22 de febrer 2007

Formigues

No tinc temps per pensar, tot és més ràpid que jo. Els minuts passen a càmera ràpida, els dies duren segons. Qualsevol dimecres sortiré tot sol, fent colze de barra en barra, per dir prou al temps. Per imposar-me. Només les ombres, les llums groguenques i els carrers que no vol ningú m'ajuden a frenar. Qualsevol diumenge ho deixaré perquè sí, perquè pas a pas torno a alçar el mur que mai hauria d'haver deixat caure.

M'hauria d'haver fet arquitecte.

Però tot això només són paraules, una darrera l'altra, formigues a la pantalla. Inútils, buides, ni tan sols són sons.

3 Comentaris:

leanan ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
leanan ha dit...

(i no es faci arquitecte, que ja n'hi ha molts i no calen tantes cases....)

enric ha dit...

ja tens raó, ja; n'hi ha masses...