L'estació dels adolescents perduts

L'estació de Castellbell i el Vilar és un embut d'adolescents perduts. El poble no, tot i que la fàbrica amenaçadora de l'altra banda del riu no augura res de bo, però l'estació és un d'aquests llocs que trenquen el temps i l'espai.

Fa uns quants diumenges m'hi vaig haver d'esperar una hora, després de perdre el tren per ben poc però sense cap pena, perquè duia un bon llibre. Tot i que 2666 em tenia atrapat, aviat vaig deixar-lo de banda per mirar l'estació, un edifici immens abandonat a trossos, amb sis portes tapiades, sis de tancades i algunes finestres sense vidres.

La façana escrostonada de l'estació de trens de Castellbell té l'encant de les cases encantades de pel·lícula de Hollywood i ni tan sols el trenca l'hort que s'ha fet un veí a la part del darrere. Però el problema d'aquesta estació no és l'abandó, la fusta podrida ni les esquerdes del desús. Ni tan sols l'és la nau abandonada del davant, a l'altra de la via, amb una porta mal tancada on encara voleia inútilment una cinta de precinte de la policia local. Per saber què és aquesta estació cal llegir-ne les parets.

"El Santi i la Sònia vam estar aquí perquè ens vam fugar 9-10" és a la vista de qualsevol, escrit en tipex a una de les parets. Més avall: "Jo m'he fugat de casa tb! oct'06". A una porta tancada, el cartell mig arrancat d'un home desaparegut i tot just al costat, més a la dreta: "Avui dormo aquí i a casa no hi torno. Joan 2004". Entre les pintades de sempre, els insults i les frases dolentes no costa trobar pistes com aquestes. És l'estació dels adolescents desapareguts.