aturava davant la reixa gaudiniana de ferro retorçat i me la imaginava com un castell encantat. I és que l'era, era el castell encantat del meu barri. De més gran no he deixat mai de mirar-la quan hi passo per davant i les nits que he necessitat caminar per pensar o per no fer-ho, els peus m'hi han dut moltes vegades. Només en vaig veure els baixos, que no són gran cosa. Però m'és igual: hi he entrat abans que no es vengui; era a dins, m'hi sentia a dins i m'embolcallava el Jazz.
