Obsessió?

Industrial New York, Undercity, Naked City Spleen, Opacity, Infiltration, Urban Exporation Ring, UE, Abandoned Places, Derelict London, Abandoned, Jinx Magazine, SubBrit, Dark Passage, Urban Explorers, Forbidden Places, Club CELA, Urban Travel, UER…

Requiescat In Pace

Es veu que de petit hi va haver una època en què preguntava sovint per la mort, tot arrel de la del meu avi. No acabava d'entendre de què anava tot allò perquè no podia veure cap final a la vida. Aprendre què és la mort no és com aprendre a parlar o a llegir, no es pot fer escoltant i preguntant, només serveix la pràctica. I encara no sé què és, ni com funciona, però crec que llavors li vaig perdre la por.

El poble marró

Tinc ganes de veure el poble marró i la terra sempre seca, amb pluja o sense. De tornar a robar raïm, magranes o ametllons per fer un mos a mitja tarda. Reivindico les tardes inacabables, el sol que ho manava tot i les batalles de terrossos; fins i tot les tempestes d'agost, que a vegades duien pluja però sovint eren tot llamps. Vull l'electricitat que corria dins meu quan baixava amb bicicleta per camins impossibles. L'adrenalina de quan tiràvem pedres a la teulada d'uralita de la barra americana per fer-ne sortir el macarra cara-tallada.

Bales i bombes. També recordo la metralla, les tardes buidant bales amb més de mig segle per cremar-ne la pólvora i les hores perdudes amb jocs de guerra que, a vegades, es tornaven massa reals. El pes fred de l'escopeta de perdigons, la lleugeresa frívola d'una navalla automàtica. Mentre hi penso em torna aquella olor de poble, de llenya cremada, resclosit, terra seca i pedra a l'ombra. Si hi hagués un perfum així, me'l posaria.

Tornaré a trepitjar aquell país, saludaré el meu avi al cementiri mal cuidat que havíem assaltat més d'una nit i trepitjaré el bar on jeuen cada vespre. Sé que tot serà com sempre, que entre got i got m'explicaran que no ha canviat res important i que, quan els miri, recordaré aquelles cares amb qui compartia batalles de terrossos.

Ruta turística

Són tres carrers i una plaça però les putes encara hi campen a ple dia. Rosses, negres o morenes, de qualsevol país amb pocs recursos però, irreductibles com els gals, mantenen l'esperit macarra d'un Raval que no he conegut mai. Encara queda un tros del Raval de Barcelona que és com una reserva indígena de l'antic barri xino, una mica d'asfalt que l'Ajuntament no ha pogut netejar.

El turista ociós, sense que hagi de buscar massa, podrà veure grups de carteristes en plena acció i manades de vells que pasturen cercant la millor puta, la carn més fresca. Si té prou paciència fins i tot podrà escoltar-hi les profecies d'un borratxo de Don Simón o els crits en diversos idiomes de tota mena de tragèdies familiars.

Però tot això, estimats lectors, té els dies comptats. L'aburgesament del Raval avança amb l'ajuda d'un Ajuntament que té ànima de lleixiu. Poc a poc escombren els atractius turístics dels pocs racons autènticament decadents i els escampen pels suburbis de la ciutat, on perdran tot l'encant. Aprofiteu doncs, l'última oportunitat de fer un recorregut turístic de qualitat i d'aconseguir fotografies i històries que seran l'enveja de tothom quan sopeu amb els amics.