Un optimista
Arribo cinc minuts abans que no comenci la roda de premsa. És en una sala blanca que em recorda una aula de l'Autònoma, però més neta i coronada amb el logotip del Partit Popular. Poc a poc es va omplint de periodistes de diversos mitjans, ningú no s'ho pren amb presses. Ni el polític de torn, un encorbatat de cabell gris i bigoti de guàrdia civil que comença a parlar un quart tard. I que no diu res de nou. Tot era un tràmit.
No sé com es diu el del bigoti i, com que no ens han donat cap comunicat, ho pregunto a un noi d'una agència de notícies que tinc vist d'altres vegades. Duu barba i arracades a totes dues orelles. Camina amb uns pantalons de vestir de color beix amb ratlles primes, marrons, estranys.
-Perdona, aquest que ha parlat com es diu?
-Ah, el Xxxx Xxxxx, és vi...
-Sí, vice-secretari. És que sóc nou i encara no conec totes les cares.
-Ets nou? No et preocupis, ja s'entén. Ha ha ha, benvingut a l'infern!
-No n'hi deu haver per tant...
-Mira, la feina és una merda, la ciutat és lletja i la gent...
-Bé, de moment no em sembla tan terrible com a tu, però en principi només he vingut per una temporada, un any o així.
-Una temporada? Ha ha ha, ja m'ho diràs! Jo sóc de Gasteiz, deia el mateix, i ja duc cinc anys a l'illa. D'on ets tu, de Barcelona, oi?
-Sí.
-I com és que has vingut a parar aquí?
-Treballava en un digital i volia fer més carrer.
-Bé, molta sort, ja veurem com et va. En aquest infern envoltat d'aigua és fàcil entrar-hi, però costa sortir-ne.
4 Comentaris:
Jo no diria que és un infern. Quant a si costa o no de sortir-ne, diria que sí. I, quan ho aconsegueixes, com es troba a faltar sa roqueta!
afortunat! has conegut un animaló en vies d'extinció, cada cop costa més trobar gent que no duguin incorporat el discurs que tot és interessant, fantàstic i meravellós, o no, però que ells s'ho prenen en positiu i blablablablablablablabalbl
Ves amb compte llavors! Potser voldras sortir-ne i... Ja t'han avisat.
Aixo dels treballs de temporada és una trampa. Jo tambe en vaig caure, i és veritat que costa sortir. Ara bé, jo no soc periodista i potser a tu t'agradi l'illa...
Aquí no són en vies d'extinció... ja n'he conegut uns quants, deu ser endèmic.
De moment, això, no em sembla un infern per enlloc... la feina m'agrada i l'illa és plena de racons per descobrir, de gent per conèixer. Però qui sap.
Publica un comentari a l'entrada