Tot es mou
Sento com bateguen les finestres dels veïns, com xiula cada porta mal tancada. Al carrer l'aire em renta la cara, els cabells de la noia del davant fan bandera i els arbres lluiten per no trencar-se.
Al carrer tot són ulls mig tancats, jaquetes i mans a les butxaques. Ningú no s'atura sinó cal, els vianants s'impacienten davant un semàfor que balla com un diapasó. Tot es mou, fins i tot les parets, les voreres onegen i l'asfalt es torna flexible. Tot allò que no sigui elàstic, acabarà trencat. tan sols és vent, però em fa sentir més viu que mai.
4 Comentaris:
Tu ets de Girona? Perquè a mi tant de vent... m'estressa... amb lo macu que es quan camines tranquil i res no vola.
No... visc a Barcelona, però he passat mots estius a la Terra Alta, una comarca que estan farcint de molins eòlics de tant de vent que hi ha. Reconec que si duus els cabells llargs, ha de ser emprenyador.
N'és.
Ahir vaig estar deu minuts ben bons desfent nusos.
A mi tampoc m'agrada el vent, però vist des del teu punt de vista, potser li començo a agafar afecte...
no tinc els cabells llargs, però si que porto mocadors al coll, lents de contacte i abric llarg... i també emprenya, també.
Publica un comentari a l'entrada