Dissabte

La versió a quatre cello de The Unforgiven sona sense parar. Fins a l'infinit. Amb prou feines tapa el so agut de l'assaig de la veïna que canta òpera. Per un dia, torno a ser a Gràcia. A partir de l'abril fins i tot hi tornaré a viure.

Ahir a la nit, massa política, vuit falsos amics i dos de veritat, una trobada frustrada i a les tres al llit. Vaig posar-me a llegir i vaig acabar tard... fins a les cinc. Ara ja només tinc tres llibres començats, n'hauré de buscar de nous! Ja tinc idees, però accepto propostes; alguna recomanació?

Demà havíem de pujar les Agudes per la tartera i celebrar-ho amb un bon dinar, però m'hauré de fotre: plourà. I –encara– no em vull matar. Fa quinze dies que no tasto muntanya, des d'aquesta foto, i ja torno a tenir ganes de sortir de la ciutat.

A la merda l'anonimat.