Després de veure com els gurús d'internet i alguns editors amagats entre el públic es barallaven, em penso que optaré per menjar-me el proper llibre saltejat a la paella amb all i julivert. I per beure'm un Pdf amb gel a la salut de Gutenberg. Què hi farem, l'olor d'un llibre nou sempre m'ha obert la gana.
No em sobta veure els escarabats enfilant-se per les parets arrodonides. Sé del cert que es riuen de mi dibuixant sanefes pel sostre. Però m'és igual, és com si no existís, com si tot fos un somni mal dibuixat. Un malson. La brutícia m'acarona la pell, m'escalfa, em protegeix; però començo a pensar que no n'hi ha prou perquè no serveix de res que m'espolsi els coleòpters que m'escalen les cames. N'hi ha masses i s'arrapen als pèls bruts. Miro, impotent, com entren pels camals, per les mànigues, pel coll de la samarreta, per totes les esquerdes que poden trobar. Furguen per dins, per tot arreu, i mosseguen els fills de puta. Em quedo quiet i resignat mentre noto com els escarabats ja desfilen amb ordre militar per sota la meva pell. Però no em fan mal, només plaer; com mil boques llepant i petonejant cada mil·límetre del meu cos. Em retorço de plaer, m'encanta i alhora em fa por perquè sé com s'acabarà, perquè sé que se'm mengen. Alguns fins i tot em fan pessigolles, començo a riure mentre gemego de plaer i crido de por. No sabia que pogués fer tots aquests sons alhora. Ploro. Poc més tard, mentre visc l'orgasme més intens de la meva vida, m'adono que he fet bé de beure'm l'insecticida. Així moriran tots amb mi.
Il·lustració: Jordi Borràs.
Quan sóc en un acte on em sento incapaç de detectar quins són els ingredients dels aperitius, tinc la sensació d'haver-me equivocat de lloc. Les patates de color marró que tenen gust d'anxova, no em convencen. I els pastissets grocs de peix que sembla que fa dies que ja no neda, menys. A vegades, en aquests actes, sembla que el menjar dugui disfressa de carnestoltes i fins i tot els cambrers van més ben vestits que jo.
No tinc temps per pensar, tot és més ràpid que jo. Els minuts passen a càmera ràpida, els dies duren segons. Qualsevol dimecres sortiré tot sol, fent colze de barra en barra, per dir prou al temps. Per imposar-me. Només les ombres, les llums groguenques i els carrers que no vol ningú m'ajuden a frenar. Qualsevol diumenge ho deixaré perquè sí, perquè pas a pas torno a alçar el mur que mai hauria d'haver deixat caure.
M'hauria d'haver fet arquitecte.
Però tot això només són paraules, una darrera l'altra, formigues a la pantalla. Inútils, buides, ni tan sols són sons.
Intesi ch'a così fatto tormento
enno dannati i peccator carnali,
che la ragion sommettono al talento.
– Dante Alighieri
La divina commedia. Inferno, Canto V, 37-39
La causa, pot ser l'abús d'alguns plaers? Dante diria que el càstig diví és encara massa poc sever. Però a mi, aquest turment digne d'un dels cercles infernals, no em sembla fluix:
La versió a quatre cello de The Unforgiven sona sense parar. Fins a l'infinit. Amb prou feines tapa el so agut de l'assaig de la veïna que canta òpera. Per un dia, torno a ser a Gràcia. A partir de l'abril fins i tot hi tornaré a viure.
Ahir a la nit, massa política, vuit falsos amics i dos de veritat, una trobada frustrada i a les tres al llit. Vaig posar-me a llegir i vaig acabar tard... fins a les cinc. Ara ja només tinc tres llibres començats, n'hauré de buscar de nous! Ja tinc idees, però accepto propostes; alguna recomanació?
Demà havíem de pujar les Agudes per la tartera i celebrar-ho amb un bon dinar, però m'hauré de fotre: plourà. I –encara– no em vull matar. Fa quinze dies que no tasto muntanya, des d'aquesta foto, i ja torno a tenir ganes de sortir de la ciutat.
A la merda l'anonimat.
La poesia i jo tenim una relació complicada. La molt puta em va deixar i des de llavors que l'odio
Per despit, ja fa anys que intercanvio fluids amb la narrativa.
Em penso que deixaré de banda la collonada aquesta de l'anonimat, al bloc. Només que una sola persona pugui dir qui sóc ja no té cap sentit
Un home de paraula és el dol d'Imma Monsó a causa de la mort del seu marit. Intercalats, uns capítols expliquen com el va conèixer i com van començar la vida en parella i els altres què és el que li passa a partir de quan es mor. Amb aquesta merda d'argument, haig de reconèixer que no l'hauria llegit mai. És que tinc prejudicis, jo. Però amb els llibres, me'ls guardo a la butxaca molt més sovint que amb les altres coses que afecten la meva vida. I ha valgut la pena… més que mai, és més el com que no el què. Cal reconèixer que l'autora es passa les dues-centes cinquanta-tres pàgines del llibre fent el pilota al marit mort, però ho fa amb gràcia; sedueix, dibuixa una vida inversemblant i un dol trist però lleuger, que colen. M'ha agradat, no ho puc negar, però no sé si en tindré prou amb en Pàmies per treure'm de la boca el regust dolç i de color pastel.
Per feina, he anat a una biblioteca de Sant Martí, havia de fer un curs explicant què són els blocs i com es fan. Una sola alumna. I ja tenia coneixements sobre el tema, o sigui que li he condensat les quatre hores en dues. Demà hi tornaré i no hi haurà ningú. Encara em pregunto: Qui és capaç d'apuntar-se a un curs sobre com fer un bloc? Almenys, quan he sortit he pogut passejar pel barri i he trobat aquest edifici. M'encanta, ja l'havia vist d'altres vegades, genial.
Cap al vespre, si torno amb la línia vermella del metro i paro a la plaça de Sants –no sóc constant ni en el trajecte per anar o tornar de la feina– passo per davant de dues llars d'avis, l'una al carrer Olzinelles i l'altra a la plaça Màlaga. A la del carrer Olzinelles, des de fora, a través d'un parell de finestres, s'hi veuen algunes plantes, els avis juguen al dòmino i sembla que parlin. Hi ha moviment. La de la plaça Màlaga és més com un zoo: de les quatre parets, dues són gairebé tot finestres; els avis són tots asseguts i gairebé ni es mouen, no baden boca. Alguns miren el televisor que hi ha al sostre, en una cantonada, d'altres miren al buit. Avui, mentre hi passava per davant he vist que menjaven. Bé, no tots, n'hi havia un que tenia la galta recolzada damunt la taula, amb la boca entreoberta i els ulls amb la mirada fixa, vidriosos; ben quiet. Semblava que mirés el plat i no es movia, damunt la taula hi tenia la mà, que no deixava anar la cullera. La vida no és mala idea, però no sé si me l'aprecio prou per acabar a algun lloc així. Bé, de fet, el dòmino sempre l'he trobat avorrit.
M'he acabat Un home de paraula i ja ataco més a fons en Pàmies, sense oblidar-me dels altres... Del primer, en parlaré aviat, però haig de dir que els contes del Pàmies m'agraden, m'atrapen en un món un punt trist i surrealista on m'hi trobo còmode. Tot i així, hi ha alguna cosa que em falla. Ja descobriré el què.
Tota la setmana envoltat d'encorbatats, d'executius angloparlants incapaços de treure's l'acreditació del 3GSM del coll ni quan passegen per la Rambla. Per coses de feina, aquests dies pul·lulo pel congrés dels mòbils, entre clients potencials dels bordells de Barcelona, noies amb poca roba que reparteixen propaganda, i gent que fa negocis de centenars de milers d'euros.
I allà, enmig de tot; jo, que ni tinc centenars de milers d'euros, ni duc corbata, ni ensenyo cuixa.
Ja tinc ganes de que s'acabi.
Torno a ser a casa, obligat, demà tinc guàrdia i ja hauria de ser al llit. Però necessitava sortir… em cridava el vent que fa petar portes i finestres. Hi ha res millor que caminar per carrers d'una zona industrial mentre només se sent el vent?
Mentre ho feia, tenia una idea clara: vull anar a Varsòvia. Tinc ganes de veure la ciutat que ningú em recomana, enlloc d'anar allà on va tothom quan és a Polònia, a Cracòvia.
Mentrestant però, busco un argument. En sóc orfe des que vaig gastar l'últim, necessito un argument, una idea, una guia per una nova història; una més. Tinc idees, però cap de prou consistent.
Perquè tothom és tant avorridorament normal?
…amb els llibres. Ala motxilla hi duc Un home de paraula, d'Imma Monsó, vaig per la pàgina cent quaranta-tres. Damunt l'escriptori, a l'esquerra del teclat, hi tinc Si menges una llimona sense fer ganyotes, d'en Sergi Pàmies; me n'he llegit el primer conte. Damunt del llit, Nou Contes de J. D. Salinger, li queden vint-i-vuit pàgines de vida. Al sofà, L'home de Melbourne de Juli Capilla, vaig per la cinquanta-nou i a sobre l'equip de música, Fantasmas de Chuck Palahniuk, que té la punta de la quatre-cents tretze doblegada.
I a sobre avui quan he passat davant de La Central he dubtat d'entrar a mirar si tenien alguna cosa de Dovlatov… No dubto de que me'ls acabaré tots, però suposo que això és un indici de com sóc de desorganitzat. Sempre m'ha passat de tenir un parell de llibres a mitges i d'anar fent, però ara em penso que em supero. I el que porto amunt i avall no és precisament el més petit, ni en això segueixo un sentit lògic.
Dues o tres vegades per setmana creuo la plaça dels Àngels i tiro cap amunt, cap al metro de la plaça de la Universitat. Passo pel davant del MACBA i del CCCB, veig els skaters corrent, saltant, caient i fent el fantasma. Observo els qui duen ulleres de pasta i americana de pana, les noies de serrell recte i carpeta d'universitat. Però sempre penso que un dia m'haig d'aturar per demanar als set o vuit indigents que nien darrere les columnes del MACBA, si em deixen que els faci una foto. La plaça és seva, els altres només som espantaocells.
Gairebé cada dia passo pel carrer del Marquès de Barberà i faig slalom entre les putes que hi ha al costat de la redacció del diari El Punt.
Abans que hi fessin obres, tot sovint també agafava el carrer de les Tàpies per anar cap al Paral·lel. Darrera la comissaria dels Mossos de Nou de la Rambla, als jardins de Sant Pau del Camp, més d'un dia n'hi veia un o altre xeringa en mà, atipant-se les venes.
La plaça, el carrer i els jardins, són tots seus. Nosaltres només hi passem, però ells hi viuen. I aquí, la normativa del civisme no hi té res a fer.
Bé, aquesta és la pregunta més estúpida i no sé perquè llegeixes això. Jo només l'he posada per completar la llista, per respondre-les totes cinc tal com em van ensenyar a la facultat. Per si et consola, et puc dir que he començat el febrer del 2007 i que no tinc ni idea de quan acabaré, de si seré gaire constant ni de si d'aquí dos dies decidiré deixar-ho. Apa, content?
No he obert entomofília per dedicar-me a difamar des de l'anonimat, a buscar la zitzània, per parlar de política o per posar-me sentimental. Però potser ho acabo fent; aquí, les normes les faig i desfaig sense avís previ.
L'he obert per forçar-me a escriure. Per reflexionar sobre escriure. Perquè no és el primer bloc que tinc i sé que escriure em duu a escriure, que fer-ho aquí m'ajudarà a fer-ho fora. I també per comunicar-me, per aprendre dels altres o contra els altres; per explorar totes les possibilitats d'aquesta nova eina.
Hi escriuré el que em convingui quan em vingui de gust, encara que d'un bon principi no tinc previst de publicar-hi res gaire elaborat; han de ser apunts del moment, del dia; impressions, sentiments, exercicis o fins i tot preses de pèl. El bloc no ha de ser un aparador per publicar-hi algun conte de tant en tant, poesies estúpides o textos sobre la meva feina. L'he fet perquè sigui un espai personal, per deixar-m'hi anar tant com em vingui de gust.
Evidentment, entomofília és un bloc. O un contenidor ple de merda, a vegades tampoc hi ha gaire diferència. Malgrat el títol, no sóc entomofílic; el nom ve del títol d'un conte molt breu i poc agradable, o molt, depèn del punt de vista. I el bloc ha de ser com el conte, un espai on evocar, on desfogar-me, on escriure sobre escriure; un wàter d'urgència per quan els dits pateixen de diarrea verbal. De fet, és tan sols un bloc, ni més ni menys.
* Avís: D'aquest bloc, els apartats que l'expliquen (Qui, Què, Com, Perquè i Quan) poden canviar –i canvien– sense previ avís. Quan llegiu això, ja els hauré canviat diverses vegades.
L'autor d'aquest bloc és un ex-esquizofrènic rehabilitat, un ex-arqueòleg frustrat, un periodista mercenari amb massa poc temps lliure. Salut, lector o lectora: em dic Enric. Però jo, l'autor, com la resta de racons d'aquest bloc, puc desaparèixer en qualsevol moment. Pot ser que només sigui un miratge borrós. Mentre no desaparegui, puc dir que, a part d'inconstant, sóc dispers. He fet d'arqueòleg, de Pare Noël, de venedor, de repartidor de propaganda, de bibliotecari... i ara passo una temporada en què faig de periodista.
També puc dir que no tinc cap mena d'habilitat que es pugui considerar mínimament artística: no sé dibuixar, sóc incapaç pintar millor que molts nens, no sé tocar cap instrument i ni tan sols me'n surto cantant. Però m'agrada la fotografia, em distreu escriure i, a temporades, sóc un lector compulsiu. Sóc capaç de tenir el nas enganxat entre les pàgines mentre camino pel carrer, d'endur-me un llibre al wàter o d'arrencar tota una nit a la son. A vegades també surto a córrer quan cau el sol i quan puc m'escapo a la muntanya, a caminar fins que tot em diu que pari. De tant en tant, m'agrada voltar sense rumb ni presses pels carrers de barris oblidats, entre les naus industrials de qualsevol polígon o les cases sense cap color definit. Mai no recordo cap somni.
