Vendre's l'ànima

De primer van ser els blocs i els fotoblocs, on milers d'adolescents ventilen penes, somnis, borratxeres i detalls íntims sense sospitar que més d'un pare els espia silenciosament. Ara ja fa una temporada que, amb Facebook, els companys de primària que fa quinze anys que no veiem poden saber amb qui sortim, quan trenquem i què esmorzem. I a partir d'ara, amb Google Latitude, podrem vendre un tros més de la nostra intimitat: el lloc on som a cada moment. Perquè d'això es tracta, de vendre's l'ànima peça a peça. No només de ventilar-ho tot a tothom sinó, sobretot, de vendre allò que som a les grans empreses d'internet.

Alguna mèdium li hauria de dir a Orwell que es va equivocar, que el Gran Germà no ens l'imposarà cap règim totalitari, que no cal. A Fotolog els regalem les instantànies de festes, parelles d'una nit i postes de sol; a Blogger els sentiments i les metàfores barates; a Facebook els amics, els coneguts i els saludats; a Google, els correus electrònics, l'agenda, allò que cerquem i ara, fins i tot, el lloc on som. Que generosos que ens hem tornat; tot allò que som, ens ho venem per alimentar la xafarderia i l'ego.

És l'hora del mall

Quan l'engany és la boira del capvespre, s'escampa, silenciós i omplint-ho tot. L'aire viciat es mastega més que no es respira i tota ombra obre la veda de la desconfiança. Els estels fugaços cauen a grapats, les eclipsis fan cua al cel i camins i carrers s'omplen de gats negres. Tot augura el desastre.

Quan la mentida ho corca tot només queda una sortida digne: arreglar l'esquerda amb dinamita. Cal enfonsar el sostre a cops de mall i ensorrar la casa fins que només en quedi runa. Que l'olor d'oblit i el gust de pols ho omplin tot, que no quedi res que pugui fer cap ombra.

Costumisme

–Puja a la vorera i mira el cotxe que ve per darrere.

–Collons, què hi fa aquest trasto per aquí?

–No li he vist la cara però aquest tio ha de tenir molta pasta, molta pasta.

–Home és clar, era un Ferrari...

–Però és que a més era de color groc. Mira, quan veus algú amb un Ferrari de color groc o negre, que no sigui vermell, és que no és el primer Ferrari que té. Tothom que es compra un Ferrari se'l compra vermell. Un Ferrari ha de ser vermell, com a mínim la primera vegada.

L'estació dels adolescents perduts

L'estació de Castellbell i el Vilar és un embut d'adolescents perduts. El poble no, tot i que la fàbrica amenaçadora de l'altra banda del riu no augura res de bo, però l'estació és un d'aquests llocs que trenquen el temps i l'espai.

Fa uns quants diumenges m'hi vaig haver d'esperar una hora, després de perdre el tren per ben poc però sense cap pena, perquè duia un bon llibre. Tot i que 2666 em tenia atrapat, aviat vaig deixar-lo de banda per mirar l'estació, un edifici immens abandonat a trossos, amb sis portes tapiades, sis de tancades i algunes finestres sense vidres.

La façana escrostonada de l'estació de trens de Castellbell té l'encant de les cases encantades de pel·lícula de Hollywood i ni tan sols el trenca l'hort que s'ha fet un veí a la part del darrere. Però el problema d'aquesta estació no és l'abandó, la fusta podrida ni les esquerdes del desús. Ni tan sols l'és la nau abandonada del davant, a l'altra de la via, amb una porta mal tancada on encara voleia inútilment una cinta de precinte de la policia local. Per saber què és aquesta estació cal llegir-ne les parets.

"El Santi i la Sònia vam estar aquí perquè ens vam fugar 9-10" és a la vista de qualsevol, escrit en tipex a una de les parets. Més avall: "Jo m'he fugat de casa tb! oct'06". A una porta tancada, el cartell mig arrancat d'un home desaparegut i tot just al costat, més a la dreta: "Avui dormo aquí i a casa no hi torno. Joan 2004". Entre les pintades de sempre, els insults i les frases dolentes no costa trobar pistes com aquestes. És l'estació dels adolescents desapareguts.