D'avis

Cap al vespre, si torno amb la línia vermella del metro i paro a la plaça de Sants –no sóc constant ni en el trajecte per anar o tornar de la feina– passo per davant de dues llars d'avis, l'una al carrer Olzinelles i l'altra a la plaça Màlaga. A la del carrer Olzinelles, des de fora, a través d'un parell de finestres, s'hi veuen algunes plantes, els avis juguen al dòmino i sembla que parlin. Hi ha moviment. La de la plaça Màlaga és més com un zoo: de les quatre parets, dues són gairebé tot finestres; els avis són tots asseguts i gairebé ni es mouen, no baden boca. Alguns miren el televisor que hi ha al sostre, en una cantonada, d'altres miren al buit. Avui, mentre hi passava per davant he vist que menjaven. Bé, no tots, n'hi havia un que tenia la galta recolzada damunt la taula, amb la boca entreoberta i els ulls amb la mirada fixa, vidriosos; ben quiet. Semblava que mirés el plat i no es movia, damunt la taula hi tenia la mà, que no deixava anar la cullera. La vida no és mala idea, però no sé si me l'aprecio prou per acabar a algun lloc així. Bé, de fet, el dòmino sempre l'he trobat avorrit.

M'he acabat Un home de paraula i ja ataco més a fons en Pàmies, sense oblidar-me dels altres... Del primer, en parlaré aviat, però haig de dir que els contes del Pàmies m'agraden, m'atrapen en un món un punt trist i surrealista on m'hi trobo còmode. Tot i així, hi ha alguna cosa que em falla. Ja descobriré el què.