19 d’agost 2008

Com en un còmic

La vida és més divertida quan tens un arxienemic i el meu és arrogant, com cal. També té barbeta de cabra, mirada ridícula i una ideologia extremista més aviat contradictòria. A més, em penso que m'odia profundament, cosa que trobo francament hilarant, perquè jo no me l'he pres mai gaire seriosament. Segons els cànons un bon arxienemic t'ha de causar un sentiment proper a la indiferència tot i que ell, per la seva banda, t'ha d'odiar més enllà de la mort, fins al punt de desitjar-te una tortura lenta i dolorosa que et permeti fugir a l'últim moment. Em penso que el meu té el tipus de ment incompetent i retorçada capaç de caure en un parany així. De fet, fa tres nits em va venir a ensenyar bíceps a les festes de Gràcia en un estat més aviat lamentable en què tenia problemes per esquivar el mobiliari urbà. Segur que es pensava que les papereres i els fanals eren els meus sequaços.

PD: Ja fa dies que he tornat de NY i que torno a treballar però l'estiu, les festes i la desídia em poden.

5 Comentaris:

anna ha dit...

jo també tinc una arxienemiga. que ahir no em va ensenyar els bíceps però la seva llengua viperina sí. en fi...

XeXu ha dit...

Però alguna cosa li hauràs fet perquè t'odii tant, no? I això no ho expliques?

baiasca ha dit...

Els bíceps se'ls infla amb una manxa, la mateixa que utilitza perquè el cap no se li reduexi quan se li desinfla el cervell...
No cal fer res, o potser sí. De vegades ser crític, honest i tenir neurones és una molèstia, oi henry?
:p

enric ha dit...

Tan sols portar-li la contrària Xexu, fins on convingués i per allò que creia.

AhSe ha dit...

Aha! Jo tambe tinc un cap a la feina...