El poble marró

Tinc ganes de veure el poble marró i la terra sempre seca, amb pluja o sense. De tornar a robar raïm, magranes o ametllons per fer un mos a mitja tarda. Reivindico les tardes inacabables, el sol que ho manava tot i les batalles de terrossos; fins i tot les tempestes d'agost, que a vegades duien pluja però sovint eren tot llamps. Vull l'electricitat que corria dins meu quan baixava amb bicicleta per camins impossibles. L'adrenalina de quan tiràvem pedres a la teulada d'uralita de la barra americana per fer-ne sortir el macarra cara-tallada.

Bales i bombes. També recordo la metralla, les tardes buidant bales amb més de mig segle per cremar-ne la pólvora i les hores perdudes amb jocs de guerra que, a vegades, es tornaven massa reals. El pes fred de l'escopeta de perdigons, la lleugeresa frívola d'una navalla automàtica. Mentre hi penso em torna aquella olor de poble, de llenya cremada, resclosit, terra seca i pedra a l'ombra. Si hi hagués un perfum així, me'l posaria.

Tornaré a trepitjar aquell país, saludaré el meu avi al cementiri mal cuidat que havíem assaltat més d'una nit i trepitjaré el bar on jeuen cada vespre. Sé que tot serà com sempre, que entre got i got m'explicaran que no ha canviat res important i que, quan els miri, recordaré aquelles cares amb qui compartia batalles de terrossos.