Enveja

Llegint Rant. La vida d'un assassí m'adono que Palahniuk és un cop de puny a l'estómac. És capaç de convertir els costums més fastigosos i els crims més violents en literatura.

Llàstima de la traducció anacrònica.

Entre cadàvers

Conèixer d'altres països no vol dir només fer fotografies dels monuments més famosos o comprar postals i algun record. Ni tan sols és empassar-se tots els museus, ni aprendre-se'n la història per poder-la recitar als companys de viatge, ni menjar vísceres, insectes o qualsevol cosa estranya. Segurament tot això hi ajuda… més o menys. Però també és possible conèixer un país olorant-ne els carrers, mirant si la gent somriu quan parla, fixant-se en com s'hi condueix o passejant-ne els cementiris.

Cada poble té cementiris diferents., però tots en tenen: cap país no s'escapa de la mort. De nínxols, amb làpides, nets, desordenats, amb mausoleus, bruts, atapeïts, plens de gespa, abandonats, de mal gust, macabres, tristos, perillosos… De cementiris n'hi ha de moltes menes i sovint no s'hi troben gaires turistes. Tampoc és bo que se t'hi vegi com un turista, cal dissimular; per respecte.

Però si hi ha una cosa que vaig aprendre estudiant arqueologia és que una de les millors maneres per saber com és la gent d'un lloc és estudiar què en fa dels morts. I encara ho tinc present. Per això, quan viatjo a un lloc nou i veig un cementiri… hi entro. I miro, passejo entre els cadàvers vells amb curiositat. Observo com els han tapiat a l'altre barri, si tenen flors o no o si hi ha grups concrets que s'enterren a part. I em deixo envair per les sensacions del lloc, sempre amb aquella petita punxada de quan es fa alguna cosa que potser no s'hauria de fer.

Actualització: M'encanta que algú hagi trobat aquest bloc amb la cerca "fotografies de cementiris abandonats". La imatge de més amunt és d'aquest estiu, del cementiri de Jerusalem.

Can Vies

M'ha fet riure:

Canelons de pollastre

Montjuïc és un lloc per on passegen molts turistes: hi ha bones vistes de la ciutat. També hi ha qui hi va a córrer, caminar o tan sols a passejar el gos. Però el diumenge 12 d'octubre al migdia, a més, hi havia personatges embolicats com canelons amb banderes espanyoles. La majoria, amb el dibuix de l'aguilot franquista. Eren canelons de pollastre. Bé, com a mínim això és el que se li podia passar pel cap més d'un turista imaginatiu que veiés –de lluny– l'espectacle organitzat per Alternativa Espanyola i Democràcia Nacional a la plaça de Sant Jordi.

De més a la vora ja era fàcil veure que no es tractava d'una convenció de canelons de pollastre: també hi havia esvàstiques, caps rapats, símbols falangistes, creus celtes, bótes militars... Però fins i tot hi havia famílies senceres, homes i dones ben vestits i gent gran amb la mirada fosca.

Els periodistes que hi havia es miraven entre si pensant –un dels meus!– i quan ningú no els sentia, feien algun comentari de la situació mig amb sorna mig amb por. La majoria es parlaven en català, però no gaire alt; no fos cas que els sentís algú dels qui no era allà per feina. En total hi havia un miler de persones, a la plaça, la majoria dretes perquè l'organització havia fet curt amb les cadires. No només hi havia membres d'Alternativa Espanyola i Democràcia Nacional, també n'hi havia dels Peons Negres, l'Associació Juvenil Espanyola, el Moviment Social Republicà, falangistes diversos i feixistes per lliure. Tots junts volien celebrar "el descobriment, la colonització i l'evangelització d'Amèrica", tal com van dir els presentadors de l'acte tot just abans d'alçar-se per escoltar l'himne d'Espanya.

L'historiador David Odalrich va obrir els parlaments amb una lliçó d'història poètica i gloriosa del descobriment i la "conquesta material i moral del nou món". Apologia del genocidi indígena amb un to de veu monòton que feia badallar fins i tot el feixista amb més cocaïna a les venes. Però l'estrella de l'acte era Manuel Canduela, el portaveu de Democràcia Nacional. Va començar aclarint al públic que la tasca dels colonitzadors espanyols a Amèrica no va ser la de matar i esclavitzar milers de persones, sinó la d'alliberar-los de la tirania que patien. Clar, devien morir del xoc de ser lliures de cop i volta… Però també va lloar d'altres glòries, com "l'expulsió de l'invasor musulmà" i l'expulsió dels jueus. Després, va espantar al públic dient-los que el separatisme ja no només era un problema a Catalunya o al País Basc, sinó que també l'era a Galícia i a Castella. Per això, va enaltir el personal dient-los que calia tornar a aixecar-se, "que eren pocs però que ja n'hi havia prou perquè a Covadonga encara havien estat menys".

Després, altra volta l'himne, i el Cara al Sol, i un jurament de fidelitat a la seva bandera. Alguns ho feien tot amb la mà dreta ben alta –amb el perill d’agafar una rampa– encara que els organitzadors s'afanyaven a demanar que no es fessin salutacions feixistes perquè hi havia la premsa. Ara, l'escena més aclaridora va ser després, quan un grup d'skins van estripar i intentar cremar una estelada. La majoria duien la cara tapada com si fessin un acte il·legal i cridaven "sieg heil!" i "viva España!" amb totes les seves forces. En Manuel Canduela va baixar de l'escenari i els ho va retreure: els va retreure que ho haguessin fet davant dels periodistes.

Gris

La Barcelona que no trepitgen mai els turistes té el seu encant. M'agraden els carrers per on no m'hauria de sentir còmode, els polígons industrials, les perifèries oblidades, els barris a mig enderrocar… Busco rentadores i neveres fent piràmides, cotxes desballestats amb els vidres trencats, bidons encesos i mans que s'hi escalfen. Busco els llocs on la vida té un filtre gris, on els fanals només són groc pixera i de tant en tant se sent algun crit. Deu ser que també sóc gris, que no em puc creure la ciutat encantadora de cartró pedra pintat.

Marró

Els óssos hivernen però jo, a mesura que regalimen les últimes restes de l'estiu, desperto. La tardor –amb el vent, la pluja i la fresca incloses– em fa aixecar la vista i el sol ja no m'enlluerna, és l'estació perfecta per passejar a la llum del Sol, el núvol o la Lluna. I també és quan torno a intentar fer més coses de les que puc, com si m'hagués de menjar un entrepà de vida fet amb un pa rodó de quilo. També és quan enyoro més Gandesa, un dels pobles més aspres del país, un lloc marró digne dels suïcides. Vull tornar a trepitjar els camins, les serres de Pàndols i Cavalls, el carrer Major, les vinyes i el bar de perdedors on vaig passar tantes hores amb els amics: el Ceps. Només necessito temps.