Sabiñánigo

Quatre-cents quilòmetres per carretera a mi només em fan venir son. Molta son. És com si hibernés, desconnecto quan deixo Barcelona i obro els ulls a la vora d'Osca, a la carretera de Sabiñánigo, camí del no res. Entrada la nit aterrem a un poble fantasma, som els únics clients d'un hotel que només s'omple la temporada d'esquí. Un poble buit, amb cambreres sense veu i un bigoti inacabable a recepció.

Mentre sopem en un menjador buit i amb totes les taules parades ni tan sols sentim els cotxes que haurien de passar pel carrer principal, una carretera nacional. I és que no n'hi ha cap, els passavolants esquiven aquest lloc digne d'una novel·la d'Stephen King. Jo també ho faria, si fos d'ells. Sabiñánigo, un dijous a mitjanit, no és un poble de deu mil habitants. És un cementiri digne de les pel·lícules de George A. Romero en què et preguntes si el bàrman d'ulls deshabitats no t'arrencarà l'orella d'una mossegada.