Un optimista

Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.

No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.

-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.