Tancat a casa

Avui voldria ser lluny. Tornar a trepitjar els cims nevats de l'Atlas, els boscos de Moràvia, els carrers foscos de Berlín, les terres ermes de Palestina… o els camins més que coneguts dels Pirineus, que ja em servirien. Però no, m'he passat tot el cap de setmana tancat a casa, connectat davant la pantalla. De guàrdia. I s'ha fet especialment dur tot just una setmana després de tastar la llibertat de les muntanyes. Aquí podeu veure les fotografies de l'excursió al sostre del nord d'Àfrica i aquí el resultat de la breu visita turística amb a Marràqueix que vam fer amb ressaca d'altures. Aquesta nit, només em queda somiar amb veure més món i de moment tinc dos projectes, dos països per estrenar: Turquia i Cuba. A veure si els plans surten com cal.

Equipatge de Setmana Santa

Anorac, forro polar, dos pantalons de muntanya, polaines, dues samarretes tèrmiques de màniga llarga i dues de màniga curta, roba interior, dessuadora, frontal amb piles de recanvi, bótes de muntanya i bambes de caminar, sac de dormir, funda tèrmica per al sac, grampons, piolet, guants, gorra, motxilla petita, navalla, passaport, pastilles potabilitzadores i antidiarreiques, analgèsics, cantimplora, menjar, càmera reflex digital amb dues bateries i memòria de recanvi, ulleres de sol, llibreta i bolígraf, raspall de dents, sabó i desodorant. I un mapa de l'Atlas amb una "X" al Toubkal.

Observació participant

Amb més de divuit anys i un llaç vermell al cap no es va enlloc, encara que se sigui de Sant Cugat. La pell bruna, les ungles esmaltades, l'ombra d'ulls suau i blavosa, una cara bonica i els cabells rossos no arreglen el llaç vermell, la mirada pàmfila i les sabatetes de taló blanques i negres. A vegades, a la línia del Vallès dels Ferrocarrils es veuen coses així. Éssers estranys i fora de to, nois i noies d'un altre món que s'assembla sospitosament al dels estudiants d'institut de les sèries americanes. Quan els veig, a ells o als dels uniformes de l'escola de l'Opus, no puc evitar pensar que són extraterrestres. O que ho sóc jo.

Memòria

Mil caps catatònics movent-se endavant i endarrere al ritme de la bateria. Molts cabells llargs, poques noies, roba negra amb dibuixos fantasiosos i força sobrepès. Dijous vaig recordar l'adolescència de guitarres elèctriques i música forta, un passat que de tant en tant torna al meu iPod. Vaig escoltar Megadeth en directe amb un somriure als llavis i envoltat de gent de la meva quinta. N'hi havia de més joves, sí, però el heavy ja no cala tant com abans… i els qui vam pagar l'entrada érem, sobretot, nostàlgics.

En Lluís i jo hi ressaltàvem per la roba que no dúiem: ni texans arrapats (no els he entès mai), ni dessuadores fosques, ni penjolls amb símbols arcans… ell, com a mínim, duu els cabells llargs. M'havia trucat a mitja tarda amb una proposta precipitada i m'hi vaig apuntar sense dubtar-ho, no els havia arribat a sentir mai en directe i són tot un espectacle. Ara, que el públic també ho era: gairebé tothom se sabia totes les lletres de memòria (jo sóc incapaç, passo), les poques noies que hi havia anaven fosques, maquillades de negre i se les havien d'haver amb desenes d'ulls que no deixaven de babejar i, al final, s'hi amagaven els de quaranta i cinquanta anys, amb la dessuadora damunt de la camisa i sens dir res, només movien el cap: els més catatònics de tots.