Sargantanes cegues

De petit, el Mut era un sàdic. Si no hagués pogut parlar potser ho hauria compensat una mica inspirant compassió, però ni tan sols era mut, només és que tothom el cridava pel nom de casa. El recordo més alt que molts adults, immens, fort, amb panxa i sempre amb un encenedor a la butxaca. S'ho passava especialment bé ruixant sargantanes amb alcohol i cremant-les vives. Es movien molt, patien, però la tortura només durava uns segons perquè l'alcohol crema molt ràpid. Després, quedaven cegues i sense pell. I a ell el foc li brillava als ulls.

No fa massa es va morir. Treballava amb un tractor, i va bolcar. Passa sovint. Jo ja ni el coneixia, no sabia en qui s'havia convertit perquè feia molts anys que no ens vèiem. Era un cosí llunyà que tampoc m'havia caigut mai massa bé, però avui alguna cosa m'hi ha fet pensar.