Tsunami a la cantonada

A partir de les onze del vespre és fàcil trobar-la a la cantonada de sempre, fumant sense parar. Duu una samarreta i texans ajustats, faci fred o calor. Com a molt, a ple hi vern, hi afegeix una caçadora lleugera. Cada vespre hi passo per davant, camí de casa, i li dedico un “bona nit”, com a qualsevol veí. Però avui allarga la conversa:
-D'on véns a aquestes hores, sol i tan seriós? Com és que sempre et veig tot sol? -Interroga amb un espanyol d'accent que podria ser de qualsevol lloc de l'est d'Europa.
-Vinc de la feina, sóc periodista, treballo en un diari i plego tard.
-Ah, ja, deu ser dur, però com a mínim segur que tens un bon sou -deixa anar i es queda tota ample, mentre em pregunto com pot em pot dir que això meu “deu ser dur”-.
-Té les seves coses, però dur no m'ho sembla gaire -responc. I afegeixo, penedint-me'n mentre ho dic: -però tampoc no cobro tant... i en certa manera jo també em venc.
Amaga el somriure postís, em mira fixament, exhala fum amb calma i diu amb la veu gèlida: -Potser. Però a tu segur que no et fa mal. -No tinc ni temps de reaccionar, tot plegat li dura un moment perquè de seguida recupera la màscara i el to simpàtic: -Tinc un client que també és periodista, però de ràdio. Un dia va venir amb la furgoneta, sempre va amb furgoneta, i em va dir: -Avui estic molt malament. Què em faries per 150 euros? -Jo li vaig respondre que allò que volgués, i sense presses. Vam anar a l'habitació i no va durar més de deu minuts. Sempre dura deu minuts. Em va dir -no t'enganyaré, ja no puc més, queda't els diners, tu els necessites més que jo. Estava fatal.
Quan acaba no sé què dir, sols se senten el vent i els cotxes. Em mira amb el mateix somriure assajat i no sé qui veig però sí que sé que no és res més que una màscara. Llavors afegeix: -I tu no ho vols fer? Sempre et veig sol... t'ho faig sense presses, per 50, ja ho veuràs, prova-ho. Però ja t'aviso que estic tan bona que en un quart et correràs. -Era evident que tard o d'hora faria la proposta; per això conversava, penso. Però tampoc no sóc cap sant, jo també hi parlava mentre pensava què en podria treure, si en podia aconseguir cap història que pogués fer servir.
-No, gràcies; és tard i me'n vaig a casa -responc. I abans que tingui temps d'insistir, pregunto: -Per cert, com et dius?
-Tsunami.
-Tsunami? -Repeteixo perplex.
-Sí -respon- i tu?
-Jo, Enric.
-Eric? Com en anglès?
-No, Enric.
-Ah... bé, molt de gust.
-Bona nit, doncs.
-Bona nit i fins la pròxima -s'acomiada ensenyant les dents.
Encara hi és i cada nit la saludo, com a una veïna més, la que veig més sovint.