11 de novembre 2007

Trajecte de metro

10 de novembre, 22.40.
Metro de Barcelona, línia vermella.

La vella no parava de parlar de les llars de foc, segons deia, la gent de ciutat era gandula perquè feia servir estufes: no volien netejar les cendres. Era hivern però a part de la samarreta de màniga curta i una rebeca oberta només l'abrigava el bigoti i el cabell greixós. La beata del davant, amb llana gruixuda fins a les orelles, li responia que tenia raó i que déu nostre senyor ja s'encarregaria de fer treballar als ganduls. Totes dues gastaven un espanyol escàs de consonants i parlaven amb la veu prou alta perquè mig vagó somrigués divertit. Tres seients enllà dos nois oferien una cançó de música pop àrab als passatgers, però ningú no els ho va agrair; la majoria no sabien que un telèfon mòbil pogués fer tant de soroll. L'home petit que rondava els seixanta i escalfava seient a la meva dreta em va dir que calia arreglar les lleis perquè sinó els moros se'ns menjarien. Sorrut i mirant al terra va afegir que no somrigués, que ja ho veuria.

6 Comentaris:

Clarissa Vaughan ha dit...

Tant al metro o a la renfe, en definitiva, a tots els transports públics s'hi troba una fauna força rara...

enric ha dit...

No ho saps prou...

aina ha dit...

només es tracta d'un microcosmos més, d'una part de la realitat, d'un detall del tot...i ben ric en matisos

marta ha dit...

tu també la vermella? :) L'altre dia vaig creuar-me amb un predicador. Brutal.

Dani ha dit...

Jo en algun moment, veient el cúmul d'absurditats que suceïen, vaig començar a tenir por, la veritat... semblava com un malson dadaísta.

Aleix ha dit...

Per un moment he pensat que érem al mateix vagó de la Línia 1, però no. En el meu cas els de la música eren tumba-tumbes d'Iberoamèrica. Tampoc ningú els va dir res, amb l'esperança compartida que algú els acabi educant i el dubte de si faran res de profit quan siguin grans.