03 de maig 2007

Retorn a Johannes Brahms

Hi ha nits que fins i tot escolto la banda sonora de Bleu. Que no estic d'humor per Siddharta, Laibach, Apocalyptica, Led Zeppelin, Black Sabbath, Rage ni Habeas Corpus. Que Mazoni, Abús, Casual, Estanislau Verdet, Glissando o fins i tot Antònia Font i el Quimi Portet em deixen fred. Són matinades en què Bauhaus i Joy Division no són prou foscos, hores robades al llit que em fan creure que Tom Waits fa música alegre. Llavors, a vegades, escolto Bleu, escolto Zbigniew Preisner.

I avui, mentre ho feia, he recordat la primera música que vaig tenir quan era petit, una cinta heretada de no sé qui que escoltava amb un aparell Fisher Price de plàstic vermell que sonava fatal. Brahms; a una cara, les Danses Húngares i a l'altra la Simfonia número 4. Amb el temps la cinta va quedar inservible. Però la música de l'Allegro energico e passionato de la Simfonia número 4 em va quedar gravada amb foc. Potser feia catorze anys que ja no escoltava aquesta peça, però tampoc res no ha canviat tant, he tornat a sentir les mateixes ganes de somiar de quan era nen.

Un dels millors avantatges de ser més gran és, potser, que ja no em cal amagar-me dels pares per llegir passada l'hora de dormir, m'estalvio tapar-me amb els llençols i fer servir la llanterna.

4 Comentaris:

proudemax ha dit...

Però tapar-se amb els llençols i fer servir la llanterna era emocionant. A més, et podies imaginar dins una tenda de campanya enmig del bosc.

Anònim ha dit...

...potser sentir aquesta cinta també deu haver estat emocionant

Anònim ha dit...

Sí que ho va ser, però de cinta res, la vaig recuperar amb l'eMule... :P I se sent força millor del que recordava.

Anònim ha dit...

que tou et tornes