Tota la tarda escoltant idioteses. Com pot ser que algú defensi tan cegament les tecnologies DRM? Oh, és clar, els que ens baixem música amb l'eMule som molt dolents i matem la indústria discogràfica; els Beatles es quedaran sense sopar per culpa nostra, Ben Harper s'haurà de vendre el piset i Tom Waits beurà wiskie de mala qualitat.
Hi ha música que compro i música que em descarrego. I les discogràfiques, que em busquin si ho volen.
Entre kubotans, porres, uniformes blaus i polítics verds, diumenge figura que haig de votar encara no tinc ni idea què. Aquí una mica de la salsa gràfica d'aquests dies, alguna de les imatges ha sortit publicada en d'altres llocs.
Però de moment toca visitar el pis nou (sí, torno a la pàtria!) i fer una mica de nit. Espero que passat dilluns torni a tenir temps per viure i escriure... i per fer fotos que no siguin tant blaves.
Per cert, no sé si ho sabeu, però el grup Comunicació21, els de Benzina, han obert Cultura21.cat. Sembla que té bona pinta.
Aquest post no té res a veure amb l'estil normal del bloc, però jo hi era (fent feina) i avui revisant les fotos a fons he vist que un mosso duia una cosa a la mà...
No sé què votaré, però sí que sé que no penso votar ICV-EUA.
Llegir blocs des d'un lector d'RSS com ara Google Reader –que és el meu cas–, té alguns efectes secundaris: a) Només veus el treballat disseny d'alguns blocs quan hi deixes comentaris. b) Deixes menys comentaris, perquè per a fer-ho has d'anar fins al bloc en qüestió. c) Pots llegir els posts que la gent esborra; desapareixen del seu bloc però t'arriben al lector igualment. No són aspectes positius ni negatius, tan sols coses que passen.
El senyor Ciberià (sí, amb "c"), m'ha presentat aquest grup novell. I la veritat és que malgrat la mala qualitat de la maqueta, tenen bona pinta.
No deixa de ser curiós que, ara que queda ben clar que es maten entre ells i els israelians rematen la feina, cada vegada sigui més segur que aquest agost viatjo a Palestina.
Per molt que t'ho creguis, no penso tan sols en capbussar-me dins de vagines. Ni en oblidar. De fet, tot sovint no penso en mi, prefereixo qualsevol cosa que no tingui res a veure amb el que sóc, seré o vaig ser. I tot i això, sé que hi ets. I tu has de saber que, encara que no ho sembli, jo també hi sóc, que sé que es pot ser amic d'una elefant, encara que em digui de tot. Només que no sé quan.
De tant en tant, sóc només una paret en blanc. Però aquesta nit he tirat un petard quan s'ha acabat el partit, només perquè sé que a la majoria dels veïns els haurà fet ràbia. Ha ressonat per tot el barri.
És divertit veure com s'acosten els cotxes per l'asfalt, quan és de nit i duen els llums encesos.
Hi ha nits que fins i tot escolto la banda sonora de Bleu. Que no estic d'humor per Siddharta, Laibach, Apocalyptica, Led Zeppelin, Black Sabbath, Rage ni Habeas Corpus. Que Mazoni, Abús, Casual, Estanislau Verdet, Glissando o fins i tot Antònia Font i el Quimi Portet em deixen fred. Són matinades en què Bauhaus i Joy Division no són prou foscos, hores robades al llit que em fan creure que Tom Waits fa música alegre. Llavors, a vegades, escolto Bleu, escolto Zbigniew Preisner.
I avui, mentre ho feia, he recordat la primera música que vaig tenir quan era petit, una cinta heretada de no sé qui que escoltava amb un aparell Fisher Price de plàstic vermell que sonava fatal. Brahms; a una cara, les Danses Húngares i a l'altra la Simfonia número 4. Amb el temps la cinta va quedar inservible. Però la música de l'Allegro energico e passionato de la Simfonia número 4 em va quedar gravada amb foc. Potser feia catorze anys que ja no escoltava aquesta peça, però tampoc res no ha canviat tant, he tornat a sentir les mateixes ganes de somiar de quan era nen.
Un dels millors avantatges de ser més gran és, potser, que ja no em cal amagar-me dels pares per llegir passada l'hora de dormir, m'estalvio tapar-me amb els llençols i fer servir la llanterna.
