05 de maig 2008

Eixorbar

Ho saps, oi, que tot això és culpa teva? Ja t'ho vaig dir que la cagaves… però tu insisties i anaves a la teva. Sempre has anat a la teva. I finalment has decidit que no m'escoltaries més. Perquè? No calia tot això… Ara m'hauràs d'escoltar, em sents? Vull entendre't i que m'entenguis, que m'expliquis per què m'ho vas fer. Al principi era tot bonic i eres tu qui s'enfadava si no trucava quan tocava. No, deixa de cridar, jo parlo normal, perquè no ho pots fer tu també? Vas anar allunyant-te de mi de la pitjor manera, poc a poc i a sobre ho negaves. Que no és veritat? No recordes aquelles nits de festa, amb els teus amics en què jo semblava un pal de semàfor amb un got enganxat? Desapareixies, una abraçada a aquella, dos petons a aquell altre… i ni una puta paraula fins que no marxàvem. Davant dels altres canviaves del tot. I quan sorties sola era pitjor, llavors et posaves la minifalda i el top. Què dic minifalda, si allò és un cinturó ample! I sí, em posava gelós, perquè t'havia vist coquetejar per aconseguir tabac o cervesa. Perquè sé que t'agrada. Ja no m'estimaves? Per què eres amb mi, doncs? T'agradava fer-me patir, tornar-me boig? Quantes nits havia passat sense poder dormir, sabent que eres a la discoteca amb les amigues, imaginant-te cardant al seient del darrere del cotxe d'algú altre… I ho vaig encertar, oi? Finalment en vas trobar un de millor que jo, segur. Em vas deixar i a sobre pretenies fer-me sentir culpable. Em deies que no et deixava espai però només volies torturar-me i tirar-te un qualsevol, o molts. Que no? Com que no? Quan imagino la teva boca llepant algú altre… Hem vingut aquí per aclarir-ho d'una vegada. Explica'm el perquè del joc brut, de les vacances sense mi a Cadaqués, de les trucades que m'intentaves amagar… Ho negues? Sí, et vaig remenar el mòbil, no em deies que amb el teu ex ja ni t'hi parlaves? I una merda, menties com sempre. No, no era només per parlar, ho sé. Ja n'estic fart, ara ho veuràs… No cridis més que així no es pot parlar! Molt bé doncs, callaràs. Així. I ara escolta: tot això no hauria passat si m'haguessis estimat com jo a tu, però no, m'havies d'utilitzar com els imbècils amb qui coqueteges per aconseguir que et convidin a beure. Perquè et pensaves que sóc imbècil, oi? Sí, com que el nen és informàtic i es passa el dia davant la pantalla, no se n'adona mai de res, no sap res, no llegeix, és un ningú ignorant. Doncs saps què? Avui he descobert una paraula nova: eixorbar. Sí, l'he trobada al diccionari, de tant en tant és útil i tot. Per una vegada a la vida seré jo qui t'ensenyi alguna cosa i ja et dic ara que l'aprendràs; t'he hagut de lligar i emmordassar però recordaràs per sempre aquest verb: eixorbar. Tu que et penses que ho saps tot, no el coneixies, oi? Doncs mira, eixorbar vol dir desfer-me d'aquests ulls que em menyspreen cada vegada que em miren, vol dir fer que no puguis mirar mai més cap altre home. S'ha acabat, ja no et fixaràs amb cap altre, ni ningú es fixarà mai més en tu. Només jo, l'última imatge que recordaràs seré jo.

Il·lustració: Jordi Borràs.
Actualització: Podeu veure, als comentaris, els resultats de l'enquesta en què preguntava si aquest era un relat excessiu.

25 Comentaris:

Anònim ha dit...

puc?

no, no el considero excessiu. tampoc crec que se'l pugui considerar una crítica a la violència de gènere. en conjunt m'ha agradat, com descobrir jo també una paraula, i la frase final. però alguns detalls li pesen...

el presentes a algun lloc?

Anònim ha dit...

què vol dir que no n'has tret l'aigua clara?

Unknown ha dit...

No ho sé si presentar-lo... per això els dubtes!

Anna: vol dir que he tingut opinions contradictòries i me'n calien més.

Anònim ha dit...

A mi em sembla que la enquesta es mes aviat superficial. Jo diria que el relat tracta d'explicar com una persona "normal" pot arribar a ser una persona desequil-librada, i, personalment, el trobo molt lleig.
Justament ahir estava parlant amb el meu company de pis sobre aixo de poder matar a algu a qui suposadament ames (es que sortia una cosa aixi a una peli). Com pots pretendre que ames a algu si li vols fer mal?!? Si l'amor es tot el contrari!!!
Segons ell, has de patir d'alguna malaltia mental per poder matar a algu, ja sigui amat o no. Segons jo, no has de patir de cap malaltia (excepte potser d'estupidesa), nomes falta que a un cert moment perdis l'equil-libri i no tornis a recuperar-lo. Tenir de debo el control del teu cos i cervell es un art que pocs coneixen i molts menys dominen!

Unknown ha dit...

Completament d'acord en què no cal estar malalt per matar ningú, encara que per fer el que fa el protagonista potser sí que cal estar-ho... Una persona 'normal' potser pot pensar algunes coses de les que surten aquí, i tenir dubtes semblants, segurament per inseguretat personal i manca de confiança entre més raons, però arribar a aquest final...

I sí, és un relat lleig, bonic no ho és pas. Però la literatura només pot ser bonica?

Anònim ha dit...

Home, per fer aixo que fa el protagonista has de ser mes aviat animalic que no pas huma! No dic que no hi ha gent que es animalica, pero la part bona dels humans es que poden aprendre a dominar l'animal que tenen dins.
I si, el relat es molt lleig, i a mes, hauria d'estar prohibit llegir-lo si no tens el IQ necessari per entendre'l. (Alguna cosa pareguda a aixo de les pelis amb escenes de violencia, que no donin idees a qui no s'han de donar!)

Notes, suposo, que no he dit res sobre la literatura.

Unknown ha dit...

Buf! No puc respondre l'enquesta. El relat et deixa una sensació de dessasoseg o no sé com dir-ho. Excessiu? No sé què dir-te'n. M'ha agradat. Però suposant que sigui excessiu i què? No cal que sigui moderat, no?

bimbonocilla ha dit...

he votat q encara estic processant...

...

encara estic processant.

proudemax ha dit...

Ostres, a mi l'enquesta tampoc m'ople.

D'altra banda, vull contribuir al psicodebat i dir que estic d'acord en que no s'ha d'estar malalt, només cal desequilibrar-se.

I les coses que potencialment poden desequilibrar-nos són moltes, una de les quals, malauradament, és la nostra ment.

A part, anant al text, m'ha agradat, només treuria aquesta frase: "Què dic minifalda, si allò és un cinturó ample!".

No sé perquè, però no m'agrada com hi queda.

Ara, que tampoc em facis gaire cas, eh?

Encara flipo amb la paraula aquesta... se't pot preguntar d'on l'has treta?

Unknown ha dit...

Ashe, tens raó.

Tirai, si deixa aquesta sensació... objectiu acomplert!

Marta, ja ho has pogut processar? :P

Ja, potser l'enquesta no és la millor... què hauríeu preguntat? Però ja hi ha els comentaris, per dir-ne més.

Proudemax, mi em grinyola 'cinturó' i potser la frase té cert toc d'humor que no s'hi escau... potser tens raó.

La paraula... doncs d'una filòloga, que es diu Anna i comenta més amunt, que sap que m'agraden aquestes coses...

És divertit veure els resultats de l'enquesta!

Anònim ha dit...

Interessant el plantejament de l'enquesta. Punts forts: em convenç moltíssim el realisme del text i la descripció del personatge a través del que diu, es veu la bogeria i té molta gràcia com a escrit. Punt feble: el tema de lligar, la paraula rara i el desenllaç, pel meu gust, no són versemblants, i resten força al conjunt. Per mi el text acaba amb la frase: Perquè et pensaves que sóc imbècil, oi?

Unknown ha dit...

Bé, seria una altra història, però es podria acabar com només això, un exemple, o amb un cop. Seria posar-se a dins la pell d'un maltractador i descriure què diu. Ja he mirat de ressaltar aquesta via amb el fet que allò que diu ella no surt al text, perquè no compta, perquè no cal.

proudemax ha dit...

Bé, lo del "cinturó" em sonava a la típica frase que es diu quan parles precisament de les noies que duen faldilla-cinturó. Al meu entendre, el problema no és el toc d'humor, sinó les situacions en que es diu aquesta frase, és com un tòpic que surt sempre, no el trobo original, vaja.

Però la resta, ja t'he dit que molt bé. I el que diu la marta d'acabar-lo abans, no estaria mal, però a mi m'agrada que ho lliguis amb eixorbar. És la gràcia, no?

I aquests regalets que et fa l'anna... ja me'ls aniràs passant!

Anònim ha dit...

Si de debo vols posar-te dins la pell d'un maltractador, hauries d'aconseguir una mica d'experiencia personal amb aixo. Potser ja la tens, potser no, pero segur la pots buscar.

Ja t'he dit que no m'agrada el conte, pero si vols que et surti be, t'has de treballar els detalls. El monoleg es molt trivial i no suggereix de cap manera que el locutor es un malalt mental. (No se si hauria d'esser, tampoc!)
La conclusio tambe esta una mica fora del context, perque poques persones "normals" es plantejarien fer alguna cosa del tipus per una relacio amorosa fracasada. Has de posar-hi mes substancia, raons/acusacions mes fortes si no es tracta d'un psicopata, i sino, fer veure que el locutor te algunes neurones no funcionals. Si parla un malalt mental, podries per exemple trencar de tant en tant la logica del discurs, amplificar/disminuir certs detalls, retorcer algunes coses de la realitat...

Total, ho has d'experimentar o t'ho has de treballar!

digue'm ariadna ha dit...

... En llegir el relat, m'ha donat la sensació de poc creïble. No és que conegui a molts desequilibrats (no fins l'extrem de llevar els ulls a ningú), però crec que si algú té la persona a qui odia i estima davant, aquella que li ha fet patir i li ha causat dolor, però que desitja en extrem, en el moment en que podrà aconseguir fer realitat la seva venjança, el seu càstig, hauria de tenir una respiració diferent i això afectaria el seu parlar. Penso que hi hauria més girs, més frases curtes enmig de frases llargues, anades i tornades del passat al present de manera més inconnexa, una certa incoherència nerviosa en el parlar i un to coherent amb el pla meditat que vol dur a terme, al larg d'aquest vòmit d'intencions ple d'odi i de passió... No sé, és una opinió d'algú que acaba d'arribar fins aquí i desconec si la petició d'opinió era restringida, si és així, demano disculpes. M'ha agradat llegir Eixorbar i, em sap greu, no he fet l'enquesta, no m'agraden...

Anònim ha dit...

A mi allò de no cridis... m'hi sobra.

Primer sembla com si fos una carta, no com si estés parlant a algú que hi és físicament.

Després dius que està emmordassada.

Això de cridar no m'hi lliga (ni m'hi emmordassa) ni d'una manera ni de l'altra.

(uau... m'ha dit selecte) ;-)

Anònim ha dit...

perdò,
evidentment volia dir que NO hi és físicament

Anònim ha dit...

sincerament m'ha deixat els pèls de punta, m'ha deixat sense paraules... Jo no sóc una crítica literària, i poca cosa podria dir en aquest aspecte, però com a lectora m'ha deixat un regust amarg, no perquè sigui dolent, sinó per la història. Trobo que està ben expressat. Aquest sentiment d'odi i d'amor a la vegada, aquest estat de bogeria, aquesta obsessió per ser l'únic...

al principi he pensat que li faltava algun punt i a part, però al acabar he vist que l'efecte d'una lectura seguida, sense parar que no et deixa ni respirar fa que encara et fiquis més dins la història, no et deixa temps a descansar...

en fi, penso que és un relat molt realista i ben expressat en aquesta primera persona.

Joanaina ha dit...

Niqmad is back!! No ho neguis, ets un desequilibrat en el més profund del teu ésser i no pots negar-ho... jajajaajja


Sincerament, jo no crec que un text pugui arribar a ser o no "excessiu" ni que s'hagi de discutir sobre el cas. Els textos són i punt i cada lector els interpreta i en treu el suc que li pertoca.

Un petó

Anònim ha dit...

Anava a escriure la meva opinió, però, potser no ho entès bé, després d'aquest darrer comentari que contradiu la petitció de l'autor!

Unknown ha dit...

Totes les opinions són benvingudes i útils per a millorar el text, encara que em reservo el dret de fer cas a les que cregui oportunes! O sigui: opineu si us plau, però no espereu que us faci cas, això ja depèn de mi... ;) Aquest text és un divertimento, sí, però també és una reflexió, encara que sigui embolicada de violència.

Anònim ha dit...

no se si hauria o no de deixar la meva opinió, però tanmateix una opinió és una opinió. Ho sento però no m'ha agradat gents i sé que no busques que agradi precisament. Evidentment és un text que parla de violència de gènere no cal anar fins al final per a veure-ho. El maltractament psicològic hi és present, però no crec que es pugui considerar un text crític contra la violència de gènere perquè esta descontextualitzat de qualsevol reflexió que no sigui la pròpia del maltractador. Opinions com les que es veuen expressades en aquest text son molt més usuals del que podem pensar, és per això que no m'agarada que es deixi aixi a l'aire la conclusió lliure del que pot o no significar... Vivim en una societat patriarcal, en la qual aquestes actituds son legitimades i fins i tot propiciades. El maltractament psicològic també és violència de gènere i masclisme. No penso que s'hagi de tractar tan a la lleugera.
Amb tot, reconec que sempre has estat un provocador i això no és que sigui dolent.
un petó
laia

Unknown ha dit...

Una discussió com aquesta, quant de temps...
Potser tinc massa fe en la gent, però també crec que a vegades no cal la moralina de les faules, que fins i tot pot desvirtuar el missatge, que pot haver-n'hi prou despullant algú, un comportament, la violència i deixar-la a l'aire, sense res més. Això pretén; despullar l'agressor de tot allò que no sigui l'agressió, fins i tot de la víctima. Despullar-lo per fer palesa la violència, innegable, ineludible. Ningú que ho llegeixi pot excusar l'agressor, ningú pot dir 'és que ella...' perquè ella no hi és i ell tot sol ja es revela com és. Això sí, pot ser que el final li tregui transcendència i sobri, tan sols és una anècdota.
Amb tot, és normal que no t'hagi agradat i això tampoc no és que sigui dolent... ;)

Unknown ha dit...

Bé, com ja vaig dir, he tancat l'enquesta "Eixorbar és un relat excessiu?" quan m'ha semblat oportú actualitzar el bloc. La cosa ha quedat així: Un 6% dels votants pensen que sí que ho és, que estic malalt i m'ho hauria de fer mirar, però tot i que potser tenen raó, no crec que els faci cas. Un 16% també diuen sí i que el relat és tan sols masclisme i violència gratuïta, reconec que potser sí que hi ha una mica de violència gratuïta…però res, poca cosa ;). Un 22% encara ho processen o no volen dir res. Un 35% pensa que no és excessiu, que el relat és una crítica a la violència de gènere. I finalment, un 19% dels qui han votat diuen que no, i que els ha encantat; potser haurien de llegir més.
Bé, això és tot; pot ser que ho repeteixi algun dia perquè ho he trobat força divertit, però no prometo res i segur que no ho faré gaires vegades. Gràcies a tothom per participar-hi!

Laia Llobera ha dit...

No cal anar gaire lluny en l'anàlisi literària del conte...el text és clarament un mirall de l'"odi et amo" de Càtul o Ovidi.

Ni més ni menys.

El tòpic clàssic transportat a època actual.



Dit això, està ben treballat, manté el ritme dialèctic trepidant que representa que hi ha entre els dos personatges en tal situació, és un relat irònic, sí, però amb el punt just i sobre el final, el lector s'hi sentirà identificat o no, però l'acostament del tòpic en sí ja val.


Arribo tard a l'enquesta...ja ho sé...Però a mi m'ha agradat MOLT.