L'última setmana no ha fluït com les altres, ha avançat a cops, caient per les escales. Cada blau, cada rascada, era un avís. Ara ho veig. Visc massa bé per escriure mai com cal, per viure de veritat. He tingut sort (sort?) i abans d'acabar d'estudiar ja em va trobar una feina que em podria entretenir uns quants anys més. O molts. Que em transforma poc a poc –ho noto– per fer-me seu. Que cada dia m'absorbeix més. Sé que podria ser bo, si només fos això, si em deixés transformar. Em pensava que feia temps que havia llençat les cadenes.
Això ja m'havia passat abans. Tornaré a fugir? Doncs crec que sí, em nego a limitar la vida, a quedar-me on sé que tot pot anar bé.
5 Comentaris:
Va, segur que només ha estat una setmana de massa feina! Si te n'anessis et trobaríem a faltar... Tot i que jo potser també tocaré el dos.
per què ens fan tanta por els canvis i les decisions?
Jo també estic començant plans evasius.
Properament.
Quedar-nos quan volem marxar i marxar quan ens podríem haver quedat? Propòsits i despropòsits que a vegades es confonen.
Jo crec que has de començar a volar JA... fa massa anys que et volen néixer les ales i se t'encarcaren... què esperes???? Necessites canviar la mirada, netejar-te els ulls amb vent, sal i massa vida, d'aquesta que és amarga, gola avall. I després, la claredat una altra vegada. JA. JA. JA!!!!!!!!!!!!!!!!!! La vida és allà fora, però t'has d'arriscar, no ho pots tenir tot controlat. Allà a fora, i sobretot, fora de tu.
Publica un comentari a l'entrada