Gris
La Barcelona que no trepitgen mai els turistes té el seu encant. M'agraden els carrers per on no m'hauria de sentir còmode, els polígons industrials, les perifèries oblidades, els barris a mig enderrocar… Busco rentadores i neveres fent piràmides, cotxes desballestats amb els vidres trencats, bidons encesos i mans que s'hi escalfen. Busco els llocs on la vida té un filtre gris, on els fanals només són groc pixera i de tant en tant se sent algun crit. Deu ser que també sóc gris, que no em puc creure la ciutat encantadora de cartró pedra pintat.
6 Comentaris:
On és?
Jo també sé llocs així.
Quan em transformo, sóc jo qui provoca els crits que inspiren els teus escrits.
Home, llocs així n'hi ha i n'he vist molts. Però això dels bidons encesos i mans escalfant-se només surt a les pel·lis. O no?
XD és a la Sagrera això... i ja et dic jo que vaig veure això dels bidons, va ser un dia que em vaig perdre al polígon que hi ha a la vora del teu barri, Mr. cú.
L'amor i la passió entre els polígons és encara més amor i més passió!
Crec que compartim el gust per la visió sòrdida de la ciutat hehe
sempre he pensat que no es coneix una ciutat fins que li has vist les parts més sinceres, i a mi també m'encanta descobrir-les ;)
Publica un comentari a l'entrada