L'última setmana no ha fluït com les altres, ha avançat a cops, caient per les escales. Cada blau, cada rascada, era un avís. Ara ho veig. Visc massa bé per escriure mai com cal, per viure de veritat. He tingut sort (sort?) i abans d'acabar d'estudiar ja em va trobar una feina que em podria entretenir uns quants anys més. O molts. Que em transforma poc a poc –ho noto– per fer-me seu. Que cada dia m'absorbeix més. Sé que podria ser bo, si només fos això, si em deixés transformar. Em pensava que feia temps que havia llençat les cadenes.

Això ja m'havia passat abans. Tornaré a fugir? Doncs crec que sí, em nego a limitar la vida, a quedar-me on sé que tot pot anar bé.

Marxar

Hi ha dies que sé que no sóc a lloc. De tant en tant, sé que vull marxar, lluny, on sigui, on passin més coses. Però ho oblido massa sovint i em torno a arrossegar. Sí, tinc una bona feina. Sí, ho tinc tot aquí.

I per tot això, potser toca marxar. No em vull ancorar.

Cometre errors em fa pensar.

Dissabte va fer vint-i-dos anys que vas morir, jo en tenia quatre i et recordo molt poc… però pel poc que sé, m'hauria agradat conèixer-te millor. Tot i això, no has marxat mai, quants anys m'has observat des d'aquella fotografia del menjador? Encara uso la Canon i la teva caçadora. Em penso que sóc més com tu que com ell.

PD: Tot el cap de setmana tancat a casa treballant m'ha afectat massa. Necessito vent.

Tot es mou

Sento com bateguen les finestres dels veïns, com xiula cada porta mal tancada. Al carrer l'aire em renta la cara, els cabells de la noia del davant fan bandera i els arbres lluiten per no trencar-se.

Al carrer tot són ulls mig tancats, jaquetes i mans a les butxaques. Ningú no s'atura sinó cal, els vianants s'impacienten davant un semàfor que balla com un diapasó. Tot es mou, fins i tot les parets, les voreres onegen i l'asfalt es torna flexible. Tot allò que no sigui elàstic, acabarà trencat. tan sols és vent, però em fa sentir més viu que mai.

eL diA dEl teNtaCle

No ho sabia, però sort dels blocs! Avui fa setanta anys de la mort de Lovecraft, és el Dia del Tentacle i La petite Caludine li ha dedicat un homenatge especial que val la pena. No sé quantes hores vaig passar, de nen i adolescent, llegint tot el que vaig trobar traduït d'aquest sonat, egòlatra, xenòfob i emmarat escriptor genial. Sí, la seva prosa era barroca i plena d'adjectius delirants, però quan els meus companys idolatraven en Goku o llegien els llibres de El Vaixell de Vapor, jo m'imaginava caminant per Dunwich o Innsmouth, buscant símbols arcans o invocant algun déu innombrable capaç de fer-me tornar boig amb una mirada. Ara penso que qui sap si em va arribar a influenciar més del m'imaginava i que, potser, que acabés estudiant arqueologia va tenir alguna cosa a veure amb aquells llibres... No ho sé.

HP Lovecraft també va fer néixer en mi la curiositat cap al terror literari; d'ell vaig passar als autors clàssics del gènere del XIX i el XX: Lord Dunsany, Frederick Marryat, Bram Stoker, Edgar Allan Poe, Arthur Machen... I sí, alguna cosa em queda, d'ell, quan escric segons què; només espero que no siguin els adverbis i adjectius...

Ciència-ficció? Fantasia? En Lovecraft era tot això... però sobretot era terror, els protagonistes morien, es tornaven bojos o, amb sort, quedaven tocats per sempre; res de finals feliços. I sobretot, era evasió... una porta de sortida que jo també feia servir. Fugia del món real i se'n va crear un que, per molt horrorós que semblés, ja li estava bé, i sembla que fins i tot se'l va començar a creure. Tenia un estil molt peculiar, que no és fàcil per a tothom, però que concordava en aquell món ple d'ombres que va teixir al seu voltant. Un món encara viu, on el temps i l'espai són fronteres molt dèbils i on els humans hi pintem menys que un esquitx de sang a l'escenari d'un assassinat.

Aquí Lovecraft sembla que no ha tingut molta influència, en Joan Perucho és potser un dels exemples més clars –encara que són estils molt diferents–. També hi ha el llibre homenatge del col·lectiu Ofèlia Drac que es va publicar fa anys... però poca cosa més. Ara, una pregunta oberta: algú de vosaltres ha llegit Lovecraft i La pell freda de l'Albert Sánchez Piñol? Sóc l'únic que creu que veu influència de Lovecraft a La pell freda? En Piñol mai l'ha reconeguda, però no puc evitar de fer-hi paral·lelismes...

Si us agradava Lovecraft potser podeu riure amb aquest còmic en línia, sinó, li trobareu ben poca gràcia...

Barcelona

Neix i creix una Barcelona que s'amaga rere metall i vidre, que dorm amb la corbata i els talons posats i s'alimenta als càterings dels congressos. Una ciutat de PDA, de Nokia N70, de wi-fi i de notebooks que s'entreté amb l'iPod o als clubs de moda. Un lloc hipòcrita que gira l'esquena al passat i al present, que no veu d'on ve, que ignora com pot els qui roben coure de les obres, que s'espolsa les putes, els ocupes, les noses i els qui viuen enganxats al tetrabrik de vi. I jo en formo part, encara que estigui enmig de tot.

Massa

Anit vaig arribar a casa rendit, mig podrit, de tant mort. Les cames no es desenganxaven del sofà de cap de les maneres i vaig optar per quedar-m'hi fins que em vaig acabar Los nuestros, vaig sopar un iogurt. Tretze hores a la feina m'havien superat. Faig massa coses: massa feina, massa reunions, massa feina de la que no es cobra, massa de tot.

Aquesta nit sortiré a córrer al so d'Antònia Font, Tom Waits i Siddharta. Del pis a dalt del castell de Montjuïc, passo dels cotxes al silenci d'una carretera buida, m'agrada la llum groga dels fanals. I me'n ric dels turistes que es meravellen amb les fonts.

He vist poques coses més horribles que les fonts de Montjuïc amb l'aigua de colors.

Vent

"Lo principal en un libro y en una mujer no es la forma sino el contenido..."
Incluso ahora, después de las incontables decepciones de la vida, este planteamiento me parece algo triste. A mí, como antes, sólo me gustan las mujeres guapas.
– Los nuestros, Sergei Dovlatov.

Hi ha dies que em llevo i no veig cap mena de sentit a la violència literària gratuïta i sense escrúpols. Per sort però, no passa gaire; talment com a la vida. Cal dir però que, sovint, aquests dies coincideixen amb la fi d'un cap de setmana en què no he pogut fer tot allò que hauria volgut. Per sort, com a mínim, dissabte feia vent. El vent que fa petar les finestres, que fa volar papers, que xiula encara que tot sigui tancat.

Contrastos

Encara no sé com m'ho he fet, però avui he començat la nit en un sopar ple d'encorbatats, ple d'enginyers de telecomunicacions (ex!). No m'hi he quedat, he marxat tant aviat com he pogut. Després, amb dos companys de feina he acabat en un antre de gent que segueix tendències, o que les marca: a l'estrena de l'últim videoclip d'una tal Terremoto de Alcorcón. Sigh. No m'ho esperava, ni acabar allà, ni aquella fauna estirada, ni en Boris Izaguirre, que sembla que es creu de veritat el personatge que representa a la televisió.

I encara més tard, al Negroni, per dir adéu a un company que comença una nova etapa per dirigir l'Agència Catalana de Notícies. El blocaire polític per excel·lència... potser algun dia li explicaré fins a quin punt m'avorreixen els blocs polítics.

Mmm... nit curiosa, una nit que haguera estat impossible tan sols fa dos anys. I he recordat els meus temps de becari, qui ho diria que acabaria de festa amb la que llavors era la meva cap? Ara, de matinada, haig de reconèixer que feia temps que no disfrutava tant la nit.

PD: En Subal té raó, Dovlatov és bo, molt bo.

Mai en dilluns

Em desperto a dos quarts de vuit i tanco el mòbil que em fa de despertador. Em llevo a les vuit, em dutxo, esmorzo el que trobo per la nevera, em vesteixo i me'n vaig. Sempre corrent, sempre tard. Entro a treballar a les nou, encenc l'ordinador, llegeixo els diaris, obro el correu electrònic i ataco el dia. A la una, consell de redacció fins a dos quarts de tres. Dino, m'hi torno a posar a dos quarts de quatre. En teoria plego a les sis però gairebé mai ho faig abans de dos quarts de set, l'hora en què comença la classe. Sóc a classe fins a dos quarts de deu, vaig a casa; sopo qualsevol cosa. M'assec davant l'ordinador i començo a tancar els textos pendents del setmanari, amb sort, acabo cap a les dues.

Hi ha una cosa que tinc molt clara: si mai m'haig de suïcidar, serà qualsevol dia menys un dilluns. Els dilluns no tinc temps per matar-me, no tinc temps per a res.

Eclipsi a 1.500 metres

Demà em llevaré a dos quarts de sis del matí. Tres quarts d'hora més tard, un jeep vell em passarà a buscar per la cantonada entre el carrer Gran de Gràcia i Travessera de Gràcia. Enfilarem cap al nord, fins a Bagà. Calçats com cal, abandonarem el cotxe i caminarem fins a la carena de la serra del Cadí-Moixeó. Pujarem dalt les Penyes Altes. Ens fondrem amb el paisatge i faré algunes fotos, però continuarem i baixarem fins al refugi, a 1.500 metres. Si tot va bé arribarem a la posta, després de tot el dia de caminar. Descansarem, llegiré, potser escriuré alguna cosa i segur que riurem. Soparem i, a la nit, sortirem a veure l'eclipsi de lluna. Sense ciutats, sense llums molestes. Només tindrem la companyia del vent i de la lluna ferida.

Dilluns tot serà diferent.

Desmitificant Jules Verne

De petit m'avorrien profundament els llibres de Jules Verne que tothom deia que eren tan bons. No sé si era culpa de les traduccions, però em costava entrar-hi, la llengua se'm feia estranya i, a més, la trama semblava la d'una pel·lícula de ciència ficció de sèrie B amb el guió forçat. Tot i així, vaig empassar-me'n tres; tenia poc criteri i m'ho llegia tot.