Servitud

Més ben trobat no podia ser. Just ara que m'estic llegint Servitud va i en Rius em censura un article que ara ja no es publicarà mai. Al diari hi ha una pàgina molt particular que no he vist en cap altre periòdic. S'hi destaca una foto del dia (ha de ser bona en teoria, surt ben gran) i a sota s'hi afegeix un text d'opinió lliure, sobre allò que inspira la foto. No acostuma a ser fàcil de fer: cal trobar una fotografia bona que no hagi sortit en cap notícia ni sigui sobre cap notícia destacada -per no repetir massa- i, clar, ha de ser d'actualitat mallorquina.

Doncs bé, dissabte l'havia de fer jo -estava sol a la secció de local- i en vaig veure una d'un polític al qual tinc força mania. I no només perquè és del PP. La fotografia tenia un enquadrament poc típic, cridava l'atenció i se'm va acudir un text que a mi em semblava crític, però prou blanc:

Els enyoro
Trobo a faltar els polítics de vocació, els que convencien amb la mirada. Dirigents, líders, homes i dones amb carisma i idees. Enyoro els oradors que mai no avorrien ningú, es feien entendre, vocalitzaven cada lletra i, tot i això, no s'escoltaven a si mateixos. Sabien escoltar la gent. Aquells qui, de veritat, creien que volien el bé comú; que lluitaven per un món millor o, com a mínim, perquè no fos pitjor. Trobo a faltar aquelles veus que, sense personalismes, sabien aixecar o apaivagar el poble amb el to de la raó. Els enyoro de veritat. Llàstima, perquè tan sols els he conegut a les novel·les. O, com a molt, a algun llibre d'història.

Llegit així queda ben innocent. El problema, clar, era que duia la fotografia del polític en qüestió just a dalt. Un polític dels que no vocalitzen, per cert. Doncs bé, quan la va llegir, en Rius va saltar: que si li volia buscar la ruïna, que si allò no es podia publicar, que l'havia de tornar a fer... Perquè? Doncs perquè el polític "és amic de l'amo" i li ha fet més d'un favor. De res servia que li digués que l'article el firmava jo, que si s'havien d'enfadar amb algú seria amb mi i no amb ell, que a mi m'era igual... Res, la va esborrar. I un altre redactor va escriure sobre una cursa de caragols. Me'n torno a llegir Servitud.

Un optimista

Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.

No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.

-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.

Palma s'enfonsa

Palma s'enfonsa. És l'hora del terror. Els edificis s'ensorren o els esbuquen. Els cruis s'estenen pertot i jo m'ho miro, impassible, menjant frit sense saber que és fet de cor, esòfag, pàncrees, pulmó, fetge i altres vísceres. Com a molt, de tant en tant, faig alguna foto. O escric articles tan grocs que fins i tot acaben a portada d'aquest color.

Canvi d'aires

L'habitació amb vistes al carrer Gran de Gràcia, és buida. Ja no és meva. Tots els llibres en vuit caixes, tres de marrons i cinc de blanques, apilades en un racó del pis que deixo. Un terç de la roba que tenia, llençada; la resta, en una maleta i una motxilla o esperant-me a Barcelona. La resta no existeix.

He marxat de Gràcia per anar a viure a Palma, a tres carrers del mar i dues cantonades del barri vell. A treballar a l'únic diari en paper que es publica en català a les illes. A canviar d'aires.