07 de gener 2010

Un optimista

Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.

No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.

-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.

4 Comentaris:

Carla ha dit...

Jo no diria que és un infern. Quant a si costa o no de sortir-ne, diria que sí. I, quan ho aconsegueixes, com es troba a faltar sa roqueta!

marta ha dit...

afortunat! has conegut un animaló en vies d'extinció, cada cop costa més trobar gent que no duguin incorporat el discurs que tot és interessant, fantàstic i meravellós, o no, però que ells s'ho prenen en positiu i blablablablablablablabalbl

AhSe ha dit...

Ves amb compte llavors! Potser voldras sortir-ne i... Ja t'han avisat.
Aixo dels treballs de temporada és una trampa. Jo tambe en vaig caure, i és veritat que costa sortir. Ara bé, jo no soc periodista i potser a tu t'agradi l'illa...

enric ha dit...

Aquí no són en vies d'extinció... ja n'he conegut uns quants, deu ser endèmic.

De moment, això, no em sembla un infern per enlloc... la feina m'agrada i l'illa és plena de racons per descobrir, de gent per conèixer. Però qui sap.