16 d’octubre 2007

Canelons de pollastre


Montjuïc és un lloc per on passegen molts turistes: hi ha bones vistes de la ciutat. També hi ha qui hi va a córrer, caminar o tan sols a passejar el gos. Però el diumenge 12 d'octubre al migdia, a més, hi havia personatges embolicats com canelons amb banderes espanyoles. La majoria, amb el dibuix de l'aguilot franquista. Eren canelons de pollastre. Bé, com a mínim això és el que se li podia passar pel cap més d'un turista imaginatiu que veiés –de lluny– l'espectacle organitzat per Alternativa Espanyola i Democràcia Nacional a la plaça de Sant Jordi.

De més a la vora ja era fàcil veure que no es tractava d'una convenció de canelons de pollastre: també hi havia esvàstiques, caps rapats, símbols falangistes, creus celtes, bótes militars... Però fins i tot hi havia famílies senceres, homes i dones ben vestits i gent gran amb la mirada fosca.

Els periodistes que hi havia es miraven entre si pensant –un dels meus!– i quan ningú no els sentia, feien algun comentari de la situació mig amb sorna mig amb por. La majoria es parlaven en català, però no gaire alt; no fos cas que els sentís algú dels qui no era allà per feina. En total hi havia un miler de persones, a la plaça, la majoria dretes perquè l'organització havia fet curt amb les cadires. No només hi havia membres d'Alternativa Espanyola i Democràcia Nacional, també n'hi havia dels Peons Negres, l'Associació Juvenil Espanyola, el Moviment Social Republicà, falangistes diversos i feixistes per lliure. Tots junts volien celebrar "el descobriment, la colonització i l'evangelització d'Amèrica", tal com van dir els presentadors de l'acte tot just abans d'alçar-se per escoltar l'himne d'Espanya.

L'historiador David Odalrich va obrir els parlaments amb una lliçó d'història poètica i gloriosa del descobriment i la "conquesta material i moral del nou món". Apologia del genocidi indígena amb un to de veu monòton que feia badallar fins i tot el feixista amb més cocaïna a les venes. Però l'estrella de l'acte era Manuel Canduela, el portaveu de Democràcia Nacional. Va començar aclarint al públic que la tasca dels colonitzadors espanyols a Amèrica no va ser la de matar i esclavitzar milers de persones, sinó la d'alliberar-los de la tirania que patien. Clar, devien morir del xoc de ser lliures de cop i volta… Però també va lloar d'altres glòries, com "l'expulsió de l'invasor musulmà" i l'expulsió dels jueus. Després, va espantar al públic dient-los que el separatisme ja no només era un problema a Catalunya o al País Basc, sinó que també l'era a Galícia i a Castella. Per això, va enaltir el personal dient-los que calia tornar a aixecar-se, "que eren pocs però que ja n'hi havia prou perquè a Covadonga encara havien estat menys".

Després, altra volta l'himne, i el Cara al Sol, i un jurament de fidelitat a la seva bandera. Alguns ho feien tot amb la mà dreta ben alta –amb el perill d’agafar una rampa– encara que els organitzadors s'afanyaven a demanar que no es fessin salutacions feixistes perquè hi havia la premsa. Ara, l'escena més aclaridora va ser després, quan un grup d'skins van estripar i intentar cremar una estelada. La majoria duien la cara tapada com si fessin un acte il·legal i cridaven "sieg heil!" i "viva España!" amb totes les seves forces. En Manuel Canduela va baixar de l'escenari i els ho va retreure: els va retreure que ho haguessin fet davant dels periodistes.

3 Comentaris:

Dani ha dit...

M'imagino un fatxa baixant braços hehehe rollo desesperats del pal, "¡camarada, eso hazlo en la intimidad, como cuando hablas catalán coño!"

Elemental ha dit...

Canelons de pollastre, m'ha agradat això! Només els falta la beixamel. I és que amb tanta estona de cara al sol, ves a saber si no es gratinen tots sols... ;)


PS Em va agradar la vostra sobretaula de l'Onze. (Coi, ara no sabia com dir-te qui era jo...) Records!

Anònim ha dit...

Bona crònica.