El lector

Sent els crits tot pujant l'escala. No li ve de nou. Cada graó se'l pren amb tota la calma que pot amb l'esperança de veure un escarabat d'aquells vermells que de tant en tant s'enfilen pertot. Són divertits. Però, per lent que vagi, sap que ha d'arribar igualment al quart primera. No té clau, és a punt d'acabar la primària però diuen que encara és massa petit per tenir clau, o sigui que truca. I els crits callen, s'acosten unes passes i la mare obre la porta mossegant-se el llavi inferior, com fa sempre que la ràbia se la menja.

Un petó a la mare, un altre al pare; i a berenar a la cuina, que després ha de fer els deures. Poc a poc el riu de retrets torna a sonar al menjador. No entén què diuen, no ho vol entendre. Per a ell tan sols són una veu estrident, de plats trencats, i una altra que sona com un enderroc. Acaba el got de llet tan ràpid com pot i es tanca a l'habitació per fer els deures que no pensa fer. S'enfila a la prestatgeria plena de llibres i en tria un que no coneix ni havia vist mai que sembla que va de mitologia. L'obre i hi entra: ja no sent els crits dels pares, ara només sent sons guturals d'éssers submarins, frases en llengües que no han existit mai, crits de terror i de bogeria. No veu els deures, les hores que passen ni res que no siguin pàgines. És un llibre estrany i difícil de llegir perquè és fet amb frases que no s'acaben mai, plenes d'adjectius que no caldrien. Pensa que només el pot haver escrit un boig, i té raó; un boig de Nova Anglaterra. Però, tal i com li passa gairebé sempre, el llibre l'absorbeix i el món desapareix.