03 de maig 2008

Turisme a Ciutat Meridiana

Ciutat Meridiana em recorda la perifèria soviètica de Praga. Edificis fets amb presses, massa alts i amb un encant inhumà. Ahir al vespre hi vaig anar a parar perquè sí, després de desertar d'una manifestació avorrida. Tan sols havia decidit pujar al primer tren que arribés i vaig baixar quan la finestra em va convèncer, a la quarta estació. Aviat em van absorbir les parets grises i el desastre urbanístic i m'hi vaig perdre fins que la nit ja era entrada. M'era igual que tots els indígenes em miressin de reüll, que sabessin que era un estrany, un turista, perquè tenia gana de ciment.

5 Comentaris:

subal ha dit...

Jo hi vaig anar a petar fa uns anys, a fer-hi un concert. Hi ha parts de Ciutat Meridiana... no, que era Torre Baró, doncs hi ha parts de Torre Baró que són igualetes a Ciutat de Guatemala, un autèntic forat que mena a l'infern.

Ditaur ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
AhSe ha dit...

A mi no em sembla tan sovietica la Ciutat Meridiana. Pero si tinc una estranya sensacio de "conegut" quan passo pel tal Badia del Valles: gairebe sempre em sembla que soc a un dels pitjors barris de la ciutat on havia anat a estudiar la segona carrera. I si em venen ganes d'anar a visitar algun amic, se que no ho puc fer. Despres quan passo de Badia a Barbera del Valles, a la zona de cases, em sembla que he arribat a la ciutat de la meva avia materna. Pero la casa de la meva avia mai no la trobare i em fa una mica de rabia.
Es molt estrany passejar per una ciutat i sentir que hi ets a altra...

enric ha dit...

Subal, toques en un grup? No et coneixia aquesta faceta... Torre Baró em queda pendent, m'agradaria veure 'el castell'...

Ashe, que te la coneixes, ciutat meridiana? No sé si s'assembla gaire a romania... però a algunes zones de Praga, molt. A Ciutat Badia no hi he estat gaire, hi hauré de fer una visita... Jo encara no m'he trobat cap barri com Gràcia enlloc del món, costa aconseguir una barreja de veïns de sempre i carrers bonics amb locals de dissenyadors i una de les quantitats de pijos per metre quadrat més alta de la ciutat...

subal ha dit...

Tenia, benvolgut senyor Enric, tenia. Les coses bones sempre acaben. Vam tocar (van tocar, aquell dia jo acompanyava amb el cotxe a un grup amic) en una espécie de moticle, i darrera de les siluetes dels meus col·legues, un immens amfiteatre de blocs de pisos il·luminats de clor taronja. Els gitanets no volien que toqués el grup que acompanyava, i no van parar de tocar els collons fins que va sortir el grup rumbero del barri.

Tot molt emotiu.