Dedicat als qui tenen la porra massa llarga

Cock Shot from Invisible Engine on Vimeo.

"Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?"

Entrevista a Joan G. Vallvé, pseudònim.

A què et dediques?
No és una bona pregunta, aquesta; on has après a fer entrevistes? No veus que jo no em dedico a res, a mi em dediquen! Sóc l'ombra sense rostre que no té dret de tria, un esclau a mercè d'un aprenent. Tan sols sóc un nom que figura allà on li manen, sense fer mai res més; ni descansar, ni menjar, ni beure ni dormir. Jornades de vuit hores? Ja m'agradaria!
Critiques molt, però no m'has respost.
Perquè és obvi, no? Sóc un pseudònim, firmo articles abandonats i dono la cara per notícies conflictives. Que consti que la meva, a més d'obligada, és una professió de risc i pensa que, a sobre, no cobro res de res. Fins i tot els especialistes i els dobles de cinema cobren! Però jo no. Sóc un explotat.
Com has arribat a aquesta situació?
Només recordo que vaig néixer el 2002 en una biblioteca i que des de llavors he servit per firmar contes, poemes, notícies, articles d'opinió i fins i tot fotografies. Ara, sí que sé que en som molts, en la mateixa situació. Des d'aquest racó aprofito per cridar a la revolta tots els pseudònims de la DIRECTA. Com pot ser que en una publicació d'esquerranosos se'ns exploti així?
Però vols dir que calen per a res, els pseudònims?
Escolta rei, però a tu com t'han criat? A base de cotó fluix i pel·lícules Disney, potser? Qui firmaria els articles més conflictius, els que poden posar en perill laboral l'autor o els que s'han fet amb dades confidencials? Escriure, si s'és valent, és una declaració de guerra. Encara que qui tiri la pedra amagui la mà.

Entrevista publicada al setmanari DIRECTA.

Actualització: Mal que em pesi, finalment l'entrevista es va publicar amputada. Hi ha gent que no té sentit de l'humor ni de l'autocrítica. Va quedar com podeu veure a la imatge (cliqueu-hi per llegir-la).

Vendre's l'ànima

De primer van ser els blocs i els fotoblocs, on milers d'adolescents ventilen penes, somnis, borratxeres i detalls íntims sense sospitar que més d'un pare els espia silenciosament. Ara ja fa una temporada que, amb Facebook, els companys de primària que fa quinze anys que no veiem poden saber amb qui sortim, quan trenquem i què esmorzem. I a partir d'ara, amb Google Latitude, podrem vendre un tros més de la nostra intimitat: el lloc on som a cada moment. Perquè d'això es tracta, de vendre's l'ànima peça a peça. No només de ventilar-ho tot a tothom sinó, sobretot, de vendre allò que som a les grans empreses d'internet.

Alguna mèdium li hauria de dir a Orwell que es va equivocar, que el Gran Germà no ens l'imposarà cap règim totalitari, que no cal. A Fotolog els regalem les instantànies de festes, parelles d'una nit i postes de sol; a Blogger els sentiments i les metàfores barates; a Facebook els amics, els coneguts i els saludats; a Google, els correus electrònics, l'agenda, allò que cerquem i ara, fins i tot, el lloc on som. Que generosos que ens hem tornat; tot allò que som, ens ho venem per alimentar la xafarderia i l'ego.

És l'hora del mall

Quan l'engany és la boira del capvespre, s'escampa, silenciós i omplint-ho tot. L'aire viciat es mastega més que no es respira i tota ombra obre la veda de la desconfiança. Els estels fugaços cauen a grapats, les eclipsis fan cua al cel i camins i carrers s'omplen de gats negres. Tot augura el desastre.

Quan la mentida ho corca tot només queda una sortida digne: arreglar l'esquerda amb dinamita. Cal enfonsar el sostre a cops de mall i ensorrar la casa fins que només en quedi runa. Que l'olor d'oblit i el gust de pols ho omplin tot, que no quedi res que pugui fer cap ombra.