Entre cadàvers

Conèixer d'altres països no vol dir només fer fotografies dels monuments més famosos o comprar postals i algun record. Ni tan sols és empassar-se tots els museus, ni aprendre-se'n la història per poder-la recitar als companys de viatge, ni menjar vísceres, insectes o qualsevol cosa estranya. Segurament tot això hi ajuda… més o menys. Però també és possible conèixer un país olorant-ne els carrers, mirant si la gent somriu quan parla, fixant-se en com s'hi condueix o passejant-ne els cementiris.

Cada poble té cementiris diferents., però tots en tenen: cap país no s'escapa de la mort. De nínxols, amb làpides, nets, desordenats, amb mausoleus, bruts, atapeïts, plens de gespa, abandonats, de mal gust, macabres, tristos, perillosos… De cementiris n'hi ha de moltes menes i sovint no s'hi troben gaires turistes. Tampoc és bo que se t'hi vegi com un turista, cal dissimular; per respecte.

Però si hi ha una cosa que vaig aprendre estudiant arqueologia és que una de les millors maneres per saber com és la gent d'un lloc és estudiar què en fa dels morts. I encara ho tinc present. Per això, quan viatjo a un lloc nou i veig un cementiri… hi entro. I miro, passejo entre els cadàvers vells amb curiositat. Observo com els han tapiat a l'altre barri, si tenen flors o no o si hi ha grups concrets que s'enterren a part. I em deixo envair per les sensacions del lloc, sempre amb aquella petita punxada de quan es fa alguna cosa que potser no s'hauria de fer.

Actualització: M'encanta que algú hagi trobat aquest bloc amb la cerca "fotografies de cementiris abandonats". La imatge de més amunt és d'aquest estiu, del cementiri de Jerusalem.