05 d’octubre 2007

Marró


Els óssos hivernen però jo, a mesura que regalimen les últimes restes de l'estiu, desperto. La tardor –amb el vent, la pluja i la fresca incloses– em fa aixecar la vista i el sol ja no m'enlluerna, és l'estació perfecta per passejar a la llum del Sol, el núvol o la Lluna. I també és quan torno a intentar fer més coses de les que puc, com si m'hagués de menjar un entrepà de vida fet amb un pa rodó de quilo. També és quan enyoro més Gandesa, un dels pobles més aspres del país, un lloc marró digne dels suïcides. Vull tornar a trepitjar els camins, les serres de Pàndols i Cavalls, el carrer Major, les vinyes i el bar de perdedors on vaig passar tantes hores amb els amics: el Ceps. Només necessito temps.

2 Comentaris:

marta ha dit...

Bon homenatge a la tardor!

proudemax ha dit...

Doncs a mi m'agrada més el groc, de la tardor.